Ja he comentat alguna vegada que val la pena anar a veure pel·lícules amb la informació justa, necessària en diria jo i que és la que t’ha motivat anar-la a veure, però sense haver llegit ni crítiques ni haver desvetllat allò que et pot sorprendre…(ara cliqueu la música per seguir llegint):
És que m’ha passat amb ‘Atonement’, traduïda per ‘Expiació’, a la qual entrava al cinema amb les pegadolces en una mà i els clinex, per si de cas, a l’altra. Esperava una mena de novel.la d’amors impossibles, de tall anglès i bona fotografia amb la segona guerra de fons. Ha estat més o menys això però amb matisos…
Adaptació de la novel.la de Ian McEwan, en podem dir que com al llibre Joe Wright, el director de Pride and Prejudice, ens explica la història en tres parts ben diferenciades. De la primera he de dir que és una excel.lent introducció dels tres personatges principals, la parella formada per Keira Knightley i James McAvoy i la germana petita, interpretada al llarg de la película per Romola Garai, Saoirse Ronan i Vanessa Redgrave. Uns 60 min impecables amb escenes fins i tot divertides que bé n’hauria hagut prou per emportar-se alguns premis. Però clar, no n’hi havia prou…
La segona part em va al.lucinar, son les escenes al voltant de la retirada dels anglesos a Dunkerque que tècnicament i fotogràficament son d’una bellesa i a la vegada crueltat considerable. És francament de lo millor que podeu veure. Però clar, se suposa que la història ha de seguir… I això és el que no s’aconsegueix. És una part on et fas un lio considerable, amb flashbacks que t’acaben de despistar tot esperant que en algun moment passi alguna cosa que doni sentit al que s’explica….
Això passa a la darrera part que, no en diré ni una paraula, però que crec que la seva existència està causada pels remordiments de l’autor de l’enrenou que ha creat i no té més remei que explicar-ho tot el més clarament possible. És quan al cinema es comencen a sentir els ‘Aaaahhh..’, prova inequívoca que fila a fila anem entenent l’argument.
Vull ressaltar a la Keira, guapa a rabiar, penso que fa una paperàs i el James McAvoy amb una mica més de testosterona després de veure’l a ‘El último Rey de Escocia‘ també ho fa prou bé.
És molt bona la música. Dario Marianelli és tot un expert amb bandes sonores (Pride and Prejudice, La extraña que hay en tí o Los Hermanos Grimm) ens deleita amb una banda sonora a to amb el relat. És interessant la peça que esteu sentint on incorpora la ‘maquina d’escriure’ com a instrument musical. Ací en teniu un altre fragment preciós:
I finalment cal mencionar a Seamus McGarvey, el responsable de fotografia amb unes escenes, com comentava, absolutament espectaculars, tant a la primera part a la ‘campinya’ anglesa com les de la guerra.
Li he posat un ‘8′ perquè crec que les ‘aigües’ que fa no acaba de ser culpa ni del director ni intèrprets i en el seu conjunt és una bona obra. No he llegit el llibre i no tinc arguments per opinar sobre l’adaptació. http://www.expiacion.es/.Penso que en algun moment l’haureu de veure…
Dissabte, 26 Gener 2008 at 7:28
Totalment d’acord amb els teus comentaris. A mi si que m’agradat aquesta 3ª part que esmentes ja que a més del espectacle agradable que estàs veient aconsegueix aixecarte la curiositat.
Les altres obres del Dario Marianelli estàn molt bé sobre tot la de Pride and Prejudice
Recolço al Mario per recomanar la pel.licula.
Dilluns, 4 Febrer 2008 at 0:29
Fa molt de temps que volia haver contribuit a aquest blog amb una crítica a la novel·la en què està basada aquesta pel·lícula i, tot i que no tinc excusa per no haver-ho fet, espero i confio que el Mario em sabrà perdonar.
Sent McEwan el meu escriptor contemporani favorit i “Atonement”, en la meva opinió, la seva obra mestre, vaig anar al cinema amb molta il·lusió i certa por, tot i que sabia que el propi escriptor estava darrera de l’adaptació. Gairebé mai – o mai – una pel·lícula està a l’alçada d’una novel·la, però en aquest cas, on el tema principal del llibre és el de l’autoria a tots els nivells possibles, traslladar totes aquestes capes al llenguatge narratiu cinematogràfic és certament impossible.
La primera part de la pel·lícula la trobo absolutament perfecta, amb una narració focalitzada sempre en els ulls d’una nena que vol ser escriptora i directora de la seva obra i decidir sobre els destins d’uns personatges i actors que no pot controlar, perquè estan massa ocupats jugant a la piscina o flirtejant amb adults. Trobo que el director aconsegueix que anem presagiant que la tragèdia està a punt d’arribar a través de la mirada i les ànsies perverses d’una nena que finalment aconseguirà tenir la seva obra, el seu guió i ser l’autora i el Déu que decidirà sobre el destí dels seus personatges. I és aquí on la música que ha penjat el Màrio juga un papel molt important, doncs cada cop que la càmera se centra en les accions de la Briony escoltem el so de la màquina d’escriure, la gran arma de l’escriptora, i que ve a ser el leit motiv de la pel·lícula.
Pel que fa a la segona part, la de la guerra, estic d’acord també en què és d’una bellesa visual espectacular, i tot i que no vaig tenir mai la sensació de què m’estava perdent en la línia argumental, també és cert que havent llegit la novel·la vàries vegades no puc saber si s’enten bé o no. El que sí crec és que, tant la 2a com la 3a part -aquesta última és bastant diferent del llibre, per cert- queden una mica coixes per qüestions de metratge. Per haver-la rematat, la peli hauria d’haver durat 3 hores i ni tan sols així seria una pel·lícula rodona, perquè per ser-ho hauria de ser un llibre.
Tanmateix, el final, amb el primer pla a la Vanessa Redgrave erigida un cop més una mena de Déu o de ‘deus
ex machina’ que decideix donar un final feliç als seus protagonistes i controlar una vegada més els seus destins, em sembla que funciona bastant bé. La pregunta que resta, però, és: com aconsegueix Déu la seva expiació? Qui l’ha de salvar? Només una malaltia que la faci oblidar.
Parrafades apart, realment recomano a qui li hagi agradat que es llegeixi la novel·la i disfruti d’un artefacte tan perfectament elaborat com aquest.
Pel que fa a les interpretacions, em quedo amb la 1a Briony i la del James McAvoy. La Keira també està molt bé però trobo que surt perdent respecte a la seva meravellosa interpretació a “Pride and Prejudice”, que per cert és del mateix director. Totes dues pel·lícules les trobo sensacionals, no li penso perdre la pista!!