Dimecres, 23 Gener 2008
Aquells records que governen la nostra vida
Posted by Mario under Cultura, Llibres, Opinions | Etiquetes: patrick estrade, records, recuerdos |Malauradament no llegeixo tot el que voldria, vull dir… llegeixo molt però no sempre literatura. De fet em passo bona part de les hores del dia en les que no estic dormint llegint, llegint informes, powerpoints, mails, diaris digitals o blocs. Però no és aquesta el tipus de lectura que us vull parlar.. 
La frase ‘no tinc temps’ és l’excusa primera i primària quan pregunto perquè no es participa al bloc i penso: no es té temps per posar un ‘molt interessant el disc recomanat‘ o ‘a mi aquest llibre no m’ha agradat…‘ ?. Per tant tampoc ara m’excusaré dient que ‘no tinc temps per llegir’, perquè seria fals. Tots tenim el temps a la nostra disposició i de ben segur que el temps si es busca es troba.
Un dels llibres pels que he trobat temps i m’ha semblat prou interessant, bàsicament perquè m’ha provocat una certa activitat mental, necessària quan n’estàs convençut que el ritme de pèrdua de neurones per minut tindrà un final semblant al capil·lar, n’és un que parla dels ‘records’. Comencem a tenir una edat i el volum de records ha de ser ja considerable, fins el punt que com no tenim la possibilitat de tenir un disc extern, caldrà escollir molt bé amb quins ens quedem..
Bons o dolents, els records sembla estan lligats a la nostra persona més profunda, que ens parlen però o no els escoltem o no els acabem d’entendre. Com a mínim a mi aquesta lectura m’ha fet ‘recordar’ molts records que,
paradoxalment, no recordava. Alguns m’han fet passar un mal moment, d’altres he pensat què perquè no els havia recuperat abans… Hi ha hagut moments de tant moviment, records que entraven i sortien, que fins i tot he hagut de parar de llegir i sortir al balcó a fumar-me una cigarreta. Els records estan lligats al nostre estil de vida actual i per tant sembla mentida com ens estan influint i fins i tot poden ser un fre pel nostre desenvolupament.
És curiós com aquests apareixen i desapareixen en moments determinats de la nostra vida, condicionant-nos permanentment. Semblen governar el nostre inconscient i orienten les nostres accions, decideixen les nostres eleccions i influeixen en el nostre destí, cosa que acaba acollonint-te. La teràpia sembla anar encaminada, primer a seleccionar-los voluntàriament i segon a entendre’ls.
L’autor és Patrick Estrade i el llibre es diu: ‘Esos recuerdos que gobiernan nuestra vida‘. Un títol suggerent que ho diu tot i que dóna certes pautes per poder entendre el perquè han estat seleccionats uns i no altres records i fins i tot a poder-los interpretar.
Patrick Estrade, psicòleg i psicoterapeuta: “Podemos reconstruirnos a través de los recuerdos. La infancia, a través de sus recuerdos, es el terreno sobre el que caminaremos toda nuestra vida, y merece la pena revisar lo que nos contamos..”
De ben segur que el nostre amic Raül ens pot complementar aquesta lectura amb el seu coneixement i/o contestar-nos alguns dubtes que poden sorgir de la mateixa. Si no teniu temps per llegir-lo no passa res, ja us en faré 5 cts al proper sopar… o no…
Si teniu una estona més no us perdeu ‘La contra’ de la Vanguardia a Patrick Estrade: article, és el més interessant d’aquest article…
Dijous, 24 Gener 2008 at 1:14
Així d’entrada sembla molt interesant, de ben segur que el llegiré. Es un tema que m’interessa força.
Estic d’acord que si es vol solucionar problemes del present que ens fan malviure o engoixen, s’ha d’analitzar el passat, el que s’ha viscut i com ho hem viscut, perque això ens condiciona per sempre, sobre tot lo viscut durant l’infantesa i l’adolescència.
