La polèmica està servida..
Sí amics, aquesta és la típica pel·lícula, adaptació d’una novel·la, que divideix sistemàticament el public entre els que han llegit i els que no han llegit el llibre abans d’entrar al cinema.
Uns surten encantats (o no) del treball cinematogràfic mentre que els altres es limiten a repetir, a vegades crec que sense parar-se a pensar massa sobre el que han vist, que el llibre era molt millor…
En qualsevol cas m’afanyaré a comprar el llibre ja que si ha de ser molt millor que la película aleshores segur que m’ha d’agradar..
Aquest pot ser el cas de ‘The reader‘, un best-seller de Bernhard Schlink (6 de juliol de 1944, Bielefeld, Alemanya) publicat al 1995, guanyador d’infinitat de premis i llegit per milions de lectors a tot al món, desprès d’haver-se traduït a gairebé 40 idiomes. ‘El lector‘ és una excel·lent novel·la, redactada en clau de flash-back al voltant de la vida de Michael Berg i Hanna Schmitz amb l’holocaust de rerefons. Aquesta relació amb els fets de l’Alemanya nazi ha rebut crítiques d’organitzacions jueves, tant per la simplificació dels fets com la predisposició que genera al lector davant dels fets.
Els que no heu llegit el llibre és suficient saber el poc que explico per anar al cinema i descobrir poc a poc la trama de la pel·lícula. Els que l’heu llegit, inevitablement anireu condicionats pel fet de conèixer la trama i el desenllaç, extrem que crec us condicionarà de manera negativa i només us quedarà avaluar el treball d’interpretació i adaptació del guió. Al final n’estic convençut que com el cas del ‘Noi amb el pijama de ratlles’ la pel·lícula us decebrà. I potser és injust.
Crec però, que les garanties que dona en Stephen Daldry en son suficients per que us desperti la curiositat de com ha dirigit el guió adaptat per David Hare. ‘Las horas‘ o ‘Billy Elliot‘ son excel·lents cartes de presentació, totes dues extraordinàries pel·lícules que en el cas de ‘Las Horas‘ també David Hare n’era el responsable del guió, adaptació de la novel·la de Michael Cunningham.
La pel·lícula, entenc que fidel a la novel·la que he tingut la sort de no llegir abans de veure la pel·lícula, té dues parts ben diferenciades, tant que costa entendre que puguin formar part de la mateixa història. La primera suposa el descobriment de David Kross, un actor alemany de 18 anys justets, que fa un molt bon paper, extraordinari diria si es té en compte que al davant té una Kate Winslet en el seu millor moment i que ben bé es pot dir que aquest és el seu any, al interpretar dos papers principals en dues nominades als Oscar d’enguany, la d’avui i ‘Revolutionary Road‘. Aquí, com ho feia en companyia del Di Caprio, fa un paper per treure’s el barret, consagrant-la en aquests moments com una de les millors actrius del panorama cinematogràfic. La química que tenen tots dos actors, tot i la diferència d’edat, és la clau d’uns extraordinaris minuts que estaran a les nostres ments dies després de veure la pel·lícula.
És justament aquesta magnífica interpretació la que l’ha fet justa guanyadora de l’Oscar a la millor actriu, passant per sobre de la Jolie i la Streep. Per mi, un dels Oscars més merescuts, juntament amb el de Sean Penn al del millor actor. La resta, els dels millors actors i actrius de repartiment, ha estat totalment previsible, tot i la gran competència que hi havia. Felicitats a la P, tot i que tinc seriosos dubtes de si se’l mereixia o no. Sap greu per un magnífic Michael Shannon (Revolutionary Road) i una breu però intenssíssima Viola Davis (The Doubt). (http://www.oscar.com/nominees/?pn=nominees)
Però tornem a la pel·lícula d’avui… La segona part és radicalment diferent. Poc a poc en David Kross es va convertint en Ralph Fiennes, correcte però molt ensopit, i és en aquesta part quan la història dona un gir donant resposta a moltes preguntes que t’havies fet a la primera part.
És aquesta segona meitat de la pel·lícula on aparentment es perd la màgia de les magnífiques imatges de la primera per tractar, crec que potser de forma un tant benèvola, de nou el tema del nazisme i el poble alemany que tant ens va fer reflexionar a la pel·lícula ‘La Ola‘. En aquest cas la complicitat amb la Winslet condiciona l’espectador amb les conclusions que en treu dels fets i fins i tot els hi troba cert sentit i d’això potser se’n pot pensar que és una subtil manipulació. Sigui el que sigui és aquesta la sensació que t’emportes al final.
Final que remata una extraordinària Lena Olin, en un paper complexe que ha de treballar de valent per donar el contrapés que perillosament ha desequilibrant la Winslet en els darrers minuts de la pel·lícula.
Una pel·lícula, i suposo que llibre, intel·ligent, madura, reflexiva.. que no et deixa indiferent i que personalment m’ha agradat molt… Sí ja sé, m’ha agradat perquè no he llegit el llibre… Us la recomano, encara que sigui per discutir una mica després d’haver-la vist…
|
Aquí us deixo l’enllaç per veure el tràiler en V.O. i amb alta definició (clica a la foto de l’esquerra) (a la pàgina veuràs la possibilitat de veure el tràiler en diferents formats. En totes les opcions heu de tenir el QuickTime instal·lat).
No us perdeu el web de la pel·lícula: http://www.thereader-movie.com/
|
.
M’agradaria saber la vostra opinió si heu vist la película:
<<< Veure més articles de cinema
 |
||
 |
 |
 |
divendres, 27 febrer 2009 at 12:28
Hola Toies.
Aprofitant que estic a casa fent repòs, he entrat al blog, cada dia més excel·lent i he vist que el Mario continua xalant pel cinema, cosa que em dona peu a escriure aquest comentari.
Em va agradar molt la pel·lícula. No he llegit el llibre i això sempre és d’agrair quan vas a veure la versió cinematogràfica, doncs jo diria que mai, s’han superat les excel·lències de l’obra literària.
Sense els prejudicis d’haver llegit el llibre, em vaig deixar seduir per la història i de mica en mica es van obrint uns dubtes interessantíssims sobre cadascun dels personatges i els fets que marquen les seves vides.
Excel·lents interpretacions (sobretot la Winslet i Kross), direcció acuradíssima, per bé que una mica distant i tan sols un retret, no han aconseguit amb el maquillatge, fer creïble el pas del temps, però m’han agafat moltes ganes de llegir el llibre.
dimarts , 10 març 2009 at 0:47
Ahir vaig veure la pel·lícula i també em va agradar molt. Com vosaltres, tampoc vaig llegir el llibre. També crec que la pel·lícula va perdent força a mida que avança. Al final, fins i tot crec que s’allarga massa. Una cosa que vam comentar al sortir del cine, és com la història atrapa el protagonista. Què en penseu? És possible que un episodi així, als 15 anys, et deixi una marca tant profunda, per a sempre. La Winslet fa una recreació admirable de la guardiana, té la forma de caminar, enèrgica, i altres expressions que la fan molt creible, alhora té una dolçor també molt autèntica. Aquesta ambivalència em va agradar molt. Penso que és el que em va agradar més, el fet que no fos un personatge pla, sinó desconcertant, on es poden intuir bocins del bé i del mal (en aquest sentit, recordo el debat sobre el poema que va posar Miríam fa vàries setmanes).
Mario, he vist que divendres fas una crítica de la pel·lí do “Slumdog millioner”. A veure que n’opines. Jo també l’he vist aquest cap de setmana.