Tanta polseguera que es va fer arrel dels concerts dels tres tenors i mai l’òpera es va divulgar tan i a tanta gent com en aquell gran negoci que es varen muntar el malaguanyat Luciano, el encara actiu Plácido i el “forçosament retirat” Josep.
No us vull parlar del que em sembla el Pavarotti tenor, però si arran de la seva mort, he reflexionat que si no arriba a ser per aquesta tasca mediàtica que va començar ell i després tots els altres es varen apuntar, alguns més tard, després de fer escarafalls mil (Alfredo Kraus el primer).
L’òpera no ha de sortir dels teatres. Tot el que siguin representacions al aire lliure, fins hi tot en auditoris tan solvents i amb tanta tradició com l’espectacular Arena di Verona, és una desnaturalització de la essència operística, pensada per fer-se en teatres tancats i de dimensions molt més minúscules que fins hi tot els nous teatres i auditoris fets al segle XX o XXI.
Els macroconcerts no són òpera, son això concerts, amb la música i la veu amplificada i amb un auditori predisposat a fer una festa continua, on les proeses vocals, son més aviat evitades i això si, hi ha molta concessió a la galeria. Tampoc hi ha la part escènica i manquen les altres veus que haurien d’acompanyar al artista solista. Això no és òpera, són fragments i prou.
Pavarotti va fer molt per que el gènere operístic, més que l’òpera, la coneixes el màxim de gent possible.
Avui, que tots els telenotícies i demà els diaris, encapçalin amb la notícia de la seva mort vol dir, que tot aquesta llarga feina d’apropar al públic, el va fer popularíssim. És cert que la seva veu, tan clara, tan meridional i espectacular ha ajudat molt, però això tan sols amb la veu és difícil d’assolir. La seva personalitat tan propera, de carnisser del costat de casa, va ajudar molt.
Ara toquen els homenatges i les tv’s públiques ho passen o es passen. El veritable homenatge dels mitjans no ha de ser tractar a Pavarotti com un famós, tipus Corazón Corazón. Avui els segons canals de les cadenes, haurien d’haver canviat la seva programació de nit i haguessin hagut de programar una òpera de les moltes que te gravades en DVD l’amic Luciano, o si no volien ser tan “elitistes”, haguessin hagut de treure del armari un dels milions que varen fer els tres tenors i haguéssim hagut de tornar a escoltar alló de:
OOOOOOOOOOO SOOOOOOOOOOOOOOOOLE MIOOOOOOOO!!
El 33 ha programat alguna cosa (aquest cop han estat be) i la 2 a la 1 de la matinada d’un dia feiner programa un concert. GENIAL!
Divendres, 7 Setembre 2007 at 8:36
Comparteixo el que dius. No estic massa per anar a les Aides dels Palaus d’Esports ni els Normes amb sardinada inclosa a la Barceloneta, però també és cert que el que en un principi està pensat com un negoci al final es converteix amb una captació de nous adeptes als ‘clàssics’. De ben segur un bon nombre dels que van assistir amb xancles a la Barceloneta en un demà es van subscriure a la col•lecció d’Opera de La Vanguardia i potser en un futur fins i tot compraran una entrada al Liceu. Està clar que els ‘clàssics’ o s’introdueixen com a matèria educativa a l’escola o s’ha d’atraure a la gent amb actes on el continent (l’entorn) pesi més que el contingut (l’obra).
Divendres, 7 Setembre 2007 at 11:41
Jo no crec que de la NORMA/SARDINADA en surtin gaires adeptes, però els pocs que puguin sortir-ne ja són un suficients per justificar la retransmissió, que sota el meu punt de vista no està tan feta per guanyar adeptes, si no per que el Liceu te l’obligació de fer un servei públic i donar a conèixer el que es fa. POLÍTICAMENT CORRECTÍSSIM.
Però sense aquests muntatges tan de cara a la galeria i amb una política educativa molt més a llarg termini, els resultats serien més segurs i políticament lloables.
Amb aquestes dues aportacions, motivades per la mort del Big Luciano, queda inaugurada la meva aportació blogera a Toies. He fet moltes vacances, és cert, però torno amb ganes.
:-DDD