Tornant de vacances (1)
Hola amics ! Sí, ja hem tornat d’unes curtes però intenses vacances i abans de retornar a la serie de fotògrafs he pensat que podria ser interessant fer-vos un parell d’entregues, avui i el proper dilluns, del que han estat les vacances des del nostre punt de vista preferit: el fotogràfic, compartint amb vosaltres algunes situacions, les seves dificultats i com s’han resolt tant en temps d’exposició com més tard a la taula de revelat digital.
Avui començarem amb les primeres 10 situacions i espero que us pugui ajudar amb situacions semblants quan us disposeu a revelar les vostres fotografies de vacances: Tornant de Vacances (1)
Viatjar és fantàstic, què us he de dir ! Però pels aficionats a la fotografia a més dels al·licients que trobem en un viatge ens enfrontem amb noves situacions, especialment de lluminositat, que no sempre son fàcils de resoldre i que moltes vegades haurem de treballar una vegada acabat el viatge amb tècniques de revelat i edició digital.
El viatge d’aquest any ha estat a Suïssa i Alemanya, sí, ja sé que es viatge de jubilat però les coses han anat així. Abans de començar el viatge només pensava amb les dificultats que em trobaria amb les complexes situacions de lluminositat a les muntanyes de Suïssa o amb previsible mal temps (cosa que en bona part s’ha confirmat) que ens trobaríem al sud d’Alemanya. Lluny de defallir, alguns penseu encara que els dies grisos o amb pluja no son aptes per a la fotografia, he intentat captar tot el material possible (unes 600 fotografies en 14 dies) pel seu tractament posterior amb el programes de revelat fotogràfic.
| Preparant l’equip
Si disposem d’una càmera compacta no cal dir dir que no cal cap més accessori, tret d’un petit trípode (de no més d’un pam d’altura) per situacions de baixa lluminositat o exposicions lentes. Si viatgem amb una reflex, aleshores la càrrega és considerablement superior:
Tot plegat ens cap en una motxileta i la recomanació és tenir els objectius sempre a mà pels canvis constants que haurem de fer depenent de les situacions que tenim al davant. Per primera vegada en tots aquesta anys de viatges a l’Aeroport de Munic, al passar l’arc, em van fer fer un fotografia i ensenyar-la pel visor de la càmera, tot demostrant que el cos de la càmera no amagava un mecanisme que no fos l’estricament fotogràfic. Li vaig dir a la noieta policia que si volia que li fes la foto a ella, la resposta va ser clara: Nein. Disparem en RAW No ens la podem jugar. Sí, ja sé que és més còmode demanar que les nostres meravelloses càmeres revelin per nosaltres però n’estem segurs que entendran les complexes situacions de lluminositat? No, definitivament hem de ser nosaltres els que interpretem les situacions. Cert que més de 600 fotografies ocupen alguns Gigues però també és cert que és molt més còmode deixar de pensar amb sub o sobre-exposicions que més tard ja ajustarem en el procés de revelat amb Adobe Camera Raw, Lightroom o Aperture (a més dels programes que venen amb els CD’s de les nostres càmeres). Disparar en RAW és molt còmode, només hem de pensar amb el diafragma i la velocitat d’exposició i la rapidesa amb la que podem exposar és d’agrair en un viatge o a més de fer fotografies s’han de fer moltes més coses. En el meu cas, el procés de revelat de les 600 fotografies no ha tardat més de 2 hores. |
. La càmera.
