En sembla de vegades tenir l’ansietat de voler sempre escoltar coses noves, propostes que se surtin dels camins habituals. Però en ocasions, hi ha músics que utilitzen llenguatges de sobres coneguts amb tanta qualitat, tanta inventiva, que un, extasiat, es veu obligat a treure el barret. Aquest és per exemple Enrico Pieranunzi.
Pieranunzi pot ser descrit -ràpid i malament- com un d’aquests pianistes clàssics dintre del jazz, continuador de Bill Evans i, com aquest, influït pels romàntics del XIX, com Chopin o Schumann. Pieranunzi en els seus discos alterna composicions pròpies amb els standards, assolint un gran equilibri, tant estilístic com emocional ofereix una música d’una lògica aixafadora, en la qual tot cau pel seu propi pes i sembla ser l’expressió definitiva. Una música intemporal, com tota gran creació.
| Artista |
Enrico Pieranunzi |
| Àlbum | Fellinijazz |
| Cançó que escoltes | Amarcord |
La carrera de Enrico Pieranunzi ha estat pausada i judiciosa, sense sobresalts. A finals els anys 70 era professor de piano clàssic i va acompanyar, al capdavant del que després es va convertir en el Space Jazz Trio, a Chet Baker i Art Farmer en les seves llargues estades europees. Músic introspectiu però capaç de gran expressió emocional. El llarg període de transit entre el pianista i l’artista va quedar reflectit en una sèrie d’excel·lents àlbums, la majoria en trio, que s’han vingut succeint des de principis dels noranta, en els quals Pieranunzi presenta candidatura a ser considerat entre els millors pianistes europeus. Donada la maduresa d’aquest no causa estranyesa que primeres figures del jazz nord-americà s’hagin convertit en habituals de Pieranunzi: Marc Johnson i Joey Baron ho són des de 1986 com membres del seu trio, Paul Motian, Chris Potter i Jim Hall, des de no fa molt.
El cinema de Fellini i la música de Nino Rota (que va ser el què va posar les melodies inoblidables a les pel·lícules de Fellini) formen un univers de dimensions culturals i humanes difícil de superar, però el jazz és repte i aquí dóna mostra d’això Enrico Pieranunzi en FelliniJazz.
El pianista italià es va posar al capdavant d’un grup excels per a rendir un homenatge i va acabar fent un gran àlbum, amb ell: el trompetista Kenny Wheeler, el saxofonista Chris Potter, el contrabajista Charlie Haden i el baterista Paul Motian. En el fons, recreacions líriques de La dolce vita, Amarcord o La strada. Tot molt maco.
Dissabte, 5 Abril 2008 at 8:44
Mira JC, comença a ser una mica agobiant això d’anar-se a dormir el divendres amb l’angoixa de llevar-se dora el dissabte per veure la teva recomanació… i si al menys baixés el nivell podria deixar-ho per més tard però no és així. M’ha encantat aquest disc. Pensava que més enllà del Nino Rota no hi havia res més.. però les versions de ‘Amarcord’ o ‘La Dolce Vita’, per citar-ne algunes, son fantàstiques. Au, encara no son les 8 que ja porto gastats els meus primers 10 Eur del dia…