Helen Levitt

Hem vist al llarg de la sèrie gairebé tot tipus de temes i moviments fotogràfics del segle passat. La fotògrafa d’avui és simplement una artista, emmarcada en el que hem anomenat ‘fotografia de carrer’ però que està un pas pel davant del simple document fotogràfic que la majoria dels fotògrafs d’aquesta temàtica havien pretès amb la seva obra.

La fotògrafa d’avui aprèn de dos grans mestres, Cartier-Bresson i Walker Evans, la fotografia del món en moviment amb aquells moments decisius del primer i el documentalisme del segon. La fotògrafa que ens visita és capaç de combinar la fotografia com imatge i la fotografia com a document. Amics, prepareu-vos que venen corbes…: 63. Helen Levitt

Neix el 31 d’agost de 1913 a Bensonhurst, Brooklyn. El seu pare, Sam, un rus-jueu immigrant, regentava una tenda de generes de punt- La seva mare, May, era comptable abans de casar-se amb Sam Levitt.

A Helen no li anava massa bé els estudis secundaris, no els trobava gens estimulants i no li agradava el que li pretenien ensenyar. Va deixar els seus estudis al darrer any, volia fer alguna cosa relacionada amb les arts per bé que mai va saber dibuixar. La seva mare coneixia la família de J. Florian Mitchell, un fotògraf comercial de retrats del Bronx, i al 1913 la jove Helen va començar a treballar per ell, ajudant-lo a la cambra fosca, imprimint i revelant per només dis dòlars a la setmana. Eren els seus inicis.

Amb una Voigtländer de segona mà,  va començar a fer fotografies a la seva mare i amics. Gràcies a les moltes exposicions a les que podia accedir a la ciutat de Nova York i de les publicacions gràfiques, va conèixer el treball dels membres de la ‘Film and Photo League‘, una organització formada per directors de cinema, i d’Henri-Cartier-Bresson i Walker Evans.

Lirisme i naturalitat caracteritzen el treball de la Levitt, amb el qual l’artista reflecteix, captura i transmet la realitat dels nens jugant als carrers, escenes quotidianes, dones que es creuen en el seu objectiu, vells passejant, esperes, converses i confidències. Sense mirar cap a les altures ni a les grandiositats d’una ciutat com Nova York, les seves imatges tracten de recollir tot el moviment, l’activitat o la tranquil·litat de la vida en un lloc que ja era centre del món, però alhora posseeixen un gran sentit metafòric sobre les condicions socials d’aquells temps.

La Levitt ha acabat sent notablement coneguda per la seva ‘fotografia de carrer’ al voltant de Nova York i sovint s’ha dit d’ella ‘la més admirada i menys coneguda fotògrafa del seu temps‘.  Autodidacta de la fotografia, va començar a donar classes d’art a nens al 1937 i va quedar absorta per les escenes de carrer d’aquell Nova York i especialment pels dibuixos a parets i al terra, que avui en diríem graffitis, com a part molt important de la cultura de la ciutat en aquell temps. Va acabar comprant-se una Leica i va començar a fer fotografies de totes aquestes manifestacions culturals, així com també dels nens al carrer. El resultat ha estat una impressionant obra que porta el segell inconfusible de la Levitt.

Quan veig les fotografies de Cartier-Bresson me’n adono que la fotografia pot ser art, i això em fa fer ambiciosa…

Al 1935 coneix a Cartier-Bresson quan aquest va passar un any a Nova York. En una ocasió el va acompanyar a fer fotografies al llarg dels molls de Brooklyn. Sovint, en aquella època, visitava galeries i museus per educar la seva visió fotogràfica.. ‘Observava les pintures per aprendre composició…‘, deia la Levitt.  Al 1936 no podia resistir la temptació i adquiria una Leica de segona mà, la càmera preferida de Cartier-Bresson.

Bona part de la seva obra dels primers anys recullen la vida al carrer als barris del Spanish Harlem i el Lower East Side, amb la càmera Leica de visor lateral, que li permetia fotografiar a la gent sense que se’n adonessin, i que l’acompanyaria tota la seva vida, i en la qual recollia el comportament dels nens, els seus jocs i innocents entremaliadures, però també les seves malifetes i crueltats, en una època on una immensa majoria passava el dia al carrer. També, el de la gent gran, adults i ancians, en escenes que compaginen “l’instant decisiu” de Cartier-Bresson amb la voluntat pionera de documentar la pobresa i la marginació que va aportar la fotografia Walker Evans, amb el qual va treballar.

