Disc de la setmana: Barbara “Vol.4 Göttingen”

Fullejant la premsa m’ha sorprès veure la reedició d’un disc de Barbara “À l’Atelier, Bruxelles 1954″, amb tot just vint anys ens mostra els seus primers enregistraments, fa seves cançons de Leo Ferrer, Julitte Greco, Michel Ermer.. un document d’excepcional interès.

Va haver un temps que les cançons de Barbara m’agradaven, com en la meva discoteca sempre tapada pels grans “Monsieurs et Madames de la Chanson”, a l’ombra de Trenet, Brassens, Brel, Piaf, Greco.., he tornat a escoltar les seves cançons, a escoltar com les seves “erres” es perllonguen i el seu so nasal em segueix captivant.

Les seves cançons, lluny d’expressar l’alegria per la vida, reflecteixen el seu aspecte més malenconiós; records amorosos “Ma plus Belle histoire d’amour”, la mort del pare “Nantes”, l’espera del ser estimat “Pierre”, però tot expressat d’una manera moderada, així la seva música de registres i tonalitats menors, reforça aquest aspecte.


Artista

Barbara

Àlbum Vol.4 Göttingen
Cançó que escoltes Pierre

El disc que recomano és una recol·lecció, sí, dic recol·lecció per la cura amb que s’han escollit les cançons per a aquesta recopilació que ens mostra la seva música dels anys 64-65 i 66, bons arranjaments orquestrals que abrigallen a la perfecció la seva veu, lleugers tons jazzístics que remarquen més la teatralitat dels seus temes, L’àlbum “Vol 4 Göttingen”, rep el nom de la seva actuació en el teatre de Göttingen, on va interpretar el tema del mateix nom, molt popular a l’època que era un llaç d’unió per a la comprensió internacional, sobretot franc-alemanya.

GÖTTINGEN

Bien sûr, ce n’est pas la Seine,
Ce n’est pas le bois de Vincennes,
Mais c’est bien joli tout de même,
A Göttingen, à Göttingen.

Pas de quais et pas de rengaines
Qui se lamentent et qui se traînent,
Mais l’amour y fleurit quand même,
A Göttingen, à Göttingen.

Ils savent mieux que nous, je pense,
L’histoire de nos rois de France,
Herman, Peter, Helga et Hans,
A Göttingen.

Et que personne ne s’offense,
Mais les contes de notre enfance,
“Il était une fois” commence
A Göttingen.

Bien sûr nous, nous avons la Seine
Et puis notre bois de Vincennes,
Mais Dieu que les roses sont belles
A Göttingen, à Göttingen.

Nous, nous avons nos matins blêmes
Et l’âme grise de Verlaine,
Eux c’est la mélancolie même,
A Göttingen, à Göttingen.

Quand ils ne savent rien nous dire,
Ils restent là à nous sourire
Mais nous les comprenons quand même,
Les enfants blonds de Göttingen.

Et tant pis pour ceux qui s’étonnent
Et que les autres me pardonnent,
Mais les enfants ce sont les mêmes,
A Paris ou à Göttingen.

O faites que jamais ne revienne
Le temps du sang et de la haine
Car il y a des gens que j’aime,
A Göttingen, à Göttingen.

Et lorsque sonnerait l’alarme,
S’il fallait reprendre les armes,
Mon cœur verserait une larme
Pour Göttingen, pour Göttingen.

Mais c’est bien joli tout de même,
A Göttingen, à Göttingen.

Et lorsque sonnerait l’alarme,
S’il fallait reprendre les armes,
Mon cœur verserait une larme
Pour Göttingen, pour Göttingen.

Barbara va ser una cantant i compositora francesa nascuda com Mónica Andrée Serf el 9 de juny de 1930 a París i morta el 25 de novembre de 1997 en Neuilly-sud-Seine.

En el moment de l’ocupació de França pels nazis, i sota el govern de Vichy, hagué d’amagar-se amb els seus familiars en la petita ciutat de Saint-Marcellin en el Isère ja que la seva família era d’origen jueu (com relata un episodi de la seva vida en el seu llibre de memòria: «Era un piano negre».

Caiguda la França de Vichy un veí, professor de música, la va escoltar cantar i va posar interès a desenvolupar el seu talent. Va prendre lliçons per a aprendre a dominar la veu i va aprendre a tocar el piano. Després es va inscriure en l’Escola Superior de Música. Va cantar en Fontaine donis Quatre Saisons, un cabaré llavors popular a París.

A l’escenari suscitava passions per la seva figura allargada i vestida de negre, en una atmosfera intimista, hàbilment creada, la seva manera mandrosa de tocar el piano i a més unes llums que subratllaven l’aspecte gairebé privat dels seus espectacle; l’espectador tenia la sensació d’haver-se introduït en un recinte íntim i de vegades una miqueta exhibicionista.

L’Âguila Negra que va fer famosa al nostre Pais Maria del Mar Bonet

About these ads