Jeff Wall

(Artículo en castellano)

Reconec que avui ho tenim complicat… Ens enfrontem al probablement més aclamat fotògraf contemporani. Tant és així que potser hem de fer un salt important en la forma que tenim d’observar la fotografia, deixant de banda bona part de les pautes clàssiques d’observació per adoptar una nova actitud que ens proposa l’artista d’avui.

Un innovador i revolucionari d’una nova fotografia, constructor d’imatges amb un llenguatge visual que li permet un text que va més enllà d’una bona composició o una estètica acurada. Una proposta que no podem pretendre que ens entre pels ulls, perquè serà el cervell el receptor de cada una de les propostes del gran artista d’avui. Amics, avui ens visita: 90. Jeff Wall

Jeffrey ‘Jeff‘ Wall, neix el 29 de setembre de 1946 a Vancouver, Canadà. Artista conegut per les seves fotografies a gran escala retro-il·luminades i pels seus escrits històrics d’art. Wall ha estat una figura clau en l’escena de l’art de Vancouver des de principis dels 70′s. En els inicis de la seva carrera, va ajudar a organitzar l’Escola de Vancouver i ha publicat diversos assajos sobre l’obra d’artistes contemporanis locals. Els seus ‘tableaux‘ fotogràfics, les escenes amb personatges que fan d’actors d’escenes pre-visualitzades o quadres existents, barregen els bells paratges de Vancouver, amb escenes urbanes alternatives, postmodernes i industrials de la seva ciutat.

Wall es gradua en Art per la Universitat de British Columbia al 1970, amb una tesi titulada, Berlin Dada and the Notion of Context. Aquest mateix any, Wall amb la seva dona i els seus dos fills es trasllada a Londres per iniciar el postgrau a l’Institut Courtauld des de 1970 a 1973, on va estudiar amb l’expert en Manet, TJ Clark. Wall va ser professor assistent a la Nova Scotia College of Art and Design (1974-75), professor associat de la Universitat Simon Fraser (1976 a 1987), docent durant molts anys a la Universitat de British Columbia i conferenciant a la European Graduate School. Ha publicat assajos sobre Dan Graham, Rodney Graham, Cremen Roy, Ken Lum, Stephan Balkenhol, On Kawara i altres artistes contemporanis.

Jeff Wall és considerat un pioner del que es coneix com Fotoconceptualisme, un moviment artístic hereu directe del Conceptualisme sorgit a finals de la dècada dels 60′s, que es centra en la “imatge de la idea” i no en la visió òptica de la mateixa. Com a tal, el Fotoconceptualisme es nodreix de les noves tecnologies fotogràfiques (transparències de grans dimensions a color, estètica i composició cinematogràfica) per treballar sobre la quotidianitat a través d’un llenguatge visual en constant reflexió sobre si mateix.

Wall va començar a experimentar amb l’art conceptual, mentre era estudiant de pregrau de la Universitat de British Columbia, produint obres com pintures monocromes fetes de capes de vernís transparent aplicat directament a una paret de la galeria, i ‘Landscape Manual‘ (UBC Fine Arts Gallery, 1970), una composició de text i imatges que contenia un minuciós estudi de les obres d’artistes com Dan Graham i Robert Smithson. Wall va deixar d’experimentar amb l’art fins el 1977, any que va produir la seva primera ‘foto-transparència retroil·luminada‘. Moltes d’aquestes imatges s’organitzen i es refereixen a la història de l’art i els problemes filosòfics de la representació. Les seves composicions sovint al·ludeixen a grans mestres de la pintura com Velázquez, Hokusai o Manet, o a escriptors com Franz Kafka, Yukio Mishima, i Ralph Ellison.

‘Milk‘ (1984) és una de les seves obres més conegudes (línia superior de dalt a la dreta) i és una representació d’un subjecte castigat socialment. “El patiment i la despossessió roman en el centre de l’experiència social“. L’esclat explosiu de líquid representa l’estat d’ànim de l’home, però el que podia haver provocat aquestes emocions extremes, no es revela, un estat d’ambigüitat que assegura que el treball no pot ser entès com un comentari moral. El procés de reconstrucció de l”esdeveniment permet la llibertat de reinventar la composició. Sovint es trasllada l’acció a un entorn diferent, un lloc triat per les seves qualitats formals o imatges, com és el cas aquí. El fons de paret de maó i les marcades bandes verticals que ratlla el costat esquerre de la imatge contrasta fortament amb la tensió en els braços de l’home i l’arc no controlat de la llet.

