Cada setmana intento que aprenem conjuntament una forma d’entendre la fotografia. El fotògraf d’avui m’apassiona i veig que em costarà expressar-vos quan important és la seva obra només amb unes línies.
La fotografia que us presento avui, o millor dit, la mirada del fotògraf d’avui és certament excepcional. Una obra monotemàtica que s’ha convertit no només en un estudi social d’un col·lectiu i un document sense precedents sinó també tot un manifest d’una visió fotogràfica, una extraordinària forma d’extreure l’essència de les persones, una lliçó de com es pot escriure un text visual. Amics, feia molt temps que tenia ganes de presentar-vos a un dels més importants fotògrafs actuals de la fotografia documental. Per fi, avui ens visita: 84. Shelby Lee Adams
Neix a Hazard, Kentucky, al 1950 i estudia Belles Arts al Cleveland Institute of Art i al Massachusetts College of Art.
És autor de tres quatre llibres de fotografia, els tres primers publicats per la University Press of Mississippi, Appalachian Portraits 1993, Appalachian Legacy 1998, Appalachian Lives 2003 i Salt and Truth 2011, publicat per Candela Books. Shelby Lee Adams porta fotografiant a les muntanyes dels Apalatxes, a l’est de Kentucky, des del 1974.
Des de petit va conèixer aquesta cultura, a les persones que viuen en aquestes terres, de fet va créixer en elles. Un oncle seu va ser metge rural, una relació natural amb un món de no fàcil accés, una societat descuidada per l’administració americana. Va ser Lyndon B. Johnson qui, el 1964, va visitar aquestes comunitats i va posar un punt d’atenció sobre la necessitat d’un desenvolupament econòmic i social per aquestes persones. La visita de Johnson va portar amb si a desenes de reporters, de fotoperiodistes, i del que Shelby Lee Adams va ser testimoni. La mirada de Shelby Lee Adams és el que diferencia, però, la mirada fotogràfica de la mirada d’intenció testimonial, diguem informativa, periodística. No busca informació, sinó coneixement. Utilitzarà la càmera de gran format, l’antítesi d’aquella Leica que permet al reportatge la precisió de l’instant efímer. És una càmera lenta, de pacient manipulació, es sobre un trípode, aquest artefacte que permet prendre terra quan es fotografia; també permet contemplar l’espai tancat, analitzar, reflexionar sobre els poders de la imatge. En aquest espai ja establert es desenvoluparà l’actuació, és l’anomenat ‘posat’ del retratat, l’expressió dels rostres, dels cossos, dels vestits. (Eduardo Momeñe a fronterad)
Quan vaig començar a fotografiar en els anys 70′s pensava que compartir les fotografies de persones que havien estat perjudicades i poc afortunades serviria per comunicar la necessitat de despertar la compassió i l’amor per la humanitat. En aquells dies volia impactar a la gent fent-los experimentar amb aquelles cares perquè trobessin el seu valor essencial més profund, perquè jo mateix havia crescut veient la indiferència freda i la hipocresia més cruel. Més important encara, havia estat acollit per aquella gent i si jo havia estat capaç d’experimentar amb tant amor també ho podrien fer els altres. Aquests van ser els meus inicis. Shelby Lee Adams
Ha obtingut el Guggenheim Fellowship i el de la National Endowment for the Arts, així com beques quatre anys consecutius de la Polaroid Corporation i un de la Elizabeth Firestone Graham Foundation i de la Peter S. Reed Foundation. La seva fotografia ha estat exposada a més de 60 col·leccions públiques de museus nacionals i internacionals i nombroses col·leccions privades. La seva obra es troba al Musée de l’Elysée de Lausana, Suïssa, a la Galeria Nacional de Canadà, Ottawa, al Whitney Museum of American Art, Nova York, al Museu Amon Carter, Fort Worth, TX, al Museu d’Art Modern de Nova York, al Museu Stedelijk d’Amsterdam, o al Victoria and Albert Museum de Londres. Però moltes fotografies de les seves estan penjades a les cases dels habitants de l’est de Kentucky. La seva obra ha estat publicada en molts mitjans acadèmics i publicacions comercials, incloent-hi Aperture, Smithsonian Magazine, Phaidon, The New York Times i Mother Jones.
