Disc de la setmana: Grant Green “Idle moments”
El disc d’avui, és d’un guitarrista de jazz, sempre els guitarristas han ocupat un lloc una mica particular dintre del món del jazz. El fet que el seu instrument sigui el més freqüent en tots els gèneres els incita a prendre postures poc radicals, per altra banda és el principal instrument del blues i el seu potencial sonor i harmònic és pràcticament il·limitat.
El nostre músic d’avui és Grant Green, (1931-1979) un dels guitarrista emblemàtics del jazz funk dels anys seixanta, un dels músics insígnia del segell Blue Note. Després dels seus inicis en diverses formacions de jazz i de rhythm and blues, el saxofonista, Lou Donaldson, li va introduir en el llegendari segell blau com solista i també d’acompanyant de músics importants de l’època a més del propi Donaldson com van ser: Stanley Turrentine, Lee Morgan, Herbie Hancok, o el organista, Jimmy Smith. Va ser precisament la seva habilitat per a acompanyar a diversos organistas de jazz com: Brother Jack McDuff, Sam Lazar, Baby Face Willette o l’extraordinària, Gloria Coleman, el que li va obrir les portes de la fama en el jazz i li va convertir en un instrumentista molt valorat.
| Artista |
Grant Green
|
| Àlbum | Idle Moment |
| Cançó que escoltes | Jean de Fleur |
Els seus seriosos problemes amb la droga van truncar ràpidament la seva carrera en els anys setanta, morint al final de la dècada amb sols 48 anys d’edat. Va gravar a pesar de la seva curta carrera mes d’una vintena de discos al seu nom, el més popular d’ells el titulat: “Idle Moments” (1963), la nostra recomanació d’avui.
Crec que és un dels guitarristes més sòlids, el seu so amb tocs de bebop, blues i també del soul, en una rica barreja sempre enginyosa i eficaç de la qual en els últims anys s’han apropiat nombrosos músics de Rap o de acid jazz.
Amb un conjunt excepcional, gravat en el moment més esplendorós de la seva carrera, és el disc que li consagra com un dels millors guitarristas de jazz, on Joe Henderson (saxo tenor), ajuda a donar més brillantor si cap al disc, i els altres components Bobby Hutcherson (Vibrafon), Duke Pearson (piano) Bob Cransshaw (contrabaix) i AL Harewood (bateria).
El disc és una excepcional prova d’originalitat, swing i bellesa estètica a dosis iguals.
 Si teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar entrant al nostre ‘grup d’amics del bloc’ a facebook i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat. |
<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’
 |
||
 |
 |
 |
Guitarra… Jazz… Ay que ens proposa un succedani del Django Reinhardt i no tinc el cap per aquestes músiques…
Escoltes el primer tema… el segon… el darrer i tornes a posar el primer… i així fins fer tard als grans magatzems on la del pentinat crepat del super tot pagant ja a la caixera m’ha mirat amb una cara de ‘Ahir fas fer tard, eh…?’.
M’ha agradat molt, sí senyor, especialment l’elegància global del disc i la meravella del ‘Idle Moments’ i ‘Django’.
Hi torno… Gràcies.
No acostumo a fer comentaris dels discos que ens presentes a Toies, però haig de dir que fins ara tots els que he escoltat són fantàstics i fruit d’una acurada selecció.
Gràcies per acostar-nos a ells.