Ernestine Anderson (1928), és un altre de aquestes excel·lents veus que van romandre amagades darrera les gran “senyores” del Jazz, encara que cinc dècades i uns 30 àlbums, ens diuen de la seva qualitat.
Cantant amb talent, possiblement li falta copejar las emocions no deixar-nos impassibles, però el que si què fa és donar un tractament honest i amb una bona carga de musicalitat a les seves interpretacions. Pot fer que el seu cor t’esquinci en un moment i tot seguit et faci ballar, tant la podem escoltar en una belada entendridora com ficant-se de peus en un blues.
Després de desaparèixer en varies ocasions, reapareix de la ma del gran contrabaix Ray Brown, la porta al prestigiós festival de Concord on té un important èxit, el què li permet gravar els seus millors àlbums i tornar a la primera fila del jazz vocal nord-americà.
| Artista |
Ernestine Anderson
|
| Àlbum | Live from Concord to London |
| Cançó que escoltes | Don’t get around much anymore |
Així el disc d’avui no és un altre que “Live from Concord to London” (1977). La primera meitat correspon a l’històric retorn al Festival de Jazz 1976 Concord. És nota la emocionant simbiosis del públic i la cantant en el dia de la seva retrobada amb el directe, després de 10 anys sense cantar.
Per aquest dia tria quatre temes “Don’t get around much Anymore” i els molt coneguts “Stormy monday”, un emotiu “I am blue “ i “Days of wine and roses”, i per acabar de arrodonir-lo s’envolta del millor acompanyament possible Hank Jones (piano), Ray Brown (contrabaix) i Jake Hanna (bateria).
L’altre part del disc és d’un any després, ja més estable i amb una secció rítmica Anglesa, revisa temes de Ellington, Strayhorn , Porter i Hart i Rogers, així podem escoltar-la en molt bones versions de “My romance”, “Love for sale”, Take the “A” train”…
Un bon disc per sortir-nos de les clàssiques veus femenines i donar pas a cantants que son força interessants escoltar-les.
Si teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat.
<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’
.
 |
 |
dissabte, 29 maig 2010 at 15:59
¡Por los clavos de Cristo J.C,!
Cuando pongas piezas como ésta mándame a casa a un Fred Astaire. Acabada la pieza que se vaya. Pero hombre, qué faena ! aqui solita con la Andersson y el pedazo acompañamiento ….
Gracias como siempre por tu propuesta. Ya sé que suena a letanía, pero creo que eres el hombre con mejor gusto musical que conozco . Nunca me decepcionas y siempre me alegras el momento .
diumenge, 30 maig 2010 at 11:08
Extraordinària descoberta que posa de manifest una vegada mes que no viuré prou perquè em deixis de sorprendre. Havia sentir alguna cançó al disc de les ‘Ladies’ del Jazz però no un directe tan fabulós amb una veu i uns arrengaments que compulsivament m’han fet adquirir la seva darrera producció: ‘A Song for You’, un disc on demostra que els 82 anys de la Senyora no son res per mantenir una extraordinària veu.
Gràcies per aquest regal.
diumenge, 30 maig 2010 at 16:54
No tenia el seu darrer disc, i avui he sigut jo qui ha recollit la teva recomanació i m’he fet amb ell.
Carai!!! quina raó que tens, a la seva edat i quina veu manté, ha perdut un mica de “garra” (respecte als anys 70) però crec que l’ha endolcit una mica i ha suavitzat la modulació, per donar-li més maduresa, és espectacular el resultat no sols per la seva veu els arrengament son molt bons i el saxo de Houston Person “núvols de cotó en un cel blau”.. que cursi…
Ara em toca a mi dornar-te les gràcies.