Els Apalatxes
Les muntanyes dels Apalatxes s’estenen paral·leles per una gran part de la costa est dels Estats Units. En molts aspectes és una terra socialment deprimida, amb una població que habita en petites aldees, descendents d’escocesos i irlandesos que es van assentar allí a principis del segle XVIII. Hillbillies és la denominació despectiva per a aquesta població rural, aïllada de la cultura predominant, dispersa, i artífex d’una cultura musical ja coneguda arreu del món. El hillbilly és la música de la guitarra, del banjo, del violí (fiddle), d’una veu solista, de vegades esquinçada. Després traspassar totes les fronteres, el hillbilly és ja conegut amb altres termes com bluegrass, country western, old timey … És tot un apassionant i desconegut món que es pot veure a una pel·lícula titulada The True Meaning of Pictures, de Jennifer Baichwal. El veritable significat de les fotografies és un documental sobre els Apalatxes de Shelby Lee Adams, sobre l’extraordinària obra d’un dels grans fotògrafs actuals, sobre la manera com Lee Adams fotografia a aquesta cultura, sobre la manera com s’aproxima a ella, i sobre la manera en què s’integra, en la que és acceptat. Una pel·lícula, però, amb la qual Shelby Lee Adams té sentiments contradictoris, ja que no està segur de si la seva finalitat va ser la de generar controvèrsia sobre la seva obra, en lloc d’intentar aclarir el significat d’una cultura. Una cultura, d’altra banda que, en les seves paraules, és més tolerant racial i econòmicament que la de molts grups nord-americans i europeus. (Eduardo Momeñe a fronterad)
Ser fill únic potser em van encoratjar encara molt més, dibuixava i pintava als cinc anys, fullejava llibres d’art de la meva mare i la meva àvia, treballava amb pintures a l’oli i les teles abans dels 10. Vaig néixer a la localitat de Hazard, Kentucky i vaig ser criat en un comtat veí anomenat Letcher. Vaig guanyar l’únic premi d’art de la meva classe de l’escola secundària el 1968. Encara no s’ensenyava fotografia. Després d’un any dolent i ple de dubtes a la universitat, vaig ser acceptat a l’Institut d’Art de Cleveland al 1969. A l’especialitat de pintura, no vaig tenir al meva primera classe de fotografia fins el segon curs a l’escola d’art, tenia 19 anys, i em vaig immediatament canviar a l’especialitat de fotografia. Les meves primeres fotografies van ser dels meus avis, el pares de la meva mare. Eren propietaris d’una enorme granja en una vall anomenada Johnson’s Fork a l’est de Kentucky, on em vaig criar. Havia tota mena d’animals, grans camps agrícoles i muntanyes, rierols i llacunes, tot tipus d’espais naturals per que un nen pugui jugar i créixer observant, dibuixant, pintant i més tard fotografiant.
Cada estiu, viatjant per les muntanyes, fotografiant, d’alguna manera sóc capaç de reviure la meva infància. Puc recuperar el meu accent del sud, el de les muntanyes i apropar-me al meu poble obertament, amb fascinació i respecte, i ells em tracten amb respecte. M’encanta aquesta gent, potser és simplement això. Responc a la bellesa d’un rostre endurit per les moltes cicatrius, les línies profundament gravades i les gotes de suor que contenen punts brillants de la llum del sol. Els ulls dels meus subjectes revelen amabilitat i curiositat, i la seva acceptació de mi és gratificant. Per a mi, aquest és el rejoveniment de l’esperit del temps passats, i em sento millor cada vegada que ho experimento. Aquests retrats són, en certa manera auto-retrats que representen una llarga exploració autobiogràfica de creativitat, de imaginació, visió, repulsió i salvació. El meu temor com a fotògraf és mirar als seus ulls i no veure el meu propi reflex.
