Ningú em fa cap comentari! No puc creure que cap de les que anàvem a l’escola no s’hagi llegit el poema “Riera Pahissa”! Potser no us ha commogut? Em costa creure-ho. Cap de vosaltres em respon? No us ha evocat un passat comú? Potser no he estat prou hàbil per sacsejar-vos.

Riera Pahissa és un poema de Joan Margarit i pertany al llibre Joana, publicat l’any 2002. Margarit, poeta i arquitecte, que viu a Sant Just Desvern des de l’any 1975, va escriure aquest llibre en el decurs de la malaltia i mort de la seva filla Joana.

Joan Margarit és per alguns autors de recopilacions poètiques, com Luis Antonio de Villena, “un dels millors, si no el millor poeta català viu”. També José Agustín Goytisolo a la seva antologia 21 Poetas catalanes para el siglo XXI, diu d’ell “Su catalán bruñido, claro y directo le sirve de mágico y veloz transporte para expresar el contenido de cada uno de sus poemas, que suele encerrar muchas veces un elemento de sorpresa que sacude y emociona al lector, y a mi, que confieso que es uno de mis poetas preferidos”.

Aquest poema em commou perquè uneix dues coses tatuades per sempre en el record, la infantesa i la pèrdua de les persones estimades. Per això us recomano que feu un tomb pels seus llibres. Un tast de la seva obra el teniu en el seu web oficial. Sobre la mort dels que estimem llegiu, especialment, els poemes “Els morts” i “Matí al cementiri de Montjuïc”, de la seva última obra Càlcul d’estructures.

La remembrança de part de la infantesa i de la primera adolescència ve de la mà d’aquest poema “Riera Pahissa”, quan a finals dels anys seixanta i principis dels setanta un grup de noies entràvem i sortíem de l’escola de les Franceses, després de travessar el llarg camí de tarongers, de creuar els estables de la casa dels masovers i de passar el llindar d’una petita porta, la que ens conduïa a l’exterior del col·legi. Era una espècie de passarel·la sobre la riera Pahissa que comunicava amb un carrer de terra, paral·lel a un tros de la Carretera de Laureà Miró. En aquest carrer confluïen algun petit taller metal·lúrgic, l’obrador d’un marbrista i els patis posteriors d’alguns edificis de pisos. També a través d’ell s’hi accedia a la fàbrica tèxtil Solà- Sert. Era la recambra d’allò que no es podia veure des de la Carretera, les làpides del marbrista, els petits trossos de marbre que agafàvem per jugar la xarranca, la roba estesa dels veïns i alguns estris abandonats en el carrer o en el fons de la riera.

Aquell mur de l’escola era i és tot un símbol. Eren anys on les portes dels nostres murs personals eren obertes. Quan en nosaltres tot era possible. Anys per créixer i alhora empetitir, per l’alliberament o per esdevenir presoneres. Després l’època i l’entorn hi posaria les clàusules. I nosaltres, com la majoria, hi passaríem el sedàs a tot el que vam rebre, i ho faríem durant la resta de la vida. Al principi maleint el que se’ns va lliurar; més tard, construint a partir d’aquella herència.

Per bé o malament aquell mur tenia una porta. Una porta també per a l’esperança. Una porta que a vegades hem volgut tancar per sempre, però que, sovint, se’ns obre a traïció, especialment en els somnis. Potser la vam tancar en fals, o bé l’errada ha estat posar baldons i tanques, incloure barreres a les portes obertes de la infància.

Ara, aquell espai, gairebé interior, s’ha transformat, s’ha tornat amable i exterior, però impersonal. Aparentment, nosaltres hem tancat els nostres murs més personals. Hem elaborar la matèria primera que vam rebre, però pels descosits del nostre cor és manté aquell espai viscut. Dins les nostres cambres interiors perviuen les rebotigues dels tallers i l’abandó d’aquell carrer.

Encara és present el marbre esmicolat, el polsim blanc, que va tacar per sempre un blau marí, aquell de l’uniforme recordat.