1. Edificis iluminats
Quan arribes a la Marienplatz de Munic, especialment si surts per les escales del U-Bahn o S-Bahn, és quedar-te de pedra admirant la Rathaus. Si ja és fosc, una de les primeres fotografies que fas és de l’edifici il·luminat. La nit era fresca i la plaça, sent la més important de Munic i no ser més de les 10 de la nit, estava pràcticament deserta. El trípode petit, enfilat a sobre d’una paperera, va ser suficient per fer l’exposició. Vaig deixar suficient espai a les bores per si més tard l’havia d’adreçar, anivellant el terra o alguna línia de l’escena.
| Objectiu 24-70 mm, fixat en la longitud focal de 16 mm, la que ens dona major amplitud de camp. Apertura a f/5 i una exposició de 0,8 segons a ISO 100. L’elecció de l’apertura respon al rang de màxima nitidesa de l’objectiu, que a una ISO 800, m’havia de donar una velocitat no massa lenta com per no fer desaparèixer la poca gent de la plaça. El revelat amb Aperture 3 no té cap paràmetre diferent del que la càmera hagués utilitzat amb les dades EXIF que venen incrustades amb el RAW original. Únicament he reduït el paràmetre ‘boost’, per reduir una mica les llums altes provocades per la gran diferència d’il·luminació dels diferents edificis, especialment de la Rathaus, que és l’edifici de l’esquerra. |
2. Llocs històrics
En tot viatge sempre hi ha un lloc especial, no pas per la seva bellesa, sinó per la càrrega emocional que comporta. En aquest cas el Camp de Concentració de Dachau ens obria les portes amb el tristament famós ‘Arbeit Macht Frei‘ per ensenyar-nos l’horror. El lloc et deixa mut i deixes de veure la fotografia com una forma pictòrica per intentar captar el que estàs sentint. No és gens fàcil. D’entre totes les fotografies, algunes certament impactants com les dels crematoris, les cambres de gas o les lliteres als barracons, he escollit una imatge que per alguna raó em va evocar en aquell moment ‘El noi amb el pijama de ratlles‘.
| Objectiu 16-35 mm, fixat en una longitud focal de 35 mm. Apertura a f/13 i una exposició de 1/250 segons a ISO 200. L’elecció de l’apertura respon a la intenció de provocar una màxima profunditat de camp i, enfocant a l’enreixat, intentar que el fons sortís el màxim nítid possible. La velocitat de 1/250 és prou ràpida com per assegurar que la foto no sortís moguda. El tractament al revelat però no ha estat fàcil ja que l’alta lluminositat del cel al fons amb el sol de cara l’hagués deixat pràcticament sense detall. Reduint de nou el paràmetre ‘boost’ no fem més que reduir el factor gamma de 2.2 que en el procés de conversió a jpg fa que tot l’histograma es desplaci a la zona de llums altes. Reduint aquest paràmetre evito les altes llums al cel tornant-li la textura i cromaticitat dels núvols. |
3. La fotografia intuïtiva
A vegades no hi ha unes raons clares per fer una fotografia. Aparentment no hi ha cap motiu però desenvolupar les destreses fotogràfiques comporta fixar-te d’una manera molt especial amb els contrastos. En bona part de l’escola de la Bauhaus trobem el contrast com a patró de disseny. Caminant per l’increïble ‘Englischer Garten’ de Munic vaig sentir que m’havia d’aturar davant un quadre concret. Simplement em vaig fer cas i vaig fer la fotografia. Potser ara que la veig hagués pogut moure una mica cap a l’esquerra l’enquadrament però en aquell moment no estava per pensar massa i simplement em vaig deixar anar, que de tant en tant va molt bé.
| La riquesa en el rang tonal de l’escena era realment la causa que em va llençar a fer la fotografia. La fotografia no era massa complexa però tenia el perill de no recollir correctament la riquesa tonal de l’escena. Carregat amb el 70-300 vaig disposar la distància focal a 300 mm per captar amb tot detall el minúscul quadre que havia visionat i amb una apertura prou tancada de f/8 per poder tenir una bona profunditat de camp vaig haver d’augmentar la ISO a 400 per obtenir una velocitat d’exposició de 1/160 segons, potser una mica lenta però que amb pràctica i un bon objectiu amb estabilitzador d’imatge no m’hauria de donar sorpreses. Al revelat, vaig reduir les altes llums per donar una mica de textura al llac. |
4. Els interiors de les catedrals
No tenint cap raó religiosa, el motiu que m’empeny a veure els interiors de les catedrals és poder apreciar la seva construcció i els impressionants punts de vista que els grans angulars et proporcionen. A l’interior de la Catedral de Nüremberg (St. Lorenz) no hi plovia i va representar un curt descans al dia horrible que feia fora. A l’entrar em vaig trobar amb una construcció preciosa, semblant a les estructures gòtiques de la Catedral de Barcelona o Santa Maria del Mar però amb una imagineria rica en colors que donava vida a una nau molt ben il·luminada i exquisidament ben conservada. Desconec si va ser bombardejada al final de la Segona Guerra Mundial.