Abans de continuar us he de convidar a veure l’entrevista d’Eduardo Momeñe a Shelby Lee Adams, professors del Master Internacional del Centro de Imagen EFTI de Madrid de fotografia que es va celebrar el 16 de setembre d’aquest mateix any, a propòsit de l’exposició Retratos de los Apalaches. Bona part de l’entrevista està recollida en un extraordinari article, del que aniré compartint amb vosaltres extractes al llarg de la lectura d’avui. De cap manera podria fer un article parlant de Shelby Lee Adams sense tenir en compte aquest extraordinari document: Shelby Lee Adams en los Apalaches.
El meu treball ha estat la recerca d’artista per a una comprensió més profunda de la meva herència i, utilitzant la fotografia com a mitjà i els Apalatxes, com col·laboradors, els seus propis desitjos de comunicar-se. Espero, també, que els espectadors, vegin en aquestes fotografies una mica de la força permanent i l’enginy i la dignitat de la gent de les muntanyes.
Quan vas començar a fotografiar per al teu projecte dels Apalatxes i com t’acostes a les famílies per fer-los saber que els volies fotografiar?
El 1974 vaig començar a utilitzar la càmera de visió. Vaig créixer en la època de la “Guerra contra la pobresa”, quan la regió dels Apalatxes apareixia a les notícies cada dia. S’ha estat fotografiat i filmat molt pels mitjans de comunicació, algunes persones es van sentir avergonyides per aquesta exposició pública. La gent de la muntanya son desconfiats amb els mitjans de comunicació i amb la fotografia, inclòs jo mateix. Els meus primers intents amb la fotografia van ser amb una càmera de 35 mm, quan era estudiant, una primavera vaig agafar una càmera de format mig amb plaques Polaroid i la gent va respondre obertament, els agradava veure la fotografia immediatament. El seu entusiasme era increïble. Això va canviar la meva aproximació a la fotografia i al 1974 va ser el començament del meu treball més seriós amb un enfocament més formal.
Avui els Apalatxes és una barreja social i econòmica, amb els milionaris de la indústria del carbó vivint a la mateixa zona. Ara tenen un Mart Wal, un modern hospital, una escola comunitària local, grans mansions als cims dels turons, autopistes de quatre carrils, restaurants de menjar ràpid, conductors de Hummer. Shelby continua fotografiant una cultura que està desapareixent, però encara es troba per tot arreu. És l’esperit muntanyenc dels que viuen als ‘hollers’ el que em motiva i interessa. La representació visual d’aquesta cultura poques vegades s’ha fet des de l’interior. No nego, no és la pobresa el focus de la meva feina, que un cop que el filtre de “la pobresa” es retira, un món diferent emergeix. La cultura té diverses capes per expressar la vida. Les gents de la muntanya accepten millor les representacions d’ells mateixos del que l’espectador pot imaginar, perquè ells es coneixen a ells mateixos i estan espiritualment segurs. Shelby Lee Adams
“The Home Funeral”, 1990 © Shelby Lee Adams
|
La meva manera de fotografiar no parteix d’una idea o projecte previ, sinó que sorgeix de la relació que tinc amb les famílies des de la meva infantesa i que continua avui en dia. Utilitzo la pel·lícula Polaroid des de 1974, quan vaig començar a utilitzar la càmera de gran format, i a través d’aquesta pel · lícula instantània, podia compartir el contacte amb les persones que posen per les seves fotografies, una forma de col·laboració.
