Disc de la setmana: Oliver Nelson “The blues and the abstract truth”

Oliver Nelson (1932-1975), és un d’aquests músics poc coneguts, però que té el seu lloc a la història del jazz, no solament pels seus discos, sinó i especialment com arrengedor. Com músic va col·laborar amb la majoria de les grans bandes de l’època, Louis Belson, Erskine Hawkins, Wild Bill Davis… i va tocar el saxo tenor amb Quincy Jones.

nelson036528

Després de sis álbums com líder entre 1959 i 1961 (en els quals va contar amb la col·laboració de músics de la talla de Kenny Dorham, Eric Dolphy, Roy Haynes…) va arribar el seu gran èxit al gravar el disc que li va portar al cim del jazz: The Blues and the Abstract Truth (1961-Impulse!). Aquest àlbum li va donar fama com compositor i músic, i li va permetre seguir gravant una sèrie de álbums amb big bands, així com realitzar els arranjaments para Cannonball Adderley, Sonny Rollins, Johnny Hodges, Wes Montgomery, Stanley Turrentine…..

La seva faceta com compositor de peces per a la televisió i el cinema (incloent Death of a Gunfighter, Ironside, Night Gallery, Colombo, L’home dels sis milions de dòlars, La dona biònica, i Longstreet), i també a la producció i arranjaments de gent com, James Brown, The Temptations i Diana Ross. Aquesta faceta més comercial, li va permetre “viure”, mai va deixar de banda la composició i interpretació jazzística, que realment era el que li agradava.

2v01g90

Artista

Oliver Nelson

Àlbum The blues and the abstract truth
Cançó que escoltes Yearnin’

Parlant del disc que avui recomano, ho han definit com la segona part de la “Kind of Blue”, de Miles Davis, per a mi té difícil classificació: utilitza i fa seus elements de diversos estils, creant una simbiosi que fa d’aquest disc que sigui gairebé perfecte.

Gran part del èxit resideix, fora dels seus arranjaments, a reunir (i ensamblar) a aquest grup de músics, que cadascun donés el millor de si sense provocar un terratrèmol i el resultat fos, no només coherent, sinó inoblidable.

I aquesta feina “cohesionadora” va estar a càrrec d’Oliver Nelson (saxo alt & tenor), el menys genial de tots; prosiblemente aquesta va ser la clau d’un treball tan bé fet.

No puc deixar de parlar dels músics i la seva aportació al disc. Una secció rítmica perfeccionista: el duet que havia participat en el gloriós Kind of Blue, Paul Chambers (contrabaix) i Bill Evans (piano); aquest últim sorprendria al món pocs mesos després amb el seu concert-trio en el Village Vanguard, un “desconegut” George Barrow, tocant entre línies el saxo baríton i la presència definitiva, exquisida, de dos personatges peculiars: la trompeta de Freddie Hubbard (una de les meves trompetes favorites) i finalment, la bellesa estilística de Eric Dolphy (saxo alt i sobretot flauta).

Els temes encapçalats per Stolen Moments, què hauríem d’escoltar-lo tres vegades seguides i després continuar amb la resta; un tema senzillament perfecte, si cal posar un exemple de grup, que saben el que es fan quan toquen, és aquest. Tots memorables gairebé 9 minuts d’estar en la glòria. I la resta del disc manté un nivell altíssim: Hoe-Down, Cascades, Yearnin’, Butch and Butch i Teenie’s Blues no fan sinó cimentar la qualitat de l’obra.

amicsSi teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar entrant al nostre ‘grup d’amics del bloc’ a facebook i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat.

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

toiesmesarticles

peu2

About these ads