| Objectiu 16-35 mm, fixat en una longitud focal de 16 mm. Volia una fotografia lenta i vaig situar la ISO a 100, que amb una apertura petita de f/7,1 per no tenir problemes de profunditat de camp em va donar una velocitat d’exposició de 3,2 segons, la qual cosa òbviament em va fer treure el trípode i usar el temporitzador per evitar qualsevol petit moment provocat per la pressió del dit al disparador. El resultat és una fotografia ben il·luminada i amb bon detall i nitidesa a tota la fotografia. |
5. Els detalls
No m’estranya que de tant en tant fes algun entrebanc que gairebé em porta a terra en més d’una ocasió, però és que veus detalls per tor arreu i la reducció de les distancies relatives que provoca el zoom et permet aïllar trossos de la realitat donant-te quadres extraordinaris. Passejant per Nüremberg és normal fixar-te en els mil detalls dels seus carrers.
| Torno a treure l’objectiu 70-300 mm, i el fixo a la seva màxima longitud focal de 300 mm, tot i saber que és un objectiu molt poc lluminós i que el dia era fosc. Decideixo augmentar la ISO a 400 per evitar problemes i obrir el diafragma a f/6,3, en una d’aquelles decisions de compromís entre lluminositat i profunditat de camp. La velocitat que em suggereix la càmera és prou bona, de f/125, tot i que la regla ens diu que a 300 mm com a mínim necessitaríem una velocitat de 1/300 segons. Busco un fanal i intento no respirar. La fotografia té la nitidesa esperada. No té cap procés especial de revelat, la foto és tal com la càmera l’hagués produït si haguéssim disparat en JPG. |
6. La vida a les ciutats
Entre la Rathaus i la Catedral de Munic hi ha una zona de restaurants (la Frauenplatz, darrera de la FrauenKirchen) que per un moment em va fer pensar amb la Barcelona de les terrasses i la gent al carrer. Vaig voler combinar la vista de les torres de la catedral amb la gent a les terrasses, situant-me convenientment perquè l’arbre no deixes veure la segona torre tapada per obres. No hi havia temps ni lloc pel trípode, a més tenia gana per sopar.
| Em veig obligat a augmentar la sensibilitat ISO a 6400, que tot i obrint el diafragma a f/2,8 (el més obert) només em deixa l’opció de disparar a 1/40 segons, velocitat massa baixa per poder assegurar la nitidesa de l’escena, però potser la pràctica, potser per sort, la fotografia tot i estar al límit va sortir perfectament nítida. Al procés de revelat s’ha fet un petit tractament de reducció de soroll, tot i que la càmera es comporta molt bé a ISO’s tan altes. |
7. Enfilar-se per tenir una vista diferent
Tot i viure un any sencer a Heidelberg quan era jove, mai havia vist la vista de l’Alte Brücke des de la torre de la Catedral de la Markplatz (Heiliggeistkirche). El dia era, per primera vegada, mig assolellat, i se’ns va acudir pujar unes escales que no s’acabaven mai i quedaves marejat de les voltes que donava per contemplar les meravelloses vistes de la ciutat. El dia era esplèndid.