El gran protagonisme dels pobres a les valls (hollers) es deu principalment a la seva condició econòmica, mentre els rics als Estats Units poden ocultar als seus parents de menys recursos en institucions, les cultures pobres no tenen aquesta opció. Al mateix temps és una gent (hollers dwell) molt oberta. Al llarg dels anys he investigat molt sociològica i psicològicament, he entrevistat a metges, a famílies i treballadors socials sobre tot això. En els hollers la gent és molt religiosa i molt compromesa amb la família; tendeixen a acceptar la vida tal com és, no s’aproven les conductes negatives més que altres cultures. La seva actitud davant els nens menys dotats queda sempre molt clara: internar a un nen o qualsevol membre de la família ho consideren un crim, sobretot a la gent gran. Quan arriba el moment de retratar a una família, no s’exclou ningú, això no resulta de la ingenuïtat ni de la ignorància, sinó d’una actitud positiva de la cultura. Sovint s’ha malentès, i ha estat la causa d’estereotips sense cap base. La seva paciència, franquesa i acceptació em criden l’atenció i m’inspiren.
L’estranger moltes vegades interpreta malament les actituds d’aquesta gent cap a la seva família, sense veure la seva comprensió i dedicació. Com a fotògraf d’aquesta comunitat, també he vist mal interpretada certa part de la meva obra. Al veure per primera vegada l’obra de Diane Arbus, quan tenia vint anys, vaig pensar que les seves fotografies havien obert les portes d’aquest món tan fràgil. Després de molts anys i experiències, després de la resistència per part de molts crítics, entenc que he obert les portes per a alguns i per altres he contribuït a estigmatitzar. Poc es pot fer per ampliar la diversitat i tolerància en la societat quan l’ànima d’un no es compromet. L’ésser humà segueix rebutjant una part de si mateix sense necessitat. Em sento en part un habitant de les muntanyes (Holler dwell) i ja, als 60 anys, persegueixo i persisteixo, com la meva gent, buscant per mitjà de les meves fotografies, més amor i tolerància cap als més febles de tot arreu. No em rendeixo mai “. Shelby Lee Adams
Hi ha una recerca d’eternitat, del temps suspès. També hi ha la llum, i no com una convidada de pedra, sinó una llum que parla fotogràficament, que opina, que intervé, que amplia el significat visual de la imatge. En el cas de Shelby Lee Adams, la intenció d’expressió és tan explícita que utilitzarà la llum artificial dels seus flaixos per explicitar el seu gest fotogràfic. L’òptica també parla, això és una cosa que ho saben els bons fotògrafs i els bons cineastes, aquells que compten amb els millors il·luminadors, amb els que millor miren a través d’un visor. (Eduardo Momeñe a fronterad)
Els nens han crescut veient les meves fotografies penjades a les cases dels seus pares i avis. Esperen que jo els fotografiï, ni tan sols s’estableix una conversa, és simplement una cosa que fem, és el que jo anomeno una relació sense costures. Hem d’aprendre i comprendre que la gent del medi rural són tan importants com qualsevol altra persona i que, de fet, tenen moltes coses a ensenyar.
Des dels seus primers viatges va utilitzar sempre càmeres de gran format 4×5, com les Calumet i les Deardorff. Als 80′s va començar a utilitzar equips més complexes, amb grups d’il·luminació i varies lents, com les Linhof bi-system, que al tenir el visor a la part posterior ja no va haver de fer servir les típiques cortines negres per tapar-se el cap i aconseguia així un contacte visual amb el subjecte. També ha utilitzat càmeres de 35 mm, Nikon en aquest cas. Avui continua utilitzant càmeres 4×5, per bé que les plaques per posar la pel·lícula son dificils de trobar. Ha treballat sovint amb plaques Polaroid i Fuji, amb revelat instantani que li ha permès ensenyar la fotografia just després de fer-la, encara que sempre, en cada viatge, porta les fotografies del viatge anterior per regalar-les a cada un dels que ha fotografiat.
Formalment, les fotografies les faig amb una càmera de gran format sobre un trípode i un equip d’il·luminació. Els subjectes als què fotografio i jo fem Polaroids junts i estudiem i parlem d’aquestes imatges. Aquestes converses normalment porten a fotografies més dinàmiques que no solen oferir moltes sorpreses. No acostumo a disparar la càmera fins que tots han vist les polaroids i acordat la imatge que volen que surti.
Adams tracta d’eradicar els prejudicis sobre aquesta zona i habitants als quals nosaltres solem referir com Amèrica profunda, i als que els americans anomenen hillbilly, el pagès de les muntanyes Apalatxes: pobre, sense cultura, amb un munt de nens fruit de relacions endogàmiques entre persones d’una mateixa família, amb les conseqüents malalties i retards mentals, i amb problemes d’alcoholisme derivats dels licors que ells mateixos destil·len de manera il·legal en alambins casolans. El cinema ha ajudat a estendre aquesta imatgeria. És impossible no pensar en les centenars de pel·lícules amb granges aïllades, famílies amb un punt de bogeria o amb retards mentals per l’endogàmia, fanatisme religiós, incultura i pobresa.
L’estudi d’una cultura el portarà contínuament a Shelby Lee Adams als Apalatxes, simplement perquè és el món que ha triat expressar. Són ja quatre generacions les que han conegut la seva càmera. Probablement no és fàcil trobar una obra de tal magnitud des que Edward Curtis, a principis del segle XX, va fotografiar i filmar la cultura dels indis nord-americans, allà per prades infinites, quan encara tot just havia camins.
Adams ha estat objecte de severes crítiques. Els crítics argumenten que la seva fotografia explota la pobresa i la manca de poder dels Apalatxes i reprodueix estereotips negatius. Els crítics sostenen, a més, que Adams mostra les pitjors condicions de vida dels Apalatxes. Bill Gorman, l’alcalde de Hazard, Kentucky, fins i tot ha afirmat: “Jo no crec que sigui representatiu … crec més que és el tipus de coses que venen” . Altres crítics argumenten que les imatges són deliberadament sinistres i esgarrifoses, i que tot i que Adams aconsegueix el permís de la gent per usar les seves imatges, aquests no entenen exactament de què es tracta. ‘Aquestes imatges mereixen una molt sofisticada lectura. No estic segur que aquestes persones tinguin la formació acadèmica visual per entendre com llegir aquestes imatges‘, argumenta Coleman, un prestigiós crític d’art.
Adams sosté que pren fotografies de la seva pròpia cultura. De fet, Shelby es va criar en els Apalatxes, encara que ell era de classe mitjana en comparació amb els que fotografia. També abdica de la responsabilitat de qualsevol representació objectiva al afirmar ‘Estic intentant expressar-me a mi mateix amb aquesta cultura. Així que no és un document objectiu. No és un objecte. Sóc jo. És la meva vida’.
La diferència entre Shelby Lee Adams i els seus crítics és que Shelby està allí, amb els apalatxians. Els coneix i el coneixen. Uns i altres se senten confortables … i la confiança neix de l’amistat. Adams es relaciona amb els seus subjectes més que majoria dels fotògrafs. S’asseu a sopar a la mateixa taula que ells, s’entretenen amb la seva meravellosa música, comparteix les estones als porxos de les seves humils cases i es convidat als funerals dels seus morts.
Adams ha estat rebut com un d’ells i aquest és el problema per la majoria de crítics de la seva fotografia. Han intentat anar-hi, amb el seu orgull de capital, amb les seves càmeres instantànies, intentant robar els instants de les seves vides. I han estat rebutjats. La distància, emocional i geogràfica, ha estat insalvable pel fotògraf de ciutat. Shelby té l’oportunitat única de documentar les seves vides i la lluita perquè el món ho pugui conèixer ….
Salt & Truth és el quart llibre de Shelby Lee Adams. Una col·lecció de 80 noves fotografies, fetes en els darrers vuit anys i que segueixen el projecte que l’artista ha estat treballant per més de 30 anys. En conjunt, aquestes poderoses imatges dels habitants de l’est de Kentucky, representen un accés singular a un món que no és històricament molt confiat dels forasters, per un fotògraf que és àmpliament reconegut com un gran estudiós del medi fotogràfic.
