Ann Hamptom Callaway “no és massa blanca per cantar blues?”
| Artista |
Ann Hamptom Callaway |
| Àlbum | Easy Living |
| Cançó que escoltes | Easy to love |
Ann Hampton Callaway és una de les principals vocalistes contemporànies, però també és compositora, arregliste, pianista i actriu, entre altres menesters. És coneguda sobretot pels seus molt recomanables àlbums d’estudi, però la veritat és que els seus directes són igualment memorables, i també són freqüents les seves aparicions en TV o en el cinema (incloent importants produccions hollywoodienses). Destaca pels seus dots tècnics i el “poderío” de la seva veu, però també convenç en els passatges més lírics i fins i tot en les balades, quan del que es tracta és de transmetre un determinat sentiment. Per altra banda, seria injust parlar d’ella només com vocalista, perquè les seves composicions són molt interessants: ja siguin pop o jazz, es nota que coneix bé l’obra dels grans compositors nord-americà i, en termes generals, el American songbook. En defintiva, una artista crucial per a conèixer el jazz vocal des dels 90. Nascuda el 30 de Maig de 1959, és filla del periodista John Callaway i de la cantant, pianista i entrenadora vocal Shirley Callaway. Va ser aquesta última la qual li va aficionar per la música, doncs interpretava al piano temes de Gershwin i German. Després de ser descoberta per les seves evidents qualitats vocals, va poder iniciar una carrera operística, però va optar per la música que més li agradava, inspirada per Ella Fitzgerald, Frank Sinatra, Sarah Vaughan, Joni Mitchell o Stevie Wonder. Després de mudar-se a Nova York, aconsellada per George Shearing, va començar a col·laborar amb alguns dels millors músics de jazz. La seva qualitat, la seva simpatia i la seva facilitat per a improvisar han fet d’ella una de les vocalistas més demandades en directe, per aquest motiu hagi actuat amb Wynton Marsalis, la Lincoln Center Jazz Orchestra o Keith Lockhart. Després d’escoltar Tapestry, de Carole King, va decidir dedicar-se a la composició, i des de llavors ha compost més de 200 peces, no només per als seus àlbums, sinó també per a televisió, musicals de Broadway i per a diversos artistes, com Barbra Streisand, Liza Minnelli, Blosson Dearie o Amanda McBroom. En la seva faceta d’actriu, ha estat nominada als Tony per la seva actuació en el music Swing.
Pel que fa a la seva carrera discogràfica amb el seu nom, Va debutar en 1992 amb un àlbum homònim per a DRG, al que van seguir Bring back romanç (1994) i Sibling reverly (1996), ambdós en el mateix segell. En 1996 va arribar l’homenatge To Ella with love, en After 9 Records, i un any després After hours i White christsmas. Altre títol nadalenc, This christsmas, es va editar en Angel en 1998 i va acabar la dècada amb Easy living, en Sindrome. Ja en el tercer mil·lenni, i seguint amb el seu costum de canviar de segell constantment, van arribar Signature (2002, N-Coded), Slow (2004, Shanachie) i Blues in the night (2006, Telarc).
Aquest àlbum “Easy living” és el seu setè enregistrament, un dels seus millors, s’ha envoltat d’un grup d’excel·lents músics. Una col·lecció de cançons d’amor cantades amb convicció i sense adorns. Mostra el seu domini tant en la balada, com en el scat (blusette), swing i bossa.
Músics:
Kenny Baron, Bill Charlap, piano, Lewis Nash, Drums, Clarence “Tootsie” Bean, Drums, Peter Washington, Bass, Neal Miner, Bass, Jim Saporito, Percussion
Special Guest Appearances:
Wynton Marsalis, Trumpet, Nel son Rangel , Alto Sax & Flute, Andy Farber, Tenor Sax, Gerry Niewood, Tenor Sax.
Video actuació en Broodway al costat de la seva mare Liz.
Dimarts, 5 Febrer 2008 at 20:41
Ho fa prou bé. Cal dir als nostres col·legues despistats que aquesta dona de photoshop, com diu en JC, és la que anirem a veure a Terrassa, així que aneu buscant excuses més enginyoses de la ‘no tinc temps’. Jo he escoltat ‘Blues in the night’ i m’ha agradat força.
Vinga, som-hi…
Dissabte, 15 Març 2008 at 13:23
Me la presento mi amigo Carlos, ara cosa de un año, ( http://carlos-musicacarlos.blogspot.com ), me gusto sus tonalidades de voz, pero “enlatada” ,o sea en disco, había algo que no me hacía conectar con ella, no me saltaba ese “clic”, que hace que una voz te parezca buena o excepcional.
El concierto de ayer, con estos precedentes, era una duda para mi, se que en Terrassa no suelen fallar con la programación, muy estudiada, arriesgada hasta cierto punto, pero casi siempre con la suficiente calidad para que el directo acabe haciéndote disfrutar de la buena música.
La Ann Hampton, nos ofreció otra de esas noches de ensueño a que nos tiene acostumbrados la Nova Jazz Cava, por una lado, su voz, con una amplísima gama de registros y tonalidades que le permitió superar, sin problemas, las embestidas de la Big Band, sin quedarse en ningún momento diluida su voz (gran trabajo vocal de dominio y expresividad) y así afrontar un repertorio de clásicos del cancionero norteamericano de jazz, “Misty”, “Lullaby of Birdland”, “Bye Bye Blackbird”, “Loverman” y un desgarrador “Body and Soul”, que fue el momento de más feeling de la noche. Una segunda parte donde se gano al público con su buen saber hacer en el escenario, se le notan las tablas de sus muchos años y representaciones en Broodway. Estableció una flujo de ida y vuelta con los presentes, su humor, sus picardías, sus imitaciones (pobre Nono Fernández (contrabajo) , hasta se sonrojó de las continuas alusiones), en fin ese show times que tan bien domina. Improvisaciones, scat, intercambios de fraseos con trompeta/saxos, y un “Blue Moon” magistral que con un bis dio por finalizada una magnifica velada.
Me sorprendió gratísimamente la Big Band Jazz Terrassa, tenía buenas referencias de ella, pero solo con la pieza de introducción ya me cautivo, John Dubuclet como conductor de la misma ha conseguido situarla entre las banda más interesantes de la actualidad, buenos músicos, mejores arreglos y una compenetración difícil de conseguir, con un swing fuerte pero sin estridencias, unos solos más que correctos, y en la tarea que ayer tenían de acompañamiento, impecables en las baladas y trepidantes en las piezas con más ritmo.
Y sobre todo gracias a la excelente compañía, por arriesgarse a acompañarme en mis obsesiones y que garantizan el éxito de la velada.
Carlos, ya tienes el comentario, que se que estabas esperando, un velada perfecta y la Ann sensacional, por favor deja de adularme, por mis últimas aportaciones en tu bloc, simplemente comparto música, con gente que se que les interesa, hasta pronto.