.

Des de finals dels anys 70, Wall es va proposar redefinir els conceptes tradicionals de la fotografia. Les seves referències a la història de l’art i a la pintura clàssica reflectien la seva convicció de mantenir una continuïtat amb els cànons del modernisme i de creure possible pintar la vida moderna. Mitjançant les seves fotografies de gran format en caixes de llum, Wall redefineix la relació entre les fotografies i l’espectador. Així la seva obra té diverses lectures. Des d’aquells que l’admiren com a objecte estètic, fins als que podien distingir la seva profunditat, amb les seves constants al·lusions pictòriques, literàries i conceptuals. Procés, aquest darrer, que no està a l’abast de tothom.

“La fotografia semblava demostrar que hi havia un sol món, no molts – de totes maneres un món visible . Però crec que és només un suggeriment fet per la fotografia, no una conclusió. I el suggeriment es pot prendre de moltes formes diferents.”

- Jeff Wall,. Photographs, 2002.

Jeff Wall és probablement un dels artistes més influents de les últimes dècades i precursor de la fotografia com una forma més d’art contemporani. Destaca tant la seva obra fotogràfica com els seus postulats teòrics sobre la funció i l’estètica. Pioner en la intervenció de fotografies amb la pintura, va ser part fonamental del corrent fotoconceptualista desenvolupada per l’Escola de Vancouver, que buscava dotar de nous significats a les imatges, descontextualitzant-les i atorgant-les gran càrrega iconogràfica en totes les seves posades en escena. Seus són també els postulats que inspirarien les icones pop, que després repercutirien en tot l’univers de l’art contemporani.

‘An Octopus 1990, Some Beans 1990′
Aquestes dues imatges són idèntiques excepte pel munt de fesols en una d’elles i el pop a l’altra. La llum intensa i les ombres creen un ambient de privacitat, fins i tot secret, accentuada per l’entorn, que sembla ser un soterrani. Els fesols i el pop semblen fora de lloc en les taules gastades i que no coincideixen. Un parell de fotografies, naturalment, convida a la comparació, però aquí les regles per fer-ho es deixen sense definir. Wall considera que aquestes obres marquen una nova direcció i permeten una major incertesa en el significat dels seus quadres..

.

Mentre que la immensa majoria de propostes d’art modern suposen per a l’espectador certa dosi d’espectacularitat, el treball de Wall manté una certa sofisticació i manté una forta càrrega de referencia artística, degudes potser a la seva formació teòrica com a historiador de l’art i al fet de treballar la fotografia com amb la pintura, preparant minuciosament tant escenaris com a models i recreant escenes viscudes, en un procés que li permet reinventar la composició original, segons les composicions de pintures clàssiques (obres de pintors com Eugène Delacroix o Édouard Manet). Segons paraules del propi artista “pinta la vida moderna“, fent palpable aquí la important influència de Charles Baudelaire i els seus intents d’unificar art i vida en el context de la modernitat parisenca de finals del segle XIX.

A la dècada dels 80, Wall es va inspirar en successos de carrer recreats minuciosament i observats des d’una càmera de gran format que li permet registrar gran quantitat de detalls. Una famosa imatge d’aquest període és Mimic (1982), una fotografia gairebé cinematogràfica presa en l’estil documental de la fotografia de carrer de Robert Frank o Garry Winogrand, en el que sembla un suburbi d’una ciutat nord-americana, i que reflecteix el moment just en què es revela la tensió social entre membres de diferents races. Aquesta narrativa cinematogràfica es mantindrà com una constant al llarg de tota la seva trajectòria, generant a vegades complexíssimes escenografies en obres com A Ventriloquist at a birthday party in October, 1947 (1990) o After ‘Invisible Man’ by Ralph Ellison, the Prologue (1999 -2000).

