![]()
Silenci, benvolgut silenci… en silenci sentim el que no escoltem normalment, és un espai per omplir, és la reflexió després d’un pensament, l’expectativa, qüestionar-se després d’una pregunta, un misteri encara sense desvetllar, ens posa en evidència e incomoda, i per damunt de tot és la forma de donar valor a les paraules.
Fa uns dies llegint un llibre de Charles-Ferdinand Ramuz, “Derborence” (que os recomano), vaig trobar uns paràgrafs que sens dubte descriuen d’una forma senzilla, gairebé poètica, com es viu la força del silenci, i amb la seva sensibilitat ens fa captar la seva grandesa.
Em van encantar, possiblement per ser una de les majors mancances que tinc en l’actualitat. No se si és l’edat, tal vegada sigui la vida que duc, fins i tot una una necessitat fisiològica, però cada vegada trobo més a faltar estar envoltat del silenci.
Aquest silenci que em permet pensar sense atabalar-me, que em dóna tranquil·litat sense ensurts, que em deixa contemplar sense distreure’m.
Cada cop més, comença a ser una necessitat vital, un de “esos pequeños placeres”, que li donen sentit a la meva vida.
No pretenc ser un ermità, amant de la vida solitària, però si, més sovint, necessito d’aquests espais que em dóna “el silenci”. Les presses, sorolls, l’enrenou del carrer, la ciutat… em cansen, m’esgoten. Muntanyes, boscos, aigua, natura, són aquests reductes on intento perdre’m per a trobar la tranquil·litat que em manca, i sobre tot gaudir del petit plaer del silenci…
Os encoratjo com a mínim ha intentar buscar.lo, escoltar.lo i gaudir.lo….la vida canvia os ho puc assegurar.

splashcast c FFTD3032RC
Esteu escoltant: Simon & Garfunkel “The sound of silence”
.
Os deixo amb el fragment de la novel.la de Charles-Ferdinand Ramuz, que ha estat la raó que m’ha fet pensar, per parlar-vos del silenci.
.
“Eso fue todo; calló y no dijo más. Y en aquel momento como Séraphin también calló, fue creciendo a su alrededor algo totalmente inhumano e insoportable a la larga; el silencio. El silencio de la alta montaña, el silencio de los lugares despoblados de hombres, donde el hombre sólo aparece de forma ocasional; entonces, a poco silencio que guarde, por mucho que aguce el oído sólo oye que no oye nada. Era como si ya no existiera nada en ninguna parte, desde nosotros al otro confín del mundo, desde nosotros hasta el fondo del cielo. Nada, la nada, el vacío, la perfección del vacío; una anulación total del ser, como si el mundo no hubiera sido creado todavía, o ya no existiese, como si fuera antes del comienzo del mundo. Y la angustia se aloja en el pecho, donde hay como una mano que atenaza el corazón.
Afortunadamente, el fuego vuelve a crepitar o cae una gota de agua o sopla una ráfaga de viento en el tejado. Y el menor ruido es como un ruido inmenso. La gota retumba al caer. La rama mordida por las llamas estalla como un disparo; el roce del viento llena por sí solo la capacidad del espacio. Toda clase de ruidos pequeños que son grandes, y vuelven; y como los sonidos cobran vida, uno también revive.”

Text i Fotografies: Pilar/Joan-Carles


Dijous, 4 Juny 2009 at 20:20
Mira, el primer que faré serà comprar-me el llibre… Abans però dir-te que aquesta, la teva, la estat una reflexió molt interessant. Sí, sense el silenci no podria viure si bé em guanyo la vida xerrant, dient i escoltant bajanades.
Cada vegada necessito menys paraules per comunicar-me i busco molt més el llenguatge corporal, d’expressions, de mirades. Sí, és possible que sigui l’edat però també perquè cada vegada tinc menys coses que dir i n’estic més fart de la gent que ‘diu i fa’ coses diferents.
Excel·lents fotografies i música entranyable, crec que va ser el primer cassette que em vaig comprar…
Salut !
Divendres, 5 Juny 2009 at 16:17
Hola Juan Carlos !
No llegas a imaginarte hasta qué punto llego a compartir tus reflexiones …. bueno, algo si sabes .
Sí, para mí EL SILENCIO se ha convertido en un gran valor, casi igual al de las ideas . La necesidad de verbalizar que siempre había tenido en gran consideración, ha pasado a un segundo lugar y la de escuchar también .
¡Qué fatalidad! (Tratándose de una gran charlatana, como soy yo)
Divendres, 5 Juny 2009 at 18:03
És brutal perque jo fa força temps que em passa. Per tant no crec que sigui l’edat, és la manera de ser de la persona, n’estic convençuda.
Quan millor m’he comunicat amb algú ha estat a través del silenci, els records més forts són del silenci sentit en alguns moments i les estones de més profunditat han estat amb silenci…
Jo a més sóc músic, i de vegades fins i tot la música em pot molestar, necessitant de manera urgent el silenci, per que sense silenci no hi ha res, ni tan sols música…
Divendres, 5 Juny 2009 at 21:53
Esta semana va de silencio, también de acallar el ruido. He recibido de Bruno este enlace que, valga la redundancia, enlaza un poco con tu silencio, aunque a partir de un matiz diferente.
Os dejo con la canción de Ismael Serrano: “Si se callase el ruido”: