M’encanten els cantautors, no ho puc negar i vaig sempre buscant veus que em diguin coses especials, i la de Gianmaria Testa ho és, té un timbre de veu molt italià, (a l’estil dels grans cantants del seu país, Paolo Conte, Luigi Tenco, Fabrizio de Andrè…), ronca, profunda, envolupant que et seduïx.
Gianmaría Testa (1958) va començar la seva carrera musical com guitarrista i cantant en diversos grups de rock, per a acabar en 1995 editant el seu primer disc en solitari i contraposat a tot el que feia fins a llavors. Poc conegut per aquí, Gianmaria Testa, és un músic amb una treballada trajectòria repleta de discos sublims i honests, escrits amb sapiència i musicats amb trossos de folk, jazz i fins i tot música de càmera.
El disc d’avui, “La valse d’un jour” o “Il valzer di un giorno” (2002), està ple de boniques cançons. Són a temporals, capaces de produir records i sensacions cada vegada diferents. Aquest àlbum no es tracta d’un treball original és un recopilatori de cançons i poemes íntims.
| Artista |
Gianmaria Testa
|
| Àlbum | La valse d’un jour |
| Cançó que escoltes | Dentro la tasca di un qualunque matino |
En els seus anteriors treballs les cançons de Testa estaven acompanyades per multitud d’instruments, a manera de Big Band, amb ritmes com el jazz, swing, bossanova… no obstant això, les versions amb aquest disc apareixen “nues”, la seva guitarra i la de de Pier Mario Giovannone, un poeta amic seu, que contribuïx també, vocalment en algun dels temes. La simplicitat del conjunt compon una història coherent, com sol ser norma en tots els seus treballs.
En general es tracta d’un àlbum intimista amb música lenta i lletres nostàlgiques… és lent molt lent , convida a relaxar-se i veure el positiu i bo de la vida.
 Si teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar entrant al nostre ‘grup d’amics del bloc’ a facebook i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat. |
<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’
període de votació obert fins el 10 de setembre de 2009
|
|
|
Diumenge, 5 Juliol 2009 at 12:40
Fer-me oblidar, per una estona però, al Paolo Conte té merit.. Aquest és un disc realment fantàstic, com dius, ple de cançons ben boniques, íntimes, ben interpretades i amb lletres que son poesies meravelloses..
Sono belle le cose, belli i contorni
degli occhi
e i contorni del rosso
gli accenti sulle a, lacrime di pagliacci
le ciglia delle dive
le bolle di sapone,
il cerchio del mondo è bello
l’ossigeno delle stelle
e la poesia dei ritorni,
di emigranti e isole,
cercando l’invisibile: l’appartenenza
è bello il fuoco
e il sonno
e il buio petulante gola dei fantasmi
e il brodo primordiale padre nostro
che cola in questi nomi.
Gràcies !