La meva intrusió d’avui no és per fer la competència a en Mario, ni molt menys. La noticia de la mort d’un fotògraf me ha fet penjar aquest article. Però no parlaré ni de tècniques, ni de corrents, ni formes, senzillament vull parlar de la seva relació amb el mon del jazz. Dels records que em porten les seves fotografies, d’imatges que més que veure-les se escolten.
Herman Leonard (1923-2010), nascut a Pennsilvània, fill d’emigrants, des de molt petit li va agradar el món de la fotografia. Com a mestre va tindre al excepcional retratista i rei del blanc i negre el llegendari fotògraf Yousuf Karsh.
Posteriorment va traslladar-se a New York, va ser l’inici de la seva complicitat amb el mon del jazz, notari gràfic del naixement del bebop. La seva vida va donar un munt de voltes, va treballar pel Playboy, viure a Franca, Eivissa, fin instal·lar-se a New Orleans en el pitjor moment de tots, la seva casa va ser destruïda pel huracà Katrina.
Sempre m’han agradat les seves fotografies del mon del jazz, molt temps no van tindre nom, per a mi eren anònimes, però em captivaven per la llum, les atmosferes que captava i el don de la oportunitat, va saber plasmar com ningú els secrets del jazz.
Davant de la seva Speed Graphic 4×5, van passar els més grans del jazz, Billie Holliday, Miles Davis, Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Frank Sinatra, Louis Amstrong….
Pots escoltar la música mentre llegeixes…Dexter Gordon “Ernie’s tune”
Com deia el que més m’agrada, fora de la gran tècnica que té, és la capacitat de captar l’aire que es respira, la essència mateixa de la música, son fotografies amb banda sonora, cadascuna per si sola representen les notes que surten dels instrument. Moltes vegades escoltant música em venen al cap les seves imatges. D’altres l’imatge d’un músic em ve lligada a una fotografia d’en Herman Leonard, les seves instantànies s’han convertit en tan celebres com la mateixa música, veritables testimonis d’una època.
Va ser el gran captador d’atmosferes, en els clubs més importants del moment, anys 40-50, el Birdland, Blue Note, Greenwich Village… Especialment em captiva la foto de Dexter Gordon en un descans de la seva actuació, l’estela de fum que deixa la seva cigarreta és mítica en el mon de la fotografia.
Dramatitzava molt la seva obra, i deia irònicament que (el seu estil de fotografia s’havia perdut “Ja no fuma ningú”). I crec que és molt important no oblidar-nos de aquest fotògrafs, Mario ja s’encarrega de fer la feina ben feta, jo només he volgut fer un homenatge a un artista que la seva obra està molt arrelada amb una de les meves passions.
Gaudiu d’una fotografia pura, fresca, fora de tot artifici als què últimament ens tenen acostumats, no trobareu cels vulcanians, ni ombres que desapareixen per art de màgia, ni color psicodèlics, ni contrallums, simplement gaudirem de la veritat del moment, del instant, que fàcil és dir-ho i que difícil reflectir-ho en una fotografia.
<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’
.
 |
 |
dijous, 26 agost 2010 at 20:08
La fotografia dels mestres de jazz sempre m’ha apassionat, ja ens vas fer comprar ‘Jazz Life’, una extraordinària obra que passaria hores en cada una de les seves pàgines.
Herman Leonard va ser un fotògraf excepcional que va ser capaç de captar l’esperit del jazz i avui ens fas el regal de reviure la seva obra.
Gràcies per l’article.
Salut
diumenge, 29 agost 2010 at 20:19
Quines fotos tan fantàstiques! com tu dius: reflectint i captant instants tan plens de vida i d’emoció!
Jo no en sé de tècnica fotogràfica i no sé si estan més o menys ben fetes, però l’instant màgic està captat i crec que aquesta ha de ser la base de la fotografia, no?
M’ha agradat molt el teu post. Gràcies!!