Dos anys més tard, contacta amb Walker Evans per mostrar-li les fotografies que havia pres dels nens que juguen als carrers i el seu tan especial treball dels graffitis a les parets. “Vaig anar per veure’l,” recordava la Levitt, “decidida, a la manera que fan els nens, i va aconseguir fer-me amic seu…”.  Va acabar ajudant-lo imprimint les seves fotografies la seva exposició i el llibre “Fotografies americanes.”

Definitivament el francès Cartier-Bresson i l’americà Evans van ser de gran influència en l’obra de la Levitt. Cartier-Bresson tenia el do de captar les escenes quotidianes amb mestria, mostrant aquells ‘instants decisius’. Evans en canvi, més sobri en el seu treball, dirigia el seu objectiu directament a la gent. Coneixeria també a Ben Shahn, fotògraf americà d’origen lituà que també va participar amb Walker Evans i Dorothea Lange en el projecte de la Farm Security Administration. Shahn va tenir una gran influència sobre el treball de la Levitt, especialment les seves fotografies fetes als 30’s dels carrers de Nova York. Però James Agee també va ser molt important a la vida de la Levitt. Escriptor i periodista americà, Agee és especialment conegut per la seva novel·la autobiogràfica ‘Una mort a la família‘, que acabaria guanyant el Premi Pulitzer al 1958. També és conegut pels seus dos grans guions cinematogràfics, ‘La reina de África’, dirigida per John Huston i ‘La noche del cazador’, basat en la novel·la de Davis Grubb. La Levitt i James Agee es coneixerien per Evans que acabaria dient: ‘El treball de la Levitt és una de les grans passions de James Agee i per altra banda l’extraordinari do visual d’Agee ha suposat una de les primeres fonts d’aprenentatge de la Levitt‘.

Nova York – 1940

Nova York és un món de nens, això és el que transmeten les fotografies de la Levitt. nascuda a Brooklyn i que començaria a fotografiar aquella ciutat que quan tenia 20 anys ja comptava amb més de set milions d’habitants. Però la Levitt no ens porta a un món de nens benestants, sinó a la vida quotidiana de barris com el Lower East Side on els nens creixien literalment als carrers, amb els seus patis d’esbarjo situats entre les clavegueres i escales d’incendis, en terra de ningú composada per solars buits i patis al darrera de les cases.

Les joguines dels nens de la classe mitjana son substituïts pel que ofereix el carrer: escombraries i cotxes. El menjador de casa és substituït per voreres en front de bugaderies, tallers de sabateria i xatarrers. Però pels nens aquest món pot convertir-se en un apradis quan, per exemple, s’activen les boques de reg a l’estiu com fonts d’un parc aquàtic.

Aquestes fotografies no persegueixen la crítica social. Levitt immortalitzava escenes sense sentimentalisme, tal i com se les troba al carrer. Utilitzava un objectiu angular per què els subjectes no se’n adonessin que estaven sent fotografiats. la vivacitat espontània i la naturalitat present en moltes de les seves fotografies es deu a la seva habilitat de no involucrar-se en el que està passant, ni tan sols de manera indirecta. Levitt ha aconseguit capturar jocs de policies i lladres, baralles infantils, nens disfressats en ocasió del Halloween o moments de tendresa entre nens com si estiguessin captades a través dels ulls d’un d’ells.

En aquesta fotografia ens mostra a tres nens en un solar abandonat. tot i que tots tres van armats amb un pal, no s’aprecia rastre de perill en el seu joc. Els moviments ràpids i imprevists dels nens recorden més a un ball. La bellesa del moment està envoltada per la tristesa de l’entorn, una zona plena d’escombraries, una paret coberta de pintures i, a la dreta, un carrer buit. El plaer que els nens extrauen del joc i el poder de la seva imaginació semblen sobreposar-se a la desolació de la ciutat i potser sigui precisament aquest el missatge de la fotografia. o potser, com el diu a la introducció de ‘In the Street‘ (1944), un curt rodat per la Levitt i James Agee:

‘Els carrers del barris pobres de les grans ciutats son, sobretot, un teatre i un camp de batalla. En ells, inconscient o inadvertit, tot ésser humà és un poeta, un ésser emmascarat, un guerrer, un ballarí, i amb el seu art innocent projecta, contra la confusió del carrer, la imatge de la existència humana’.

(Font: Iconos de la fotografia, pàg 84, Ed. Electa)

.

Al 1938 es va associar amb Walker Evans i els primers èxits no van tardar. Al juliol del 1939, la nova secció del Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) convidava a la Levitt per exposar el seu treball a l’exposició inaugural.  Era només l’inici perquè al 1943, Nancy Newhall, una de les més famoses crítiques fotogràfiques americanes i coneguda pels seus texts acompanyant l’obra de Ansel Adams i Edward Weston, organitzava una exposició individual: ‘Helen Levitt: Photographs of Children‘, també al MoMA. Les seves grans exposicions tornarien a la dècada dels 60’s, quan hi va haver una revisió de l’obra de les dones fotògrafes de les dècades anteriors, com a part de les activitats que els incipients moviments feministes reclamaven.
Al final de la dècada dels 40’s, Levitt produeix dos pel·lícules documentals juntament amb Janice Loeb i James Agee: In the Street (1948) i The Quiet One (1948), aquesta darrera rebia la ‘Academy Award nomination’. Això semblava agradar-li a la Levitt i ja no va deixar el cinema en el següents 25 anys.

El treball de la Levitt suposa un singular punt de trobada entre la poètica surrealista de la instantaneïtat quotidiana a la gran ciutat, d’una banda, i el documental social de la cultura popular nord-americana, per un altre. Com si fes d’antropòloga, el seu treball és un estudi del comportament de la gent corrent, en zones populars de Manhattan, i es desplega com una coreografia urbana de cossos en moviment. Captura els gestos de la gent, el llenguatge del carrer. Les seves imatges representaven un món de signes, l’escriptura social inscrita en els moviments del cos i en les parets de l’entorn metropolità construït.

.

La Levitt anava poc a poc definint el seu estil, molt proper al de Cartier-Bresson. “La gent es reunia al carrer. Si et quedaves el temps suficient, s’oblidaven que estaves allà“. Aleshores arribava el moment decisiu en el que capturava la imatge.
Intentava passar desapercebuda i fotografiar discretament. D’aquesta forma, aconseguia plasmar sense interferències el comportament públic de gent anònima, els seus gestos, el llenguatge del carrer, i sempre amb l’escenari de fons de les zones menys afavorides de Manhattan. Tot i que va començar la seva carrera fotografiant als nens que jugaven al carrer, la pròpia Levitt diria anys més tard, en una entrevista concedida al 2001, que a ella no li agradaven especialment els nens. “La gent pensa que sí. Però no… No més que la resta de les persones. Només que eren els nens els que estaven al carrer“.

Helen Levitt representa “la història de la idea del documentalisme modern. És l’última moderna”.

En una època políticament difícil, el documental es crea com a gènere polític vinculat amb les lluites socials i Helen Levitt “va pertànyer al nucli dur de la fotografia documental, en una observació antropològica dels carrers”. A l’obra de Levitt es produeix una tensió entre el documental i el musical, el líric, i aquesta tensió es reflecteix en la seva força de coneixement i la seva força estètica, lírica i musical. “Fa de la coreografia de la ciutat, de la dansa, el joc, una coreografia urbana, poètica i documental”.

El seu únic treball fora de Nova York va ser en l’estiu del 1941, quan va viatjar a Mèxic amb la dona del seu amic James Agee. Allí va realitzar una sèrie de fotografies utilitzant el mateix mètode que iniciés a Nova York: l’observació de la vida del carrer als barris desfavorits. Només que la principal diferència amb les seves anteriors fotografies és la dissolució de l’entorn metropolità: els carrers de Mèxic apareixen com a espais oberts, zones intermèdies entre el camp i la ciutat, la qual cosa fa que les situacions de despossessió tinguin un major dramatisme que en les imatges de Nova York. Els seus precursors, Edward Weston i Paul Strand havien fotografiat el Mèxic més ancestral, sobretot el rural, però la Levitt va escollir els espais naturals, amb angles menys bruscs que els que utilitzaria Cartier-Bresson, amb una fotografia, la de la Levitt, més intimista, intentant reflectir que la societat estava composada per individus, famílies i gent amb aficions comuns. No persegueix un món idealitzat, ni tan sold un mon bell. L’exercici de la Levitt és un dels darrers d’aquella època, a partir del 1945 es va perdre la visió ‘lliberal’ que perseguia la Levitt.