| Tot i faltant-me la respiració vaig tenir l’alè per canviar l’objectiu a l zoom 70-300 mm i vaig escollir una longitud focal de 110 mm que em permetia tenir enquadrat el pont i les torres. Vaig escollir una apertura de compromís f/6,3 que m’hauria de donar màxima nitidesa i la velocitat proposada per la càmera de 1/640 segons era suficient per contrarestar el tremolor del cansament i el lleuger vent que corria. Al revelat simplement vag reduir l’indicador ‘boost’ per recuperar una mica de textura de la part de llums altes de les torres. |
8. Els contrallums
No m’agraden massa els contrallums, penso que no aporten res nou i que la fotografia que us mostro podria ser ben bé el Llobregat en època de pluges. Però és curiós com als diferents passes de fotografies amb la família i amics els ‘oh’ se’ls emporten fotografies que no t’agraden gens mentre que les que esperes un ‘caram quina fotografia‘ passen en silenci. Aquesta és una de les que no li donava cap importància, és una fotografia terriblement fàcil de fer però va arrencar uns ‘oh’ que m’han fet pensar que potser seria del vostre interès. Es tracta del Neckar al seu pas per Heidelberg. Un lloc, això sí, fantàstic.
| Vaig fer servir el 16-35 mm per tenir una bona visió de l’escena però sense ser gran angular, així que vaig posar al màxim la distància focal de l’objectiu, a 35 mm. A ISO 100 vaig subexposar un parell de passos sobre la lectura del fotòmetre, a f5,6 originalment i a una velocitat de 1/160. Era suficient per incrementar la saturació del cel i mantenir a l’ombra el primer pla. Al revelat vaig augmentar un pel la definició per donar més textura als núvols. El resultat, aparent. Vaig aprofitar per fer una multiexposició de tres fotografies separades 1,5 passos per crear un HDR o una combinació d’exposicions amb Photomatix, el resultat és un pèl artificial i no tan aparent com el cas que us mostro amb una única exposició. |
9. Emular als clàssics
Conduïa la VW Transporter, tot sigui dit que crec que he descobert la meva veritable professió, plovia i de cop ens vam endinsar en un bosc màgic. Boira, pluja, foscor.. no sé, però de cop em va venir al cap Albert Renger-Patzsch i la seva cèlebre sèrie de paisatges que tant en va impactar quan la vaig descobrir. Els paisatges passaven per davant meu i no podia parar… Quan vaig poder vaig mig parar a la cuneta i em vaig endinsar uns metres al bosc per fer la fotografia. Allí vaig descobrir que Renger-Patzsch era un mestre que mai podria ni tan sols emular. Vaig tenir una sensació molt especial fent la fotografia i si bé no va massa enlloc l’he volgut compartir amb vosaltres, simplement per demostrar-vos que és una situació molt complexa i que cal treballar molt al revelat.
| És lògic ja que el fotòmetre es torna una mica boig amb la lluminositat que li arriba i la seva proposta és sempre d’exposar la fotografia més del que en realitat és, per allò de que situa el valor d’exposició a la zona dels grisos mitjos i realment l’escena és molt més fosca. Vull fer una fotografia lenta, a ISO 100, per no perdre cap detall ni provocar soroll. Canvio a l’objectiu de 16-35 mm (càmera i jo xops) i situo el camp de visió a 27 mm per no distorsionar massa l’escena. Tanco el diafragma a f/8 per obtenir una màxima profunditat de camp i la velocitat proposada és de 1/5 de segon. Així que no tinc més remei que treure el trípode de butxaca i busco un lloc per aguantar-lo com sigui ja que a més de mullat el terreny fa pendent. El resultat abans de revelar la fotografia és per plorar. Efectivament s’ha perdut la boira i el bosc sembla tan clar que es perden bona part dels detalls. Simplement baixo una mica l’indicador d’exposició al revelat i augmento el de ‘highlights’ per disminuir les altes llums del poc tros de cel que es veu a la part superior. Més o menys la fotografia representa el que vaig veure i sentir (excepte la pluja). |
10. Les llargues exposicions
Tinc mania per les llargues exposicions, vull dir que m’agraden i la cascada de Triberg a la Selva Negra era una oportunitat que havia d’aprofitar. Havent sopat em dirigeixo a la zona on és la cascada i em trobo que està il·luminada amb un focus de llum bastant blava i penso que és perfecte per la fotografia. De nit, aigua…. sí, no puc deixar d’experimentar amb l’efecte ‘seda’ de l’aigua.