Una sobtada ràfega de vent (segons Hokusai), 1993 Aquest fotògraf canadenc va començar a treballar com director a la dècada dels 70′s escenificant retaules cada cop més elaborats per a la càmera. L’atreia el format de presentació anomenat ‘Duratrans‘, una transparència il·luminada pel darrera que el ciutadà mitjà coneix pel seu ús freqüents a aeroports, edificis d’oficines i altres emplaçaments arquitectònics corporatius. Wall considera el ‘Duratrans’ un ‘medi burocràtic de presentar la informació’ perquè ‘el punt de control’, de projecció, és inaccessible. Aquestes caixes il·luminades, com les homòlogues comercials, son artefactes grans, brillants, que imposen la seva presència i amb dimensions, generalment 2,5 m x 5 m, apropen la composició i les figures a la mida natural. A Sudden Gust of Wind (after Hokusai) 1993 L’obra de Wall opera en un espai situat entre el ‘conceptualisme’ i el ‘realisme’ com esforç per a cridar l’atenció dels seus conciutadans sobre les poderoses estructures que sustenten l’economia global. Malgrat això, tot i les seves inclinacions teòriques, Wall produeix deliberadament imatges de credibilitat teatral i atractives a la vista, com mostra aquesta reinterpretació d’una obra clàssica de Hokusai, artista japonès del gravat. Però es tracta d’alguna cosa més que un simple homenatge o actualització de la font. El gravat en fusta era en aquella època i segons la seva cultura el que per a nosaltres és  avui la fotografia: un mitjà comparativament assequible que permet a la classe mitjana comprar obre d’art. I Hokusai és conegut per incloure a persones comuns de la classe mitja i treballadora d’imatges exquisides. per tant la cita de Wall al seu precursor conté marcades ressonàncies polítiques. La majoria de les imatges de Wall transcorren a Vancouver, la seva ciutat natal de la Columbia Britànica, al Canadà. una ciutat relativament nova, de només cent anys, i amb poca història. Un port marítim internacional de vital importància econòmica i forts lligams amb la costa del Pacific i amb una població que combina a natius americans, asiàtics i europeus. El muntatge de l’escenari al lloc, i la substitució de les fulles dels arbres de Hokusai per paper i postes de telèfons, representa les abruptes incursions tecnològiques i les transformacions culturals que atorguen significat a¡ l’original títol de la fotografia. Font: Iconos de la fotografia-El Siglo XXI- Ed Electa (pàg 191)

.

La seva obra inverteix la fotografia amb la tècnica fílmica, projecta descripcions concises jugant amb la relació ficció-realitat. Pintura i cinema conviuen en la captació fotogràfica, com a passat i present, l’artista es mou en eixos diacrònics i sincrònics, amb un sentit més intel·lectual que emocional i això fa que veritablement sigui complexa la seva observació. Les seves transparències de grans dimensions (aproximadament dos per dos metres) ens deixen, al recórrer-les, un sentiment d’incertesa i estranya sensació, on ens reconeixem i ens rebutgem en un doble joc com contemporanis i com a actors d’una modernitat que no podem canviar. Jeff és el Schoenberg de la música clàssica. Si només hem sentit a Bach o Beethoven, escoltar per primera vegada al compositor vienès pot ser certament una experiència traumàtica, però després acaba fent-te seu amb absoluta incondicionalitat.

Els 90′s van ser un període en el què a través de la exploració de les noves tecnologies digitals, documenta escenes trobades per atzar, jugant amb la idea de la representació pictòrica i l’abstracció, revelant al mateix temps la “poètica de la quotidianitat“. Destaca d’aquest període The storyteller (1991), un treball realitzat a l’exterior a la manera del Déjeuner sud l’herbe de Manet, que parla de les tradicions canadenques i com aquestes han estat erosionades per la vida moderna, en una recreació perfecta que re-interpreta l’escena pastoral clàssica. Mitjançant espais psicològics com el de The storyteller, Jeff Wall aconsegueix generar una sèrie de complexes dualitats conceptuals que posen en escena elements fonamentals de la crisi existencial contemporània. Són d’aquest període obres com An Octopus (1990), Diagonal Composition (1993) o Sunflower (1995). Totes les podeu veure a la galeria galeria Tate Britain de Londres (veure).

