He quedat gratament sorprès al escoltar aquesta pianista/cantant de New York Patti Wicks. En un mercat que em sembla força saturat d’aquest tipus de músics, crec que té un lloc apart.
Com a pianista té una manera de tocar molt personal i la seva veu es reconeix al instant, un estil molt particular d’un fraseig i dicció impecable. He de reconèixer que el què me m’ha captivat és el conjunt, la seva musicalitat, el gust impecable i a la vegada singular, el treball d’aprofundir en el significat de les lletres ha fet que es guanyes el meu respecte.
A la seva infantesa va tindre problemes físics que li van deixar deficiències visuals, pel que podem escoltar la seva oïda ha compensat la manca de visió. Influenciada per la música dels més grans del Jazz, Miles Davis, Wayne Shoter, Bill Evans…, tot aquest treball és tradueix en un disc que li dona sortida als escenaris del jazz, “Love locked out” (2003).
Revisions força personals de temes del Great American Songbook, Porter, Bergman, Coleman, Lamot, Hart & Rogers… En la seva veu podem escoltar l’influencia dels trompetistes i l’efecte Bill Evans al piano per a mi és més que evident.
| Artista |
Patti Wicks
|
| Àlbum | Love locked out |
| Cançó que escoltes | An empty glass |
Manté la tradició del les veus del sur Jeri Allen, Nina Simone, Shirley Horn… però mai va voler escoltar masses vocalistes, per por a no semblar un clon. Aquest disc és una clara prova de que la seva veu ronca, fora influencies insubstancials, té vida pròpia, possiblement massa responsabilitat en voler ser una bona comunicadora, no li fa perdre un só melangiós, intim i una entonació que em sembla excel·lent.
Ben cert és que darrera un bon àlbum sempre hi ha un magnific acompanyament i aquest cas no és una excepció, Joe La Barbera a la bateria i Keter Betts contrabaix porten el ritme a la perfecció, i ens deixen aquesta perla per gaudir escoltant-la.
.
Ara que bé l’estiu deixaré penjats els programes del principals festivals de jazz que és fan arreu de l’estat, per si os pot interessar.
Clikar el cartell per veure el programa.
Si teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat.
<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’
.
 |
 |
dissabte, 26 juny 2010 at 19:35
La música i la interpretació m’han agradat molt, la interpretació instrumental és realment bona. La veu però… potser l’he trobat una mica massa, dura…? no és el color de veu, ni el to greu que crec que li escau molt bé a la música, és potser una veu amb una duresa i amb una poca flexibilitat estranyes per la música tan bona que sona. Si que és una interpretació pulcre i impecable però que la duresa de la veu no deixa que vagi més enllà.
No sé, com sempre és sols una opinió personal…
Mai m’havia plantejat comprendre una miqueta més el món de la música més enllà de la clàssica i m’encanta cada setmana trobar-me els teus posts per anar descobrint un món fascinant i sentir la música des d’una perspectiva diferent.
Gràcies!