Ara que comença el bon temps vull compartir amb vosaltres uns haikús de primavera i d’estiu, poemes que m’agraden molt. M’ha estat molt difícil fer la tria, això només és un tastet, però si us agraden podeu fer un passeig pels haikús. Us encantarà.
Els haikús, aquests breus poemes japonesos, estan compostos per tres petits versos de 5 – 7 – 5 síl·labes. El repte dels haijin (poeta escriptor de haikús) és dir el màxim en el mínim espai. El poeta es veu obligat a forçar al màxim la capacitat suggestiva del mot, dir molt amb poques paraules i que aquestes siguin senzilles. Els quatre grans clàssics del haikú són: Bashô (1644-1694), Buson (1715-1783), Issa (1763-1827) i Shiki (1866-1902).
El haijin sempre ens mostra el moment, condensa sensacions, imatges, atrapa l’instant…, però aquests breus moments són tot un univers. És l’essència íntima de les coses que a vegades escapa de la mirada del que va distret.
En aquestes poesies tot hi té cabuda: aspectes de la vida quotidiana, insectes, la natura, el pas de les estacions… I sobretot les sensacions intenses però fugaces, allò que passa en aquest moment davant l’ull.
El haikú recull tots els sentits possibles. Un dels mes grans mestres haikuistes, en Bashô, deia: “Un haikú és només el que passa en un cert lloc i en un cert moment … i ha de contenir sempre, darrera els elements transitoris, una percepció d’eternitat…”.
Però, no ens deixem enganyar per la simplicitat ni per la petitesa o insignificança dels objectes que hi surten. Els haikús són plens de ressonàncies metafísiques i religioses i amb aquesta aparent simplicitat i tendresa, amaguen saviesa i art de viure. Sempre ens diuen “alguna cosa més” que el significat de les paraules que el composen.
En tot cas pertoca al lector fer-ne les reflexions pertinents i trobar els profunds significats que vulgui.
Pel poeta japonès el detall és important, és aquell que veu la pluja en la petjada molla d’un pardal o que descobreix la gran muntanya llunyana dins l’ull d’una libèl·lula.
Molt sovint els haikús van acompanyats de dibuixos (haiga), és indissociable de la escriptura japonesa. A més a més, per la recitació o lectura és també una poesia per ser contemplada en silenci, poesia visual.
Pots escoltar la música mentre llegeixes…
Boy Viewing Mt. Fuji (1830) – Katsushika Hokusai (1760 – 1849) Boston Harbor Museum
Estàs escoltant:
<<< Veure tota la categoria ‘poesia’
 |
 |
dijous, 30 abril 2009 at 17:51
Inspiradors!
dijous, 30 abril 2009 at 20:18
Estimada Pilar,
Avui has publicat una petita obra d’art, explicacions, versos, música i pintura els he trobat extraordinaris.
Gràcies !
divendres, 1 maig 2009 at 9:26
El post que has fet és preciós… Per cert, la Joana Raspall té un llibre de haikús que és del millor que ha escrit. Te’l puc deixar, també el tenen a la biblioteca.
divendres, 1 maig 2009 at 16:45
Realment molt bonic.
Com tu dius, és el lector el que ha de fer les reflexions pertinents, deixant així la llibertat de trobar el propi significat en cada moment en que un es pot anar trobant, donant consol i descans a través de la seva lectura i contemplació.
Realment gratificant!
divendres, 8 maig 2009 at 9:50
Pilar
Exquisito y de una plasticidad absoluta!!!