| L’ocasió mereixia el trípode gran. Així que ja me’l vaig emportar a sopar. El vaig plantar en front de la cascada, en un petit mirador, i vaig canviar l’objectiu al 16-35 mm, ja que volia agafar la màxima visió de camp possible. Vaig pensar que una ISO 400 ajudaria a reduir la velocitat d’exposició i no provocaria soroll. La resta de decisions van ser fàcils, una apertura de f/8 per tenir una bona profunditat de camp i una velocitat proposada de 20 segons ! Amb 20 segons segur que aconseguiria un efecte interessant a l’aigua i a més captaria la poca lluminositat del cel. Al final ha quedat maca i tot. |
Bé amics, abans d’entrar a Suïssa us deixaré fins el proper dilluns, on podrem veure els paisatges extraordinaris del Jungfrau i Zermatt. Aquesta segona entrega no us decebrà i podrem treballar situacions una mica més complexes.
Totes les fotografies les podeu veure al passe de fotografies:
http://www.flickr.com/photos/mdaban/sets/72157624755839552/show/
Què acabeu de passar un bon Agost, fins la setmana vinent !
Continua a: https://toies.wordpress.com/2010/08/23/tornant-de-vacances-i-2/
<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’
.
.
|
L’obra de Taller de fotografia de toies.com està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
|
Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.
|
Com m’ha agradat!
El post i aquest viatge,
Molt interessant, esperava ansiosament la teva tornada per veure quines meravelles de fotos havies fet i encara em sorprens més explicant-nos els secrets de cadascuna d’elles.
Totes son captivadores, si tingues que endur-me una a casa, possiblement em portaria la 3ª (intuïtiva), pel paisatge, per la pau i tranquil·litat que suggereix, per la riquesa de tons….
És una llàstima no poder fer aquest viatge fins dintre d’uns anys, mira que m’agradaria fer-ho, a no ser que em prejubilin aviat.
Es un plaer tornar-te a tindre aquì.
Hola Mario
Muy bonitas las fotos y el post. Yo aun estoy de vacaciones y he tenido unos problemas con las cámaras fotográficas que ni te cuento. Mis fotos no son especiales, pero los paisajes que estamos viendo, si. Ya os contaré!. Un abrazo.
Magníficas fotos Mario! Eres un hacha!
Igual que el timbre fa la música, la forma d’expressar-se, la comunicació; el domini de la tecnologia ( les teves èxits en la manera de fotografiar) el camí de l’excel lència.
“El món ho vaig aprendre a través de l’ull,” va dir Goethe en un dels seus viatges. Saramago va explicar amb encert en el seu “assaig sobre la ceguesa” que hi ha qui mira i no veu: sense dubte es referia als continguts, a l’ànima, l’esquelet o essència que transcendeix l’evident imatge.
Admirable treball, Mario
Carlos Alameda
I HOMO VIATOR: EL HOMBRE QUE VIAJA POR CAMINOS
GUSTAVO BUENO nos contaba que las ideas de viaje y camino, son indisociables. Es una idea genuinamente antropológica: se reduce al círculo del ser humano. Ni los planetas, plantas, animales, ni los grandes simios u homínidos viajan, salvo por metáfora; no tienen caminos, sino órbitas, trayectorias o rutinas. Lo que no es tan fácil es determinar el alcance de estas sinecdoques que insisten en tomar “la parte por el todo”: la condición prosaica de viajero, sólo puede afectar a intervalos finitos de su vida. No se trata de determinar un “común denominador” del concepto de viaje, sino establecer un modelo canónico de viaje, sin por ello pretender que todos hayan de ajustarse unívocamente a él.