Els records són una eina més per fer aquest treball d’introspecció que ens ajudarà a cambiar i tornar a “construir” una manera de viure la vida.
Pel que he llegit a l’entrevista que dius, crec que està molt relacionat amb una corrent terapèutica que s’anomena “constructivisme”, bé ja ho veuré quan hagi llegit el llibre.
Dijous, 24 Gener 2008 at 20:09
Pot ser un llibre força interessant. Gràcies per la recomanació.
En definitiva, què ès una vida sino una acumulació de records?
Quan ja no la tinguem (la vida), aleshores s’anomena història.
Dijous, 24 Gener 2008 at 20:33
Gràcies Ferran, no ens coneixem però aquesta és també casa teva. Permet-me que faci saber als nostres col·laboradors la teva pàgina web: http://personal.telefonica.terra.es/web/mir/ferran/id1.html
Salutacions
Dijous, 24 Gener 2008 at 21:07
De res. Ja has vist que també tinc un bloc, encara que algo més tétric.
Seguiré mirant-me les teves recomanacions.
Dijous, 24 Gener 2008 at 22:08
Amic Mario, aquest cap de setmana el compro, el llegeixo i després et comento.
Aprofito l’avinentesa per disculpar-me als toies per l’abandonament en que us tinc sotmesos. Espero en breu (no m’agradaria dir en aquest post justament que no tinc temps :oops: )
En breu us martiritzaré amb la propera temporada del Liceu i així el JC es pot anar apuntant el que cal veure, tot i que la propera temporada pels “neòfits” és molt heavy, però sempre quedarà el Turandot. Mario, potser podríem muntar un bus amb totes les toies per fer realitat allò d’un cop a la vida.
Divendres, 25 Gener 2008 at 17:00
A casa ens apuntem, al autobus, dos de davant, que o sinó em marejo, de debò, que millor forma de “un cop a la vida”, que amb Ximo de cicerone, si va de debò ja podeís contar amb nosaltres.
Dilluns, 28 Gener 2008 at 14:13
Em llegiré aquest llibre amb atenció. És mol interessant el que ens expliques.
Em permeto recomanar “Toquio ya no nos quiere” del Ray Loriga.
Aqui es planteja tot el contrari : la necessitat d’oblidar .
Para todos los gustos …..
Dilluns, 28 Gener 2008 at 14:19
Gràcies Mario per la recomanació, de entrada sembla pel que expliques un llibre prou suggerent.
Vull sortir primer que tot, en defensa de la frase “ no tinc temps” que esmentes al inici del teu article, amb aquell punt de provocació que t’agrada i ens sedueix. Penso que quan l’utilitzem la sentim com real, no es cap excusa.
El temps sempre esta aquí, el que volem dir quan expressem “no tinc temps” es que “no hem creat el temps”, no l’hem creat per fer una determinada cosa i si per fer-ne d’altres. Creem el temps per allò que lliurament decidim. El temps hi es , el que cal es crear-lo i encara mes viure’l!.
Entenc els record com experiències viscudes, de formes diverses, que es graven en el nostre inconscient, aquest esser meravellós que governa el 95 per cent de tots nosaltres. He dit el 95% !, si he dit be, el 95% del nostre cervell es inconscient. Els entesos diuen que tenim 20 bilions de neurones i calculen que necessitaríem viure 25000 anys per omplir-lo. Eixís doncs no ens caldran ampliacions, ho sento per els PC-Citys’s de torn…
Es aquí on hi ha el verdader poder, on radica la nostra “intel•ligència”, i per que dic tot això?, doncs per dir que veiem, escoltem, i sentim, es ha dir ens fem presents, bàsicament segons aquesta intel•ligència que no es mes que la suma d’experiències (records).
Una característica es que no podem triar quins guardem o no, allà hi son tots, els “bons” i els “dolents”, classificació per cert poc afortunada. Per mi els dolents tenen la seva part positiva si la sabem trobar, com amb tot, no hi ha llum sens ombra i al reves.
Els records som nosaltres, com vivim,pensem, com sentim, son la nostra ensenyança i fer-los presents ens ajuda a entendre el que som.
Ells son els que ens governen manifestant-se mitjancen l’inconscient, això si, quan els deixem fluir, que per això esta el conscient instal•lat en el be i el mal, en el que toca o no toca, en el que es bo o no… Aquest amic ens fa algunes males passades, per exemple no deixant-nos viure segons les nostres pròpies experiències, es un pel censor el noi!.
Siguem mes les nostres experiències !, deixem-nos governar una mica mes per el nostre inconscient, ell vetlla per nosaltres, ell es nosaltres!
Ho sento no volia cansar-vos i disculpeu la tardança, no he tingut tems fins avui….
Dimecres, 30 Gener 2008 at 18:28
Estimado Mario:
En relacion con tu aportacion, hoy en “El Periodico” aparece una noticia en la que cientificos canadienses han encontrado una solucion para recuperar la memoria. Dicho descubrimiento ha sido de forma casual. Perdona por no vincular la noticia en la respuesta, pero todo se andara.
Un abrazo
Dimecres, 30 Gener 2008 at 20:29
Gracias y tranquilo que para eso estamos los vinculadores oficiales:
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAt&idnoticia_PK=478856&idseccio_PK=1021
Dimarts, 5 Febrer 2008 at 12:44
Enllaçant l’article al que fa referència en Benja amb la contra de El Periódico, crec que del dia 1 de Febrer, on s’entrevista al traumatòleg i cirurgià Xavier Mir i de la qual transcric la darrera part per fer referència a una de les frases que ell cita. M’agradaria fer alguna reflexió.
…
P. Vostè deu tenir mas de pianista…
R. Doncs,miri,ara que parla de pianistes,de concertistes, li diré que sovint,venen a la consulta músics que creuen que pateixen tendinitis a les mans, als dits, i fins i tot que tenen por de tenir-ne algun de trencat
P. I resulta que no hi ha res trencat.
R. Doncs miri,els fem ecografies, radiografies, ressonàncies, i els seus dits estan perfectes, però…
P. Però… vinga digui-ho!
.
R Pateixen el que s’anomena distonia focal. De tant repetir milers de vegades un moviment sobre les tecles o al pal de la guitarra o violi les neurones del seu cervell que donen aquesta ordre al seu dit s’han esgotat. És com si se’ls hagués acabat la bateria, per tant, deixen de donar la ordre perquè el dit repeteixi el gest. No es operable, han de descansar i, al cap d’uns mesos, reeducar el seu cervell, tornar a ensenyar a aquelles neurones el que han de fer.
P. M’està prenent el pel, segur.
R Ni parlar-ne. Pateixen un problema neurològic, res a veure amb els dit,els ossos o el tendons…
El que volia comentar es la frase, “reeducar el seu cervell, tornar a ensenyar a aquelles neurones el que han de fer”.
Aquesta afirmació m’obra la porta a pensar que si una neurona es reprogramable i per extensió una cadena de neurones també, donat que cada record o experiència es grava mitjançant una cadena d’aquestes, voldria dir que edemes de recuperables, com ja ha estat demostrat encara que sigui accidentalment per els científics, segons l’article a que fa referència en Benja, permetria modificar o “reprogramar” com diu el Dr. Mir una experiència, un record ?.
Doncs sembla que si i això obre moltes portes, entre d’altres se’m acut el poder substituir creences instal•lades en la nostra intel•ligència inconscient i que ens interessés canviar.
M’imagino canviant creences instal•lades des de temps immemorials com “menjar engreixa”, “ las penas con pan son menos penas”, o “dels que mengen algun se’n salva” per “menjar es salut” i em pregunto que passaria desprès d’aquest reprogramació ?, potser no hi hauria tanta obesitat?, tanta mala consciencia davant d’un plat de seques i botifarra o un bon pastis?. No seria fantàstic?.
De tot això en sap una mica la Programació neuro-linguistica però avui no toca…
Una abraçada