Children, 1940

Als inicis de la dècada dels 40’s Helen Lewitt va fer bona part de les seves fotografies de carrer a Nova York. Les seves fotografies no pretenien contar una historia o documentar fets socials, feia fotografies  als barris pobres simplement perquè allí hi havia gent, i la vida al carrer era rica socialment i interessant visualment. Les fotografies de la Levitt no tractaven de fets inusuals o excepcionals, moltes de les seves fotografies tracten de nens, dels seus jocs, de la seva vida al carrer, de la vitalitat de la vida observada per la gent gran.

Children, 1940

El que és remarcable de la seva fotografia son aquestes escenes quotidianes, peces de la vida, plenes de drama, humor, sorpresa o humilitat que la Levitt converteix en peces d’art, tot i el decorat dels carrers de Nova York, on la gent es converteix en actors i actrius, mims, oradors o ballarins.

Si observem avui aquestes fotografies reconeixerem aquest toc d’art que la Levitt va ser capaç de composar, de crear.. La qüestió és si es pot considerar el treball de la Levitt com objectiu del que estava realment passant als carrers de Nova York, és art visual o un document gràfic? Potser hi ha una única explicació, potser els nens havien oblidat com aparentar amb estil, com a la fotografia, i les dones com parlar de xafarderies i consolar-se i els vells a observar. Potser el món que aquestes fotografies documenten no va existir mai, excepte a la visió molt personal de la Levitt, amb la que amb el seu sentit de la veritat descobrim aquestes petites porcions de fets, que posats junts creen la fantasia. (Looking at photographs, pàg 138)

La fotografia de dalt és una de les més conegudes de Helen Levitt. Els nens, ben vestits es preparen per la festa de Halloween al 1939. Aquesta és una de les fotografies que John Szarkowski va escollir per la seva obra ‘Looking at photographs‘, que acabaria dient de la Levitt: “No en hi ha de millor”… La revista Fortune va ser la primera en publicar el treball de la Levitt, era el juliol del 1939. L’any següent la fotografia de dalt era inclosa a l’exposició inaugural del departament de fotografia del Museu d’Art Modern de NY. Al 1943 era la protagonista única de l’exposició al MoMa.

És a la pàgina 152 del llibre on a la part dreta aquesta extraordinària fotografia ompla la pàgina.

.

Durant la dècada dels cinquanta, la Levitt va continuar amb el cinema i va interrompre temporalment el seu treball fotogràfic, que no el reprendria fins a finals d’aquesta dècada gràcies a dues beques Guggenheim, obtingudes al 1959 i 1960. La seva tornada a la fotografia en aquest moment va ser per iniciar un treball en color, utilitzant dispositives. Bona part d’aquest treball s’ha perdut i la majoria de les diapositives que es conserven són posteriors, dels anys setanta. Llavors també va reprendre el seu treball en blanc i negre, i, alternant tots dos, va fotografiar els mateix barris que havia fotografiat en els anys trenta. Les seves darreres imatges son dels inicis dels anys noranta.

Va ser a meitat dels seixanta quan es va produir una atenció renovada al seu treball que no faria sinó augmentar progressivament. En 1965 es va publicar el llibre ‘A Way of Seeing’ (Una forma de mirar), que constitueix una fita en el seu treball. El llibre recollia les seves millors imatges, realitzades vint anys abans, acompanyades d’un text fonamental de James Agee, igualment escrit en els anys quaranta. Avui és un dels llibres de fotografia clàssics del segle XX, la gran aportació de Levitt a la fotografia moderna queda plasmada a les seves pàgines de forma emblemàtica.