El viaje como institución antropológica, tiene como características originarias, el desplazamiento por un itinerario espacial, destino físico preciso,determinable, implica locomoción humana, un alejamiento del sujeto y toma vital de contacto con otros grupos humanos distanciados respecto del lugar fijo, posada o patria tomadas como referencia; precisamente porque a él se puede volver después de haber salido de él. Es una latio, determinada por el tiempo,conductas normadas,prolépticas, met-odi -cas, “racionales”, estratégicas. Apoyadas con soportes de la memoria: escritos, notas, documentos gráficos (la ruta victoriosa será la ruta normada, y es esta la que podrá dar lugar al viaje. La norma del viaje humano es el camino, que siempre condujo hacia alguna parte predeterminada, real, prevista o no),ritos o ceremonias cambiantes de despedida o llegada y aún de traslación, para concluir en la justificación o retorno, regressus al punto de partida; y recuperación del contacto intencional con los hombres que permanecían en reposo, referentes depositarios de sus experiencias de utilidad acumuladas.
Toma su origen a partir del estado de una “humanidad dispersa”, con muchas especies y grados de dispersión. El viaje constituiría la “reacción” a la dispersión originaria, y a la posibilidad de restablecer el contacto entre las partes que, procedentes de un mismo tronco común, se habían distanciado, alejado, independizado.
No cabría hablar de los “hombres primitivos” como seres viajeros, que desde su origen africano, Olduvai o Etiopía hubieran comenzado la “diáspora”, sus migraciones a otros continentes. Aquellos serían más bien homínidas que hombres. Sus desplazamientos serían antes migraciones que viajes. Desplazándose por un medio indeterminado, sin caminos ni senderos y acaso no lo eran precisamente, porque carecían de posada y de mét-odo (odos = camino). Estas aparecerán propiamente en la ciudad, en la polis, a partir de la cual el hombre puede comenzar a definirse como “animal político. Sería en este momento cuando podría comenzar a dibujarse la figura de los viajes.
Ni siquiera cuando los hombres se van progresivamente asentando en lugares muy diferentes e independientes los unos de los otros, donde no tendrían por qué ser homogéneos en todas sus dimensiones (usos sociales, lenguas diversas, instituciones, religiones o cultos a los animales),donde cada sociedad dependía de su territorio y habría de defenderlo frente a los territorios homogéneos de sus vecinos. Así Atapuerca o Monte Carmelo, no son todavía “partes de la Humanidad” (40.000 años de datación) El momento en que la “Humanidad ” comienza a configurarse y viviera en una supuesta población de 30.000 habitantes ubicada en el Asia menor serían las etapas previas al Neolítico. Su primera gran revolución.
Si el viaje, comienza propiamente con el hombre; y este comienza, cuando adquiere su condición de animal político (vive en ciudades, asentamientos estables, cuando ya es sedentario y comienza a tener su propia patria),entonces el viaje, podrá comenzar como designación del mismo alejamiento respecto de su posada en dirección hacia otras patrias.
El homo sapiens ha sido necesariamente viajero, no puede considerarse ajeno al viaje, y si no lo hubiera sido o lo siguiera siendo, el Género humano no sería lo que es en su balance positivo / negativo. El núcleo y trayectorias del viaje no ha tenido tanto lugar en el eje radial (como desplazamiento ),ni en el eje angular (como itinerarium mentis in Deo )sino en su eje circular. Cuando la esfericidad de la Tierra fue descubierta, el viaje pleno máximo fue el viaje de circunvalación, el gran periplo revolucionario. El siglo XV o la era de los descubrimientos. Desde este momento fue surgiendo la progresiva desmitificación de los viajes falsos y los falsos viajes con sus conceptos asociados. Supone la antesala y propedéutica necesaria que culminará en su segunda gran revolución, la Revolución Industrial.