‘Odradek, Tàboritskà 8, Prague, 18 juliol 1994′
Aquest treball, la primera fotografia de baix a l’esquerra, es basa en el conte de Franz Kafka, Las preocupaciones de un padre de familia (1919), sobre una criatura anomenada Odradek, en part de fusta i en part d’esser viu, que s’amaga a les golfes, escales i vestíbuls dels edificis . Igual que Odradek, l’invisible i ocult són temes importants en l’obra de Wall, dels llocs abandonats i descuidats social i políticament, de la gent invisible.
L’atmosfera d’aquesta fotografia sembla oscil·lar entre el pressentiment del cinema negre i la familiaritat de la quotidianitat, el resultat potser de la barreja deliberada de Wall de la fotografia documental i l’estil cinematogràfic. ‘No puc establir una distinció clara entre lo prosaic i l’espectral, entre el real i el fantàstic, i per extensió, entre el documental i l’imaginari’

.

El Conceptualisme
El Conceptualisme és un moviment artístic sorgit cap a fins dels anys 60, que part de la “idea” o “concepte” de produir un desplaçament de la visió òptica per “la imatge d’aquesta idea”, amb la varietat de dades i informació que la mateixa implica. D’aquí que moltes obres concebudes en aquest període incloguessin materials informatius, mapes, quadres sinòptics, vídeos, textos moltes vegades escrits pels mateixos artistes, documents i fins a la incursió corporal i física d’una instal·lació.
La fotografia formava part del codi i la descodificació, i es intricat en el conceptualisme de forma natural, sent Jeff Wall un dels seus principals exponents.
Mentre els artistes es llançaven a un camp d’exploració ple de desafiaments i audàcies, la fotografia també patia canvis tecnològics que li van permetre incorporar a l’art d’una manera nova i puixant.
Artistes com Wall recorden l’impacte que el conceptualisme li va produir i el que van significar les noves tecnologies fotogràfiques, com les transparències de grans dimensions a color. A partir de llavors Wall es va inclinar a l’art contemporani i es va alinear en les noves tecnologies, incloent el cinema.
(Font: http://www.fotomundo.com/index.php/dossiers/del-exterior/538-el-fotoconceptualismo-de-jeff-wall.html)

.

Va ser també en aquesta dècada en què Jeff Wall va començar a treballar amb fotografia en blanc i negre (veure Galeria Tate), un mitjà associat tradicionalment a l’estudi documental. Les escenografies continuen sent recreacions fetes per actors, però aconsegueixen una aparença casual, en una investigació sobre el complex concepte de l’autenticitat en la fotografia. A partir dels inicis de la dècada del 2000, Wall comença a treballar amb paral·lelismes històrics, jugant sempre amb la relació ficció – realitat. A través de les constants al·lusions als seus referents pictòrics, i mostrant un elaborat criteri artístic, Jeff Wall ens mostra el seu propi punt de vista de la Història de l’Art.

Per a Wall la posta en escena, la formació dels anomenats ‘tableaux‘ és molt important, com ho eren en el cas de Sternfeld o Crewdson. La seva recreació però d’un fet, sigui una escena real o extreta d’una obra d’art anterior recorda molt sovint a l’estètica de Crewdson. Però crec que és més interessant la connexió amb l’obra de Cindy Sherman. Ella feia servir el seu cos i Wall l’acurada disposició dels seus actors o les casuals escenes trobades per establir una relació entre l’òptica de la imatge i el concepte representat.

Morning Cleaning, Mies van der Rohe Foundation, Barcelona 1999

El tema de Morning Cleaning és un exemple icònic de l’arquitectura modernista, el pavelló de Ludwig Mies van der Rohe per a l’Exposició Internacional de 1929, celebrada a Barcelona. El pavelló va ser reconstruït en la dècada de 1980 i ara està permanentment obert al públic. Wall estava interessat en el treball que es requereix per mantenir la brillantor i la transparència de l’edifici, amb les seves parets de vidre i superfícies de marbre. Veiem l’empleat de neteja treballant a primera hora del matí abans de que el pavelló obri les seves portes. Un altre exemple de l’interès de l’artista en activitats que normalment són invisibles o passades per alt.

.