Adams, complerts ja els 60, té les seves arrels en les muntanyes. Viu a l’oest de Massachusetts però no oblida que va néixer a Hazard, Kentucky, no massa lluny d’on ha fet les seves fotografies. Sempre va viure fora de les terres on va néixer però ara, quan cada any visita els pobles dels Apalatxes recorda el que el seu pare li deia: ‘Has d’aprendre a respectar a aquella gent’.
Us deixo amb un petit recull de les escenes del documental ‘The True Meaning of Pictures‘:
El següent vídeo és de la festa que es va fer a Viper, KY, a propòsit del premi del Guggenheim Fellowship 2010 que va rebre Adams:
.
En quant a les galeries, comencem amb la ‘Catherine Edelman Gallery’:
Continuem amb la de ‘Visura-magazine.com‘:
I acabem amb el propi bloc de ‘Shelby Lee Adams’, on a la columna de la dreta teniu els diferents portfolis:
.
El cas de Shelby Lee Adams és insòlit a la recent història de la fotografia. La seva fotografia sobrepassa les definicions de fotografia documentalista que van fixar Walker Evans o Dorothea Lange. La seva és una fotografia d’investigació, de coneixement d’una realitat més enllà del ja complexe objectiu de informar amb honestedat. Les seves composicions i tècniques son el resultat d’anys d’estudi i d’experimentació, oferint-nos tot un assaig visual de dimensions extraordinàries. Adams ens mostra una actitud fotogràfica, una manera de captar imatges, una forma d’escriure una història visual. L’obra que comparteix amb nosaltres requereix una mirada educada i un respecte cap a tot un poble que ja el considera el ‘picture man’.
Bé, amics. Tot i no estar-ne satisfet de com us he presentat a Shelby Lee Adams, espero que vosaltres continueu la vostra personal investigació i acabeu descobrint a un gran fotògraf i a una molt especial forma d’entendre la fotografia.
Fins el proper dilluns i que passeu una molt bona setmana..
<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’
.
També pots veure tota la sèrie a:
 |
||
 |
 |
 |
dilluns, 28 novembre 2011 at 18:07
Quina casualitat, en dos dies hem parlat tot dos dels “hillbillies”. Fa un temps que estic interessat per la música que s’ha fet i és fa a les muntanyes dels Apalatxes. Evidentment que no és pot passar per la cultura d’aquestes terres sense trobar-te a The Carter Family o a en Shelby Lee Adams, entre d’altres.
Ja coneixia la seva fotografia, em sembla dura, real i per damunt de tot un excel-lent treball antropològic. El teu article m’ha posat els punts i les comes que em faltaven per apreciar el magnífic treball del fotògraf d’avui.
diumenge, 4 desembre 2011 at 19:59
Shelby Lee Adams me parece un fotógrafo interesante.
Se trata de una forma distinta de fotografiar el propio entorno. Curiosamente, se puede afirmar lo anterior, tanto de Callahan como de Adams, pero estaríamos hablando de algo muy diferente. Algo así, como la diferencia entre el entorno personal y el entorno social, como la diferencia entre las gafas “de cerca” y las gafas “de lejos”, que, de todos modos, no te alejan demasiado.
Porque, a pesar de la cercanía personal de Adams con las personas que fotografía, no los fotografía como a personas cercanas, como Callahan fotografiaba a Eleanor, sino como a un grupo, todo lo cercano que uno quiera, pero un grupo “aparte”, en el sentido de homogéneo y definido.
De cualquier modo, una cuestión interesante estaría en plantearse de qué modo influye la aceptación de los personajes fotografiados en el valor de la fotografía. Es evidente que, en un retrato de estudio, la aceptación del fotografiado (independientemente de su realción con el fotógrafo) es fundamental. En caso contrario, no habría fotografía.
Pero, cuando salimos del estudio y nos trasladamos al entrono socio económico del fotografiado, la historia cambia por completo. ¿Podemos reflejar una sociedad, un entorno socio-económico en concreto, sin la aceptación de los individuos que la componen?. En cualquier caso, ¿que ganamos y qué perdemos en función de esta aceptación?
