Milk

divendres, 23 gener 2009 by Mario

Sí, avui és el dia de Milk, després de la sessió doble de la setmana passada i com que això d’anar de dos en dos m’ha acabat agradant, avui també us comentaré de passada una segona pel·lícula.

‘Mi nombre es Harvey Milk‘ és el nom amb que la cinta s’estrena a les nostres pantalles i que a algú li ha semblat que no es podia dir senzillament ‘Milk‘, que és el títol original. Aquesta és la darrera entrega del controvertit director Gus Van Sant (1952), nominat als Oscars del 97 al ‘Millor Director‘ per la seva pel·lícula ‘Will Hunting‘ i guanyador de la ‘Palma d’Or‘ del Festival de Cannes del 2003 per ‘Elephant‘.

‘Milk‘ és el ‘biopic’ (biographic picture) del qui va a ser regidor gay de la ciutat de San Francisco, Harvey Milk, assassinat al 1978 i interpretat per Sean Penn. Precisament és aquesta combinació d’història biogràfica, del tractament que Gus Van Sant en fa dels personatges i de la interpretació de Sean Penn, els focus d’interès d’una cinta que de ben segur serà un èxit de taquilla i algun Oscar rascarà per la interpretació del Harvey ‘Penn’.

Al ser una pel·lícula biogràfica lògicament el tractament de la història adquireix una importància que probablement no valores tant a altres gèneres. Aquí cal dir que la història està molt ben narrada, fins i tot s’et fa curta tot i els 128 minuts de durada (un estàndard darrerament), amb un ritme trepidant, potser massa i tot, i amb una bona successió temporal dels aconteixements. Cert però, que Gus Van Sant, del qui s’ha dit molt sovint que és un oportunista, utilitza tota mena d’elements cinematogràfics que té a l’abast per donar un aire de ‘documental’ a la cinta i així captar l’espectador amb una història que compres per la seva suposada veracitat. La utilització, potser excessiva, d’imatges reals, de documents gravats a l’època, n’és un exemple d’aquest intent de demostrar que la història, tal i com la conta Gus, és genuïna.

Hi havia certa expectació de com Sean Penn s’introduiria en el personatge de Harvey Milk i el cert és que, tot i s’et fa estrany veure’l interpretar determinades escenes, en conjunt es pot dir que fa una molt bon treball, força creïble tot i la complexitat del personatge i que demostra que amb aquesta varietat de registres es troba en el moment dolç de la seva carrera, podent fer el paper que li vingui de gust.

James Franco no es queda curt, el seu paper no és fàcil i el desenvolupa amb tota naturalitat, després dels desastres interpretatius de ‘An American Crime ‘, ‘Spiderman 3 ‘ o ‘En el valle de Elah ‘. Un bon acompanyant del Penn.

El mateix passa amb Emile Hirsch i Josh Brolin, especialment aquest darrer, amb un paper poc agraït com complexe i que desenvolupa prou bé. No puc dir el mateix de Diego Luna, magnific a ‘Y tu mamá también‘, ‘Solo Dios sabe‘ o a les curtes intervencions a ‘La Terminal’ o ‘Soldados de Salamina‘ i que ara fa un paper, difícil sí, però extremadament sobre-actuat. Malauradament no està a l’alçada de la resta d’actors, potser també pel tipus de paper que li fan fer, amb una interpretació espesa, d’un personatge que no acabes d’entendre det tot i que no acaba d’entrar a la pel·lícula.

Una pel·lícula que ho té tot per triomfar, un bon guió, una posta en escena tècnicament impecable, bon ritme i bones interpretacions però que és un ‘sí, però…‘. Tot plegat t’emportes una sensació freda. El toc falsament ‘documentalista’ no permet pujar la temperatura, ni perceps masses emocions ni, tret de la simpatia que sents pel Harvey Milk, acabes d’entrar en el personatge, que acaba sent el vehicle que et porta fins al final de la pel·lícula en una successió de fets a vegades una mica atropellats per encabir la historia.