Tot i que coneixem a Wall per les seves fotografies de gran format d’escenes quotidianes poblades de figures, ja en la dècada dels 90′s es va començar a interessar per les natures mortes. L’autor distingeix entre les imatges escèniques “documentals” imatges, com Still Creek, Vancouver, winter 2003, i les imatges “cinematogràfiques”, produïdes mitjançant una combinació d’actors, escenaris i efectes especials, com la comentada A Sudden Gust of Wind (after Hokusai) 1993 . En aquesta mateixa dècada ha començat a utilitzar la tecnologia digital per crear muntatges de diferents negatius individuals, barrejant-los en el que sembla ser una fotografia única. Les seves obres són grans transparències muntades en caixes de llum. Diu que va concebre aquest format quan va veure amb aquesta il·luminació de fons anuncis a les parades d’autobús durant un viatge entre Espanya i Londres.

Per a molts critics a le sobres de Wall hi trobem lo grotesc, la imperfecció, lo dramàtic. Ho trobem des de que va començar retrobant-se amb la pintura del segle XIX, com l’obra The Death of Sardanapalus (1827) de Eugène Delacroix, de la que va ser capaç de extreure la seva The Destroyed Room, en una mena de manierisme fotogràfic o pintura reencarnada que es tornarà paradigma d’un tipus de fotografia contemporània, no només en el representat sinó també en la forma de fer-ho, amb estratègies que coquetegen al mateix temps amb la pintura d’història i amb la publicitat. Així com en moltes altres fotografies, l’estratègia seguida per Jeff Wall li permet monumentalitzar els temes de la vida moderna, buscant l’emersió del no transcendent en un gairebé invisible humor negre. En les fotografies de Wall la narració de la realitat s’atura i suspèn difuminant l’abans i el després de l’instant en què va ser presa, deixant en mans de l’espectador l’expansió narrativa del seu significat, tractant de reescriure una història encriptada.

After ‘Invisible Man’ by Ralph Ellison, the Prologue 1999–2000 (primera línia de dalt a l’esquerra)

La novel·la de Ralph Ellison del 1952 ‘L’home invisible’ es centra en l’home invisible un home negre que, durant un motí al carrer, entra en una habitació oblidada al soterrani d’un edifici d’apartaments a Nova York i decideix quedar-s’hi, vivint amagat. La novel·la comença amb una descripció de la casa, posant l’accent en el sostre cobert de 1.369 bombetes de llum. Hi ha un paral·lelisme entre el lloc de les llums a la novel·la i l’experiència fotogràfica de Wall. “Sense llum, no només sóc invisible, sinó que tampoc tinc forma” L’ús de Wall d’una font de llum darrere dels seus quadres és una manera de portar el seu propi subjecte “invisible” a un primer pla, de manera que dóna forma al que la societat passa per alt.

.

Així el seu “primer acte creatiu” consisteix en “no fotografiar res”, és a dir, “abstenir-se de capturar-ho, encara que sí experimentar-lo, sigui el que sigui”. Després, Wall emprèn un procés “reconstructiu o constructiu”, en què busca la manera de que l’experiència tinguda al voltant del tema trobi la forma de convertir-se en una imatge.

‘Hi ha coses que canvien. Per exemple, alguns dels temes de les meves fotografies, potser hagin succeït en un lloc però les fotografio en un altre. Torno al lloc on s’han produït els fets i penso: ‘bé, potser puc treballar aquí’, però el lloc ja no em sembla l’adequat. En el procés de reconstrucció desenvolupo una mena de llibertat artística per recrear l’esdeveniment. El meu objectiu en fer aquests canvis té a veure amb poder expressar el com va ser experimentat el fet. La transformació que segueix, ja sigui reconstrucció o muntatge, busca fer el que considero una bona imatge’.

L’artista, a diferència de molts que em vist a la sèrie, treballa fotografies individuals, no per sèries, per no crear una devoció cap al tema, el que reduiria la seva llibertat creativa. ‘No vull ser un fotògraf d’aquest tipus, perquè la meva devoció és per als meus imatges‘. També li interessa l’emoció, element rellevant en “tot bon art”, però l’emoció en les seves fotografies no necessàriament és inherent a les persones, els seus gestos o les seves expressions. Una imatge pot generar emoció a partir de la seva composició, els seus tons, la relació de formes. La figura potser sigui només part d’aquesta construcció del sentiment. Així que l’interessa una relació emocional entre el cel i l’horitzó, entre un to fosc i un altