Taller de fotografia (40)

Què tal amics? Com van aquests progressos? Vas de conya no? Amb els dos darrers capítols tinc feina per mesos… Sí, el cert és que les dues entregues han estat força extenses i mereixen més d’una lectura per poder donar una salt de gegant en el nostre aprenentatge i començar a tractar molts temes que ja hem vist amb més fonaments sòlids per acabar-los d’entendre.

El cert és que estic patint molt. Això de no veure-us les cares i no saber les reaccions que teniu al llegir el capítols em produeix una mica d’angoixa. És difícil compartir coneixements de forma desincronitzada com fem en aquest taller i crec que optaré finalment per oferir aquests cursos de forma presencial. Primer hauràs de tenir alumnes….

Taller de fotografia (40): El Retrat (2)

He rebut alguns comentaris de que estem oblidant als nostres alumnes que disposen de càmeres compactes, sense la possibilitat de manipular els mecanismes d’apertura i velocitat i moltes vegades sense molts del mètodes de medició del fotòmetre que hem comentat. No és del tot cert, aquells de vosaltres que disposeu de càmeres compactes podeu produir magnífiques fotografies i simplement amb la compensació de l’exposició, la sub i sobre-exposició, podeu aplicar tant els conceptes de les Zones d’Adams com, a grans trets, els del valor d’exposició EV. De fet a la fotografia, en quant a l’exposició, tot acaba donant voltes a la sub i sobre-exposició….

Avui deixem les tècniques fotogràfiques de la lluminositat i tornem a la creativitat i a les tècniques de la composició.

Al taller 37 vam parlar d’alguns consells pels retrats, les fotografies de persones, gairebé tots tenien a veure amb el punt de vista escollit i amb la composició del quadre. Avui afegirem un fons, un context, un entorn al subjecte. Aquesta és de ben segur un dels tipus de fotografies més comuns, un subjecte o subjectes en un entorn, i representen un tipus de situació ideal per treballar nous conceptes, com el de l’equilibri visual, que més endavant tractarem amb més profunditat. Jo ja no sé si hi seré…

A aquest tipus de fotografia s’anomena ‘fotografia d’entorn’ o ‘retrat d’entorn’ (Environmental Portraits) i treballa la tècnica de la relació entre subjecte i context. L’objectiu ja no és només com en el retrat, la captura de l’expressió, de l’estat d’ànim, les qualitats físiques o emocionals del subjecte, sinó de donar un context al subjecte, una raó de ser de la pròpia fotografia. Aquestes fotografies ens permeten contar una història del subjecte i aquí l’equilibri amb l’entorn serà essencial. M’avorreixo….

Quan col·loquem un subjecte en un entorn distingirem entre:

L’entorn circumstancial: Comencem pels més senzills i habituals a les nostres fotografies: L’entorn circumstancial. L’anomenem així perquè situem el subjecte en un context que no li és natural i que difícilment aportarà informació sobre el subjecte. L’entorn ja hi era i simplement hem introduït al subjecte. Es tracta de les típiques fotografies de família o de vacances, on posem a la nena, parella o al gos en un context extraordinari, com un monument o paisatge que visitem.

Si no hem treballat tècnicament aquestes situacions normalment tendirem a cometre l’error que represento a l’esquema de l’esquerra. No hi ha equilibri i l’entorn s’emporta bona part del missatge de la fotografia, ja sigui per l’àrea que ocupa o per la quantitat de punts d’interès, que minimitzen el ‘pes’ que pot aportar el subjecte. En aquestes fotografies no sabem massa el que volem expressar i acaben sent simples fotografies ‘d’evidència’ de que el subjecte ha estat en aquell lloc.

Aquestes situacions tan comuns en viatges i sortides que responen a ‘posa’t aquí que et trec una foto…‘ poden i han de treballar-se amb tècniques que donin harmonia a la composició.

Treballem a continuació alguns consells bàsics de com tractar aquestes composicions:

1. La relació subjecte/entorn. El pes visual d’un element a l’escena no només ve donat pel volum que ocupa sinó també pels punts d’interès que percebem. Dèiem que hi ha una tendència generalitzada a ‘minimitzar’ el pes del subjecte en front un fons que acaba adquirint tot el protagonisme. En aquests casos fins i tot dona la impressió de que sobra el subjecte o que ha estat introduït de manera forçada en un context que ja per si sol mereixia una fotografia. Si el que preteníem era immortalitzar l’entorn no calia introduir el subjecte però si el que preteníem era fer un retrat del subjecte en un context, aleshores haurem de treballar les relacions entre les dues àrees a la composició.

A prop, més aprop… recordeu la regla? Doncs també aplica aquí. Equilibreu el pes de subjecte i entorn. Recordeu que estem fent un retrat i no una foto del paisatge.

No hi ha una regla clara sobre el pes visual. És una sensació que rep l’observador al mirar una fotografia, que en definitiva té dues dimensions, i que ve provocada per molts elements, des de la proporció del subjecte en el conjunt de la fotografia a l’estil apaïsat o vertical de la còpia passant per l’interès que susciten els diferents elements. La sensació que dona la fotografia de l’esquerra és ben diferent de la de la dreta. A la de l’esquerra hi ha un fort component de pes vertical, potser provocat per la roca i la proporció del subjecte és massa petit comparat amb l’entorn, que acaba emportant-se tot el pes visual. A la dreta la fotografia és més equilibrada, subjecte i entorn es troben en certa harmonia de proporcions i pes visual.

2. La profunditat de camp. Aquest és el recurs més important per equilibrar els pesos de subjecte i entorn. Un fons massa enfocat pot portar a l’observador a perdre’s donant voltes a la fotografia: hi ha massa punts d’interès. Un fons massa borrós, per la falta de profunditat de camp, pot donar un excessiu pes al subjecte per lo que l’entorn hi pinta poc i acaba convertint-se en un retrat convencional.

Comproveu el recorregut dels vostres ulls mirant una i altra fotografia. És el mateix? Acaben al mateix punt?.. Si heu trobat la diferència haureu descobert com la profunditat de camp influeix en l’exploració de la fotografia i per tant en el ‘pes’ que percebrem de les diferents parts. Voleu repassar la profunditat de camp? Aneu aleshores al taller (9).

Fixeu-vos en la diferència de pes visual entre les dues fotografies. A la de l’esquerra el nostre cervell no perd massa temps en el fons desenfocat concentrant-se directament amb els subjectes. A la de la dreta es provoca la curiositat d’explorar el fons i el detall en que està captat dona molta més informació que la fotografia de l’esquerra però un excessiu detall ple de motius (no és el cas ja que el paisatge està força equilibrat amb l’extensa zona del llac) pot desviar la vista i oblidar els subjectes que passarien a un segon pla.

3. La mirada. M’encanten les fotografies a subjectes o grups que miren a un altre fotògraf que els hi està fent una altra fotografia. Així s’aconsegueix un flux, una mena de dinàmica que recorre tota la fotografia i que acaba sortint fora. És com una facilitat que donem als nostres ulls per una exploració complerta de tota la composició.

Veieu el flux a les dues fotografies? El fort component a l’ ‘esquerra’ de la fotografia de la dreta convida a una exploració que acaba sortint del quadre per l’esquerra. Les actituds son estàtiques i preparades per la fotografia però el simple fet de no dirigir la mirada a la càmera dona cert interès a les dues còpies pel flux que crea. L’entorn en cada cas ajuda a entendre el per què de la fotografia amb una història al darrera que contar.

4. L’actitud. Aquí també aplica una de les regles que vam treballar al retrat: la naturalitat. Tota actitud hieràtica, excessivament estàtica o preparada per la fotografia treu naturalitat al quadre i acaba sent una fotografia de la persona que posava per fer la foto. Ens interessa?

Simples posicions laterals del subjecte n’és suficient per trencar la sensació de ‘posició per fer-se la fotografia‘, el resultat no és tan estàtic i d’aparença més natural, tot i que ha estat probablement provocat. Fotografies ‘sense avisar’ no cal dir que son perfectes per captar posicions naturals del subjecte.

A la fotografia de l’esquerra el cert desordre en la col·locació i posicions dona naturalitat a l’escena amb bona equilibri amb l’entorn. A la dreta, la simple posició lateral del jove en hi ha prou per provocar una certa dinàmica i equilibri amb un entorn poc contrastat. En aquest cas més endavant aprendrem a que aquesta asimetria en la col·locació del subjecte està deliberadament provocada per donar pes precisament a l’entorn.

5. La llum. Ja ho hem dit moltes vegades. La naturalesa de la llum a primeres o darreres hores del dia és ben diferent de la del migdia. Les ombres. Aquí adquireixen una dimensió diferent a la del retrat convencional ja que ara el quadre està capturat amb una distància focal més petita i podem capturar les ombres de subjecte i entorn. El color. Tons taronges de primeres i darreres hores del dia poden afegir calidesa al conjunt i apropar molt més la relació de subjecte i entorn. En retrats d’interior cal recordar els problemes amb el rang dinàmic o diferències massa altes de lluminositat entre zones de la mateixa fotografia.

La llum també és important en el context. Zones mal il·luminades o sense informació seran rebutjades pel nostre cervell descompensant la fotografia. A l’esquerra podeu percebre cert desequilibri de la fotografia cap a la dreta, provocada per una zona mal il·luminada del carrer. A l’exemple de la fotografia del Nil podeu experimentar una descompensació cap a l’esquerra provocada per la zona sense informació de la dreta (per treure al Nil ben il·luminat s’havia de sacrificar les altes llums de la finestra i les ombres del sofà).

En el fons, en els nostres retrats d’entorn el que intentarem és que subjecte i entorn tinguin aquelles proporcions que conjuntament amb els punts d’interès donin un pes visual equilibrat. Un entorn sense punts d’interès decantarà la visió cap el subjecte i a l’inrevés.

Son aquestes consells bàsics els que poden ajudar a que aquestes fotos convencionals tinguin més interès que únicament el sentimental.

I què passa quan el subjecte forma part del context?

L’entorn natural. Tot el que hem dit per l’entorn circumstancial aplica per l’entorn natural amb la diferència de que en aquest cas l’entorn proporciona informació del propi subjecte. Es tracta d’una fotografia del subjecte i les seves circumstàncies. Equilibri visual, fluxos, enfoc, llum o actitud del subjecte continuen sent essencials.

En totes dues fotografies l’entorn aporta informació sobre el propi subjecte i molt sovint no tenim temps per preparar la fotografia, especialment a la foto de la dreta podem veure clarament que hi sobra una mica d’aigua a la part superior i s’havia d’haver ampliat la zona de la dreta per veure quina informació addicional aportava a l’escena. Veieu la diferència amb les fotos de dalt (les de l’entorn circumstancial) ? Ara subjecte i entorn estan íntimament relacionats i l’entorn aporta informació sobre el propi subjecte.

En aquests casos els punts d’interès es troben tant al subjecte com a l’entorn i a més estan relacionats. Cal dir que per entorn entenem tot allò que complementa al subjecte. Els vestits o objectes que porten els subjectes son part també de l’entorn, no sempre aquest ha de ser un pla per darrera del subjecte.

M’agrada aquesta fotografia per la naturalitat amb la que aquests treballadors de manteniment d’una carretera a la Índia van posar de forma ‘espontània’ davant de la càmera. El pes visual al grup s’obté enquadrant la fotografia deixant molt poc espai a l’entorn paisatgístic, amb el que hi ha ja s’obté prou informació, més cel o més tros de desert no hagués aportat res addicional.

De fet, tots els consells treballats fins ara ajuden a una visió tranquil·la i harmoniosa de la fotografia, per alguns la definició de bona fotografia. Els nostres ulls i cervell busquen equilibri, visual, dinàmic, de forces, de colors, de tonalitats… i aquí hi ha molt a parlar, potser per fer-ne un capítol apart i tot. Hem arribat el moment de parlar de l’equilibri.