(per veure el tràiler en VO clica aquí, a la pàgina veuràs la possibilitat de veure el tràiler en diferents formats. En totes les opcions heu de tenir el QuickTime instal·lat) No us perdeu el web de la pel·lícula: http://www.filminfocus.com/focusfeatures/film/milk/

.

Espereu per tant, lo just que la pel·lícula ofereix i no eleveu massa les vostres expectatives o correu el perill de que us decebi i tampoc seria just.

Avui no us donaré els links per buscar més informació, si la voleu ja sabeu buscar-la a la xarxa. En canvi rebentaria si no fes el comentari de la segona pel·lícula d’avui. El requadre ‘vermell’ és indicador de la meva valoració.

.

Entre les murs (La Clase) ‘La Clase’ és com s’ha estrenat a les nostres pantalles el darrer treball de Laurent Cantet i que ve a sota el braç amb la ‘Palma d’Or’ de la darrera edició del Festival de Cannes 2008. La pel·lícula arribava al nostre país amb unes excel·lents crítiques, i millor promoció, i amb només un cap de setmana de projecció es poden ja trobar desenes de comentaris elevant-la a la nova icona del cinema social dels nostres dies. Aquesta és una d’aquelles pel·lícules, juntament amb ‘El silencio antes de Bach‘, que et fan reflexionar si realment no entens res de cinema, si la teva capacitat intel·lectual és inversament proporcional a l’edat o si simplement que el teu grau d’intel·lectualitat i esnobisme no arriba a les quotes mínimes que com a classe mitjana s’esperaria. La cinta tracta amb 14 canvis de posició a la butaca (unitat de temps que mesura  inversament proporcional l’interès d’una pel·lícula al cinema) l’interessant i poc tractat tema d’una classe de secundària als suburbis de Paris. Una magistral classe de llengua francesa per si s’us havia oblidat la conjugació d’algun verb i un final apassionant que resumia els lleugers 128 min i que en boca d’una alumna deia: ‘No he après res‘…  jo no em poder estar de contestar amb veu baixa: ‘I jo tampoc, guapa‘. Ara que ja em sento millor i treien-me de sobre tot el que ha fet que la pel·lícula no em fes gens el pes, és just comentar que el tractament que en Cantet fa dels problemes socials, de relació, dels educadors és com les fotografies en format RAW, natural i exempt de qualsevol artilugi cinematogràfic. Els actors no son actors sinó personatges reals que no els fa falta actuar i certament aconsegueixen arribar a l’espectador i fer entendre el greu problema que s’està vivint, i que aquí no tardarem gaire, als centres de secundaria a França. La pel·lícula tracta, sense colorants ni additius, el problema, de forma clara i entenedora, aillant-se del món exteriors, de la gent o de les històries fora de la classe. La història és la classe i les relacions. No dubto que la pel·lícula pugui tenir un interès pedagògic que ha de fer reflexionar als nostres educadors  i polítics honorables per evitar situacions similars però que tot plegat, en el seu conjunt, no m’ha interessat massa i sense interès una pel·lícula pot ser un calvari d’aquells que dubtes entre aixecar-te i marxar o dormir-te una estoneta. No vaig fer cap cosa de les dos, per seny. Més informació: http://www.filmaffinity.com/es/film107060.html

Bona cap de setmana !

.

Última hora: Efectivament les previsions a les nominacions dels Oscar 2009 s’han complert: Millor Actor: Sean Penn, per “Milk” Millor actor de repartiment: Josh Brolin, per “Milk” Millor Director: Gus Van Sant, per “Milk” i per alegrar-me el dia: Millor película estrangera: “The Class” – França

<<< Veure més articles de cinema

About these ads

Post navigation

← Buscant maçons amb nom propi (20)

Disc de la setmana: Tiziana Ghiglioni “Sounds Of love” →