Disc de la setmana: Steve Earle “Train a comin’ “

En la tornada de “American Pie”, Don McLean parlava del 3 de febrer de 1959 com el dia que va morir la música, en referència directa a la defunció en accident d’avió del gran Buddy Holly.

L’herència musical de Buddy Holly, va seguir al llarg de la història en discos esplèndids de Willie Nelson, The Byrds, Bob Dylan, The Band, Creedence Clearwater Revival, Neil Young, el propi Don McLean, R.E.M, Wilco o Steve Earle (1955).

Precisament va ser aquest últim qui va abanderar en 1986 una de les més celebrades resurreccions del country neo tradicionalista, la seva obstinació a rescatar les essències d’una música que havia renegat de les seves arrels, perduda en el almívar pop dels cercles més rancis i reaccionaris de Nashville, juntament amb els seus congèneres Randy Travis, Dwight Yoakam i Lyle Lovett, aquesta música avui la coneixem amb el nom de música Americana.

Poc amic de les etiquetes, heterodox i maleït gairebé sempre, Steve Earle va poder al principi de la seva carrera haver seguit la basant  comercial i artística de Bruce Springsteen o John Mellencamp, amb qui freqüentment se li va comparar, però va preferir transitar pel camí tortuos marcat per altres desheretats del country, com el seu admirat Townes Van Zandt.

L’èxit li seguiria somrient durant els següents anys i discos “Exit 0″ (1987) i “Copperhead Road”(1988), però ningú li va aconsellar sobre els perills de la vida del rockstar, de manera que la seva insistència en el consum de drogues li va acabar per dur, no només a l’ostracisme, sinó també a la presó.

Artista	Steve Earle
Àlbum	Train a comin’
Cançó que escoltes	Goodbye

Any 1995. El de la resurrecció. Apareix “Train a comin’”, enrere quedaven les addiccions, la presó, l’existència escapant-se-li pel desguàs. Des de 1991, no treia cap disc. Havia qui ja ho donava per acabat, i no solament professionalment. Però Steve es va treure de la màniga un conjunt de cançons velles i noves, seves i alienes (de The Beatles, Townes van Zandt, Norman Blake i The Melodians), que va passar per un filtre acústic, amb un toc country, folk i bluegrass. Ho va fer amb tenacitat i orgull, disposat a ser ell mateix, ens parla de les seves pèrdues i les seves ensopegades sense sonar mai sentimental, vivint cada paraula. Escoltant a Steve Earle en aquest disc, ens adonem que no ens fa falta com i quant una veu és bonica, sinó que aquesta veu ens diu la veritat.

La figura de Earle dintre i fora d’Estats Units, sense ser un superventas, ha anat creixent disc a disc en prestigi, la seva discografía es podria dividir en dues etapes vitals distintes: la qual va de 1986 fins a la meva recomanació d’avui Train a Comin´ editat al 1995 , i la què comença en 1996 fins als nostres dies en la què el compromís polític i social té un gran pes i que li acosta a figures com les de Woody Guthrie. Discos com Jerusalem (2002), The Revolucion Starts Now (2004) o  Washington Square Serenade (2007) són el testimoniatge del seu fort activisme polític i especialment contra George W. Bush.

Si teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar entrant al nostre ‘grup d’amics del bloc’ a facebook i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat.

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

període de votació obert fins el 10 de setembre de 2009