Avui hem intentat donar solucions a les composicions de retrats en entorns, ara intentarem explicar el perquè de les tècniques emprades.

L’equilibri visual

Avui treballarem dos tipus d’equilibri: l’estàtic i el dinàmic.

L’equilibri estàtic està basat en els pesos i forces visuals dels objectes en una fotografia i, a l’igual que les palanques, només s’aconsegueix l’equilibri si aquestes forces estan contrarestades. Si col·loquem un cos de pes visual a la dreta de la imatge aleshores haurem de fer el mateix a l’esquerra de la imatge. Així aconseguirem un equilibri al voltant del centre de la composició.

La simetria de cosos iguals és un bon exemple d’equilibri estàtic però l’asimetria, diferents cossos, també pot estar equilibrada al voltant del centre visual de la imatge. Podem situar el subjecte al centre de la imatge (l’equilibri serà evident) però també el podem col·locar en un extrem, aleshores haurem de posar un objecte d’igual força visual a l’altre. Aquesta darrera tècnica és la més utilitzada i si tenim la gràcia de contrarestar el subjecte que es troba en un extrem l’equilibri de la composició estarà garantit.

L’equilibri dinàmic és el més interessant i tracta de la disposició de cosos diferents i de pesos diferents en una escena. L’equilibri s’aconseguirà, usant les mateixes lleis de la mecànica de les palanques, situant els cosos més lleugers allunats del centre visual.

L’equilibri dinàmic és clarament asimètric i no és fàcil conjugar ‘pes visual’ i distància per aconseguir l’equilibri. Molt sovint simplement ens hem de deixar portar per la ‘percepció’ que tenim al veure l’escena enquadrada pel visor. Aquesta tècnica és també força habitual, a diferència de la simètrica. Un dels punts d’interès (pot ser el subjecte) es troba en un extrem i està contrarestat per un fort pes visual que ocupa la resta de l’escena.

I què passa quan no hi ha equilibri?

Una fotografia sense equilibri visual pot ser un desastre o una obra d’art…

En absència d’equilibri, el nostre cervell treballarà per buscar-lo i es concentrarà a la zona on teòricament s’hauria de situar l’altre objecte per produir l’equilibri. Aquestes fotografies  sense equilibri aparent son molt interessants per la força que el nostre cervell dona a una zona on ‘no hi ha res d’interès’ simplement per buscar l’equilibri:

És obvi que aquesta fotografia és d’un professional. La primera vegada que la vaig veure em va impressionar emocionalment, ara també m’impressiona tècnicament. És una fotografia extraordinària, asimètrica i sense equilibri visual aparent. El nostre cervell rep les primeres informacions dels nostres ulls, que òbviament es fixen amb el nen però immediatament busquem l’equilibri… Quin objecte compensa la força visual del nen? Si a sobre els dos elements estan relacionats aleshores ben bé podem dir que el que tenim al davant és una obra d’art.

Si ara torneu a veure les fotografies que hem posat com a consells pels retrats d’entorns naturals i circumstancials podreu comprovar l’efecte de l’equilibri estàtic o dinàmic en cada cas i començareu a experimentar aquesta nova sensació d’equilibri o desequilibri en una fotografia.

Ara potser al tornar a mirar les magnífiques fotografies del nostre amic JC al taller 36 de flickr podrem rebre sensacions diferents en quant a l’equilibri visual. Tornem a veure-les.

El que hem treballat avui son diferents tècniques que ajuden a que la fotografia tingui un equilibri entre subjecte i entorn. El pes visual de les dues zones, els diferents punts d’interès que recorre la nostra vista, la importància del context o el subjecte en sí mateix son els elements que ajudaran a obtenir aquest equilibri.

Us deixo a la vostra disposició els ‘Exercicis del taller 40′:

flickr

Bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

About these ads