En el seu assaig de ‘A Way of Seeing’, Agee assimila les imatges de Levitt als grans assoliments de l’art popular, del folklore. La càmera de Levitt és un instrument per al registre de la vitalitat i creativitat comunes de la vida quotidiana. Ella és part del que fotografia. La seva representació de la gent corrent no és determinista, revela un sentit de la història en el qual el destí roman obert. Les seves imatges de nens formalitzen un sentit del meravellós però, alhora, no prometen cap paradís. Alguns de les grans pensadors i poetes del segle XX, com Antonio Gramsci o Pier Paolo Pasolini, han articulat com la creativitat popular incorpora formes de resistència i d’historicitat. El misteri, el lirisme i l’obertura del aquí i ara que ella representa són el testimoni de la vitalitat de les classes populars i de la capacitat de la fotografia per donar forma al quotidià, per constituir-se com un art popular modern.

Les biografies expliquen que la Levitt vivia en un apartament auster a Manhattan, amb les parets buides, òrfenes de qualsevol imatge. Tot i així, la seva mirada s’havia fixat en les parets i les voreres de Nova York, i amb la seva Leica va registrar les pintures infantils com qui atresora les petjades que condueixen al passadís secret per travessar el temps.>>>

Quan va tornar a Nova York, Levitt va aparcar temporalment la fotografia i va començar a treballar al cinema, primer com a muntadora de pel·lícules i després com a realitzadora. Destaca fonamentalment la pel·lícula documental In the Street, precursora del cinema americà independent, que va realitzar juntament amb l’escriptor James Agee i la pintora Janice Loeb al 1948. Va se justament la Loeb la qui li va presentar a Luis Buñuel, qui finalment va comptar amb ella per editar i mutar els seus films de propaganda pro-americana de la Segona Guerra Mundial. Més tard, al 1949, i durant tota la següent dècada, la Levitt es va dedicar en ple a l’edició i direcció cinematogràfica.

‘In the Street’ s’estrenava al 1952, i és com si les imatges de la Levitt haguessin recobrat vida. Aquest documental de 14 minuts del barri novaiorquès del Spanish Harlem, amb música de piano com banda sonora, no té cap valor artístic i per a molts crítics ridícul. Les fotografies de la Levitt requerien els reflexes d’un foto-periodista però a ella mai li va interessar el fotoperiodisme. Era una dona trista i no coneixia prou les tècniques fotogràfiques. De fet, mai va estar interessada en la tècnica. L’avorria.

La Levitt però estaria involucrada amb el cinema els següents 25 anys amb un darrer treball com editor en un documental de John Cohen,’The End of an Old Song (1972)‘. En tot aquest període havia participat en ‘The Savage Eye (1960)‘, produït per Ben Maddow, Meyers, i Joseph Strick i ‘ The Balcony (1963), An Affair of the Skin (1963) i In the Year of the Pig (1968)‘.

Helen Levitt retornava a la fotografia al 1959, en aquest moment va intentar el color i va ser una de les pioneres. El Guggenheim li van permetre reprendre el seu treball fotogràfic de forma estable. Utilitza a partir d’ara el color en la realització de diapositives, però no abandona tampoc el blanc i negre. Alternant ambdues tècniques, es dedica a fotografiar els mateixos barris que ja havia recorregut en la dècada de 1930.

En aquesta nova etapa fotogràfica de Levitt coincideix amb un reconeixement i una difusió cada vegada major de la seva obra, fins a la publicació de Way of Seeing, al 1965, que va constituir una fita en la seva carrera i que avui és considerat un dels llibres de fotografia clàssics del segle XX. En ell, Levitt recollia les seves millors imatges, realitzades 20 anys abans, acompanyades de textos de James Agee.

Si les seves escenes de carrer de l’era Roosevelt mostren la riquesa de la vida pública en els anys trenta i les formes infantils de joc i ocupació de l’espai públic, en els anys vuitanta de l’era Reagan, el carrer apareix com un espai sense nens, en què les divisions socials entre rics i pobres semblen haver-se aguditzat. És inevitable fer una lectura en paral·lel d’aquestes imatges amb les primeres i analitzar també com ha canviat la ciutat. És significatiu constatar com en la seva petita sèrie de viatgers en el metro, realitzada al llarg de la segona meitat dels setanta, Levitt revisa el moment inicial mateix del seu treball, emulant la seva experiència d’acompanyar a Walker Evans a fotografiar els passatgers del metro al 1938.