Por otro lado, me ha resultado muy, pero que muy, interesante, la diferenciación que haces, en el artículo, entre conocimiento en información. Creo que se trata de algo importante; por ejemplo, es una de las características de la época actual en Occidente, donde hay más información que nunca, pero quizá, no más conocimento, al menos en el nivel medio.
Trasladado a la fotografía, creo entender que sitúas esta diferencia, en concretom, en la elección de la cámara de gran formato, renunciando a las cámaras de precisión. En este contexto, el conocimento estaría en la manipulación lenta de la cámara, quizá mientras se continúa manteniendo relación con los retratados. Implica, también, reflexión; casi como la construcción y el diseño de un estudio, pero en este caso, en el entorno. En cualquier caso, me parece interesante y muy profunda, esta correspondencia que estableces (tú y Momeñe) entre el conocminento y la elección de la cámara
En fin, conocer, como en todos los ámbitos, implica construir, no sólo reflejar. En esta diferencia, y en este ejercicio de la fotografía, está implícita la polémica secular sobre la forma en la que conocemos el mundo, desde el inicio de la Historia de la Filosofía, desde el mismo Platón. si lo conocemos porque la realidad se “refleja” en nuestra mente, o sui lo conocemos porque lo podemos “manipular”, contruir.
Finalmente, tengo que decir que http://www.visuramagazine.com es interesantísima (aunque no entienda nada de lo que veo); y la recomiendo a todos.
Gracias Mario. OIbligas mucho a pensar, y a no pensar también.
En cuyalquier caso, mi ceguera estética continúa ahí…
dilluns, 5 desembre 2011 at 11:36
Gracias Felipe,
La aceptación/cercanía del/con el fotografiado. Este es un tema de tesis y he pensado mucho en él. Cada fin de semana, aunque sea 1 hora, intento ‘replicar’ la actitud del fotógrafo del lunes para intentar ‘sentir’ como él/ella. A menudo las fotos subidas en flickr responden a estos experimentos. Salvo casos obvios como los de los fotógrafos de guerra.
Paseando por las calles del centro histórico de BCN las imágenes que ‘veo’ (para diferenciarlo del verbo ‘mirar’) son de tanta fuerza y de cadencias tan rápidas que a veces el ‘ruido’ en mi cabeza es ensordecedor. Pero soy incapaz de sacar la cámara. La distancia con el sujeto es tan enorme, y no hablo físicamente, que me es imposible captar con la cámara lo que siento más allá de ser un simple ‘voyeur’, un ladrón de imágenes. Y ahí entiendo a Lee Adams y a tantos otros y entiendo la importancia que dieron a las cámaras pesadas de gran formato. Y no fue sólo por su calidad sino porque con ellas la aproximación al sujeto es radicalmente diferente. Hay tiempo para la reflexión, el conocimiento del sujeto y su realidad, la composición, el estudio de la luz, que en definitiva es de lo que trata la ‘fotografía’.
Me gusta construir, no sólo informar. Y ello requiere una actitud concreta.. y una formación que no tengo.
Me gusta Lee Adams por su proyecto, sus intenciones, lo que me hacen sentir sus fotografías, su técnica, su mensaje, su claridad compositiva… y algo más que no sé expresar…
dimarts , 20 desembre 2011 at 15:29
Estudiar la obra de Shelby Lee Adams no es un trabajo fácil, al menos en mi caso. Son muchas las emociones que afloran sin querer .
La obra que más proyección ha dado a este autor se centra en el retrato, y esta temática, ya es intrínsicamente sensible. Los sujetos que interesan a Lee Adams muestran una forma de vida propia de los pioneros norteamericanos, que nada tiene que ver con la imperante hoy en Estados Unidos . La comunidad, llamada “hillbilly” por sus compatriotas, habita en las montañas de la cadena Apalache y en ese entorno de naturaleza hóstil mantiene un hábitat, unas formas productivas y unas estructuras familiares extemporáneas respecto a las del resto del país. Desde un punto de visto estrictamente cultural, adentrarse en la comunidad resulta conveniente. Aún así, el trabajo de Shelby Lee Adams va más allá pués su producción se realiza desde la cercanía, la complicidad cultural que comparte con las personas retratadas. Esta aproximación permite al estudioso una observación de la parte más íntima de los miembros “hillbilly” fotografíados, que, sin rubor, muestran su naturaleza de forma sencilla y sin artificios.
