La capacitat per emocionar-nos es il·limitada, tant se val l’Ann Hampton a Terrassa com ‘Auf der anderen seite‘, les dues han estat supremes a la seva categoria. ‘A l’altre costat‘ em va cridar pel premi obtingut a Cannes al millor guió i per veure a una de les meves divines, l’Hanna Schygulla, mussa del Fassbinder i que era una de les meves icones quan em feia la ratlla al costat. ‘El Matrimonio de Maria Braun‘ és una d’aquelles joies cinematogràfiques que cal tenir en DVD i veure de tant en tant.
Però amics, el temps passa per tothom i l’Hanna se’ns ha fet gran, molt gran, i ha guanyat uns quilos, i tot i que no ha perdut aquella expressió que ens va captivar diguem-ne que ‘A l’altre costat’ no serà la millor manera de recordar-la.
Darrera la decepció de la Schygulla hi ha una excepcional pel·lícula, dirigida per Fatih Akin, que ja coneixíem per ‘Gegen die Wand‘ (Contra la pared) i ‘The sound of Istanbul‘ i que torna a oferir-nos un pont cultural amb Turquia on conflueixen tres histories esplèndidament narrades i tècnicament impecables, amb canvis constants d’espais i magnífics plans que et donen el temps necessari per pair la dura reflexió que ens està mostrant.
De fet ‘ A l’altre costat’ és la segona entrega de la trilogia sobre l’amor i la mort iniciada amb ‘Contra la Pared’. El guió veritablement es mereix un premi. N’estàvem acostumats a històries creuades, temporalment barrejades, de desenvolupament cap al davant i cap el darrera (Amores Perros, Babel, Pulp Fiction…) però aquesta història escrita pel propi Akin és força més enginyosa i no es queda en una simple experimentació per marejar a l’espectador sinó que tracta de nou de complexes relacions humanes que es busquen contínuament una a l’altra, en direccions oposades, dinàmicament desenvolupades utilitzant tots els mitjans de transport coneguts i donant-nos peu a la tercera història. Amor-Mort-Amor.
Res a dir dels actors i actrius. Fan un bon paper però es queden en un segon pla donada la força del guió i a la quantitat de detalls que relacionen contínuament les històries paral.leles. A la Schygulla com deia, l’he trobat una mica diva, a l’estil de la Gloria Swanson a ‘Crepúsculo de los Dioses‘ però que va prenent força a mesura que avança la pel·lícula. La música relativament escassa, senzillament per què no hi feia falta, però d’un parell de moments molt especials on el volum puja i s’activa el Dolby amb precioses músiques de Shantel.
Essent el guió el gran protagonista, he trobat imperdonable els títols que apareixen, a l’estil del cinema mut, a l’inici de cada part en els que està dividida la pel·lícula, bàsicament per què en el títol es coneix el desenllaç.
Aquest és un missatge de decepció, de falses esperances, d’expectatives que no es poden complir, d’amors truncats i de realitats força més dures del que un s’imagina quan està a l’altre costat de la frontera.
Web de la pel.lícula: http://www.golem.es/alotrolado/
Dissabte, 30 Agost 2008 at 17:31
“N’estàvem acostumats a històries creuades, temporalment barrejades, de desenvolupament cap al davant i cap el darrera (Amores Perros, Babel, Pulp Fiction…) però aquesta història escrita pel propi Akin és força més enginyosa i no es queda en una simple experimentació per marejar a l’espectador”; m’estic baixant la pel·lícula per comprovar el què comentes, però considerar la tècnica de Tarantino en simple experimentació per marejar l’espectador, ho trobo excessivament lleuger. Pulp Fiction és una proesa pel que fa al guió i a la tècnica temporal. No són jocs d’artifici. És un rellotge suís funcionant perfectament i que deixa bocabadats als espectadors. Repassa-la i gaudeix-la en aquest sentit. Jo em miraré l’Altre Costat, però gairebé n’estic segur que no aconseguirà arribar al nivell de guió del Tarantino d’aquella mítica pel·lícula.
Dissabte, 30 Agost 2008 at 18:15
Hola Enric,
Benvingut al nostre bloc i gràcies pel teu comentari.
No Enric, no volia pas dir que la tècnica Tarantino tingui per objectiu marejar a l’espectador. No. En Tarantino és una de les meves icones i considero bona part de la seva obra absolutament genial, especialment Pulp Fiction, que algun dia tornaré a veure, és clar. Volia dir que a ‘Auf der Anderen Seite’ el que experimenta Akin és enginyós i el que podia semblar un mareig temporal acaba essent una forma de contar la historia gens seqüencial però que vas entenent a mesura que avança la pel·lícula.
No la compararia pas amb Pulp Fiction, tot i així et recomano que la vegis.
Salut