La Levitt rarament va donar entrevistes. Les seves darreres exposicions es van fer a la Sidney Janis Gallery de Nova York al 1980 i a la Laurence Miller Gallery al 1987. Però va quedar desapercebut pel gran públic fins i tot al 1991, quan s’exhibia una gran retrospectiva de la seva obra organitzada pel Museu d’Art Modern de San Francisco i més tard a altres importants museus. Al llarg de la seva carrera s’han publicat pocs llibres de la seva obra, “A Way of Seeing” (Duke University Press, 1965), que inclou un assaig d’Agee; “In the Street: Chalk Drawings and Messages, New York City, 1938-48” (Duke University Press, 1987); i “Mexico City” (Norton, 1997).

Helen Levitt deixa de revelar les seves còpies en blanc i negre al final de la dècada dels 90’s a causa de la ciàtica, que no li permeten estar dreta massa estona. Aquesta és la raó per canviar la seva Leica per una de més lleugera, una petita Contax automàtica. Però els seus problemes de salut augmenten i els seus pulmons comencen a patir el que hagués pogut estar un brot de pneumònia que hauria agafat anys abans. El seu estat d’ànim en el darrers anys queden reflectits en una de les poques entrevistes que va concedir: ‘Vaig on crec que hi ha d’haver molta activitat.. Normalment els nens estaven fora al carrer però avui els carrers estan deserts. La gent es queda a casa mirant la televisió..‘.

Helen Levitt ja no es va despertar un dia de març del 2009 al seu pis de Greenwich Village, Manhattan, on havia viscut sola els darrers 50 anys. Tenia 95 anys.

Us deixo amb un primer vídeo de 3:36 min amb un bon recull de la seva obra, ‘Helen Levitt Street Photographer ‘:

Un altre de Obit Magazine i Daylight, amb una interessant explicació (en anglès) de la seva obra:

i per acabar un bon recull però molt probablement recollit de posar ‘Helen Levitt’ a google.. amb una ‘imperdonable’ incursió d’una famosa fotografia de Walker Evans. Sabeu quina és?

En quant a les galeries, aquí va la primera:

Una altra interessant de la Laurence Miller Gallery:

I per acabar el que algú ha penjat a flickr:

Us recomano, potser per no haver pogut incloure totes les fotografies que m’hagués agradat que feu la vostra cerca al ‘Google’.

Fonts: Helen Levitt està molt present a internet, molts articles, alguns francament interessants, m’han permès fer-vos cinc cèntims i deixar-vos ara a vosaltres que investigueu una mica més:

http://www.phedigital.com/index.php?sec=noticia&id=363

http://www.elcultural.es/version_papel/ARTE/27463/En_la_calle_con_Helen_Levitt

http://oscarvegafotografia.wordpress.com/2011/03/29/exposicion-helen-levitt-lirica-urbana/

http://infoenpunto.com/not/3504/fotografias_de_la_mitica_helen_levitt_y_su_lirica_urbana_en_la_sala_san_benito/

http://en.wikipedia.org/wiki/Helen_Levitt

http://www.farewellkodachrome.com/?p=21

http://www.nytimes.com/2009/03/30/arts/design/30levitt.html

http://www.telecinco.es/informativos/cultura/noticia/1471514/

http://laescueladelosdomingos.blogspot.com/2010/07/la-inocencia-revelada.html

http://blogs.km77.com/nimeva/4735/los-ninos-tambien-pintan-graffitis/

http://theonlinephotographer.typepad.com/the_online_photographer/helen-levitt.html

http://www.webcitation.org/5ffLg15S5

i alguna font més…

.

Helen Levitt pertany a aquell reduït grup de fotògrafs, com ara Brassaï, André Kertesz, Weegee o Garry Winogrand, on les seves fotografies encara semblen contenir la vitalitat de les escenes capturades. És just sitar-la al costat dels seus dos grans referents, Cartier-Bresson i Walker Evans, mestres als que probablement no va superar però va ser prou hàbil per treure el millor des dos i iniciar el tema de la fotografia urbana, la fotografia que tenia a poques parades de metro d’on vivia i que no només és un impressionant document d’aquella ciutat en aquell temps sinó que estan plenes de lirisme, aquell que captura amb la màgia del moment.

Què passeu bona setmana i ens veiem el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
About these ads