Considerar, como hace Coleman, que estas personas no tienen la formación académica visual para entender el proceso de lectura de las imágenes realizadas, me parece un prejuicio y es tanto como considerarlos ciudadanos de segunda: han sufrido un abuso y no son conscientes, devienen , en definitiva, en incapaces culturales a los que habría que proteger.
El tema del abuso siempre me ha inquietado, creo que en algunos comentarios de esta sección ya lo he dejado patente, pero en este caso no puedo compartir la opinión de Coleman . Tengo la impresión de que la afinidad, la proximidad de las personas retratas con respecto al autor las hacía partícipes de un proyecto : mostrándose ellos mismos sin timidez, mostrando así su cultura común .
Las lecturas sobre un texto visual o escrito se pueden realizar de diferentes formas y a diferentes niveles, considerar que la propia es la correcta e invalidar el resto es de una arrogancia personal y académica muy cuestionable. Sin duda, las personas que han participado en el estudio leerán sus retratos de una forma diametralmente opuesta a la que lo haría un crítico de arte, pero no por eso tiene menos valor, pués podemos realizar valoraciones con criterios bien diferentes .
Ya ha dejado patente en más de una ocasión qué tipo de fotografía no puedo aprobar . No me repetiré . En la obra de Shelby Lee Adams también están presentes.
El valor documental de la obra de Shelby Lee Adams es incalculable y el compromiso personal que se desprende es encomiable : ” El meu temor com a fotògraf és mirar als seus ulls i no veure el meu propi reflex “.
Albert Camus : “El extranjero”.
“Los periodistas tenían ya la estilográfica en la mano. Aparentaban todos el mismo aire indiferente y un poco zumbón. Sin embargo, uno de ellos, mucho más joven, vestido de franela gris con corbata azul, había dejado la estilográfica delante de sí y me miraba. En su rostro un poco asimétrico no veía más que los dos ojos, muy claros, que me examinaban atentamente, sin expresar nada definible. Y tuve la singular impresión de ser mirado por mí mismo” .
Heinrich Böll : “Opiniones de un payaso”
Un payaso, cuyo principal efecto consiste en un rostro impávido, debe conservar muy movible el rostro. Al principio sacaba la lengua antes de comenzar los ensayos, para encontrarme muy cerca de mí antes de enajernarme. Más adelante cambié y me miré a la cara sin trucos de ninguna clase, media hora todos los días, hasta que al fin no me encontraba ya frente a mí mismo; y como no soy propenso al narcisismo, a menudo estuve a punto de volverme loco. Llegué a olvidar realmente que era mi rostro el que veía en el espejo. Volvía el espejo del revés al terminar el ensayo y cuando más tarde, en el transcurso del día, miraba al pasar frente a un espejo me asustaba: había un sujeto desconocido en mi cuarto de baño, encima del lavabo, un sujeto que yo no sabía si era cómico o era serio, un espectro lívido y narigudo, y corría, tan aprisa como podía, en busca de Marie, para verme en su cara. Desde que se marchó, ya no he podido hacer ejercicios faciales: tengo miedo de volverme loco. Siempre que volvía de ensayar me abrazaba a Marie, hasta verme en sus ojos: minúsculo, algo deformado, pero reconocible: era yo y, sin embargo, era también el del espejo, el que me daba miedo .
Hay radica la grandeza del arte: Mediante el efecto espejo nos permite conocer nuestra propia naturaleza .
Conocer la obra de Lee Adams ha sido una experiencia enriquecedora.
Gracias Mario.