El disc d’aquesta setmana sempre ha sigut un dels imprescindibles de la meva discoteca. He tingut moltes dubtes a l’hora de fer la recomanació, però realment crec que es mereix un espai dintre de les meves propostes.


Perquè els dubtes?. Venim d’unes darreres recomanacions, de gran qualitat musical, a la vegada molt més senzilles d’entrar. La d’avui em sembla molt més complicada, jazz del més clàssic, amb una estructura poc flexible i i sobretot la utilització d’un instrument al que no estem massa acostumats a sentir, el vibràfon.

Al final he decidit presentar-vos aquest disc de The Modern Jazz Quartet, entre altres coses perquè escoltem el só que en Milt Jackson, tot un geni del instrument, treu del seu vibràfon.

MJQ és una escissió de la rítmica de l’orquestra d’en Dizzy Gillespie l’any 1952, a més a més de en Milt Jackson trobem a John Lewis al piano, Percy Heath al contrabaix y Kenny Clark primer i després Connie Kay a la bateria.

El ideòleg del grup és el pianista John Lewis, va imposar un tarannà més semblant a les agrupacions clàssiques de càmera, rígida disciplina tant en els assajos com a les jerarquies. A la part musical dona gran importància  la forma i estructura de les seves composicions, que tenen molt a veure amb la tradició europea i segons diuen “singularment a J.S. Bach”, jo no soc capaç d’arribar a tant.

El disc és “Fontessa” (1956). En aquest projecte el vibràfon és el acompanyant ideal del piano i les improvisacions que fa en M Jackson no tenen rival al jazz modern, aportant unes importants dosis de blues. La rítmica dona la exactitud que necessita en Lewis.
Artista

The Modern Jazz Quartet
Àlbum Fontessa
Cançó que escoltes Bluesology

El disc és una barreja del lirisme que aporta en Jackson, “solos e improvisacions” amb el gran treball cromàtic dels arrengaments d’en Lewis.

Trobarem des de estandarts com “Over the rainbow” o “Angel eyes”, pasant per el Gillesperia “Woodyn you”. Però on trobo millor reflectit l’esperit del disc és amb el tema que dona nom al àlbum.

“Fontessa” està concebut com una suite, inspirada a la renaixentista “Commedia dell’ Arte”. On els instruments és van passant el protagonisme. El primer acte és el vibràfon, fent comparances amb l’obra d’inspiració, podria ser l’Arlequí (comic). La segona és pel piano i el caràcter de la peça pot ser semblant al Pierrot (mim/tristesa), la tercera és d’un jazz més modern, l’improvisació va a càrrec dels tambors i continuant amb les semblances ha de ser Pantaleó (innocent/crèdul))… uff una bona divagació.

El què si que és ben cert que la portada reprodueix un dibuix de les figures de la “Commedia dell’ Arte” de Norman Sunshine. Com també ho és la qualitat d’aquesta recomanació, no més ens queda… gaudir-la.

.

Si teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat.

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

.

toiesmesarticles peu2