Aquest vídeo que emociona a molta gent en si no te massa importància, tret de que analitzis algun comportament i et preguntis…
.Quantes vegades jutgem al dia, idees, fets, comportaments, coses, persones, etc ?
.Com ho fem sens tenir tota la informació ?
.Per què no veiem mes enllà del que hem après quasi sens saber com ?
.Tenim altres opcions que tinguin una visió mes ampla o simplement altres opcions ?
.Hauran après de la experiència, per tenir en el seu inconscient una opció més ?
.Perquè ens emociona el vídeo?
Segur que hi han moltes preguntes més a fer-se…
Des el meu punt de vista un jurat ( si en aquesta “banda” se’ls pot anomenar així ), no hauria d’ al·lucinar a priori. Les coses no son sempre com ens les imaginem i tot que al·lucinar és gratis, si impliquen a un tercer més val anar amb compte.
Un noi grassonet, amb cara de tímid, insegur amb pànic escènic, no pot cantar opera bé. Es aquest el patró que utilitzen el trio abans d’escoltar?. És possible.
Resumint, el jurat no te masses opcions, jutgen a priori (una al·lucinació), error greu i ho fan amb un patró que no funciona en aquest cas.
I si tot això ens emociona que passa?, potser el fet ens fa reviure alguna situació viscuda similar…?, o simplement encara hi gent que viu les emocions amb certa llibertat. I quina es l’emoció del moment, ? Tant és.
Es possible que el noi “triomfi” (cales i fama?), però de ven segur que algun mànager li recomanarà que abans es faci una bona ortodòncia.
Per acabar una anècdota que explica el que és una al·lucinació.
Diu que hi ha una parella sopant en un restaurant i de cop i volta el company comença a lliscar de la cadira fins que queda sota la taula.
El cambrer que ho a vist, corre cap a la taula i li diu a la senyora tot preocupat: senyora, senyora! el seu marit acaba de caure sota de la taula !.
La senyora contesta al cambrer, no senyor no es el meu marit, el meu marit es aquell senyor que entra per la porta.
Espero que os agradi el vídeo,
Salut,
Raül
Dijous, 22 Novembre 2007 at 0:06
El Potts continuo pensant que malauradament és un instrument d’aquesta societat d’operació triomfita, molt preocupant.
El vídeo emociona per que la posta en escena està molt estudiada. A la tele no s’improvisa res i ens venen el que volen i com ho volen.
Aquest noi, més enllà de la voluntat ha esdevingut un fenomen de la nit al dia, i de la nit i el dia el mateix mitjà que l’ha creat el cremarà. És així de penós.
Aquest noi, amb una certa veu, però sense la preparació tècnica necessària és una burla per a tots aquells que porten anys i panys estudiant una carrera de cant i que no han tingut el suport mediàtic d’aquesta joguina que se’ls hi trencarà a les mans, i a les hores que em farem d’aquest noi?.
Jo francament, ho trobo molt penós i sobretot aquest vídeo que juga de manera molt hàbil, amb els sentiments dels espectadors i aparentment del concursant (jo no descartaria res), absolutament manipulats.
Més enllà d’aquest fenomen, musicalment no hi ha per on agafar-ho, però aquest no és el tema que ens proposes.
La reflexió és molt interessant, però jo crec que el motiu que t’ha portat a escriure’l no me’l crec.
Queda obert el debat!
Dijous, 22 Novembre 2007 at 11:47
Ximo, s’ em escapa molt tot el que comentes, no tinc la formació musical per saber que es o que pot ser aquest xicot ( en aquest tema et crec i punt ), no se si es un muntatge o va sortir de forma natural, però per mi en aquest cas no era lo important com ja dic al inici del post. Es probable que el motiu que m’ha portat a escriure sigui inversemblant com comentes però el que si es clar es que m’ha induït a una reflexió i per mi ja val la pena.
En tot cas si el muntatge te les intencions que dius, aquest productors son fins… i mes enllà d’aquest vídeo, em pregunto, quantes histories ens empassem diàriament dirigides a moure o millor dit condicionar les nostres emocions ?. Davant de mitjans tan poderosos nomes ens queda estar atents però sobre tot també, oberts a noves opcions.
Gracies per el teu punt de vista.
Dijous, 22 Novembre 2007 at 23:00
Benvolgut mestre Raül,
Com sempre les teves sàvies reflexions ens remouen els nostres cervells i ens conviden al pensament i a la reflexió del tema que proposes. Potser però, l’exemple escollit no és el més adient per l’ocasió i menys tenint a erudits en la matèria entre nosaltres. L’exemple el pots ben bé trobar en el nostre Barça de bàsquet, que precipitadament l’havíem jutjat a priori i ves per on ens ha sorprès. Lleugereses apart, és cert que, i tots ho hem fet, jutgem a les persones o a les circumstàncies a priori, no volent sovint aprofundir més i seguim patrons que per comoditat o ganduleria no ens permeten descobrir habilitats i virtuts en el subjecte o circumstància objecte d’estudi.
I?
Doncs que penso que la reflexió es troba en les circumstàncies, els agents, que controlen els nostres sentiments i per tant la predisposició, i de retruc les al·lucinacions. El ‘Big Brother’ existeix.
Et deixo que m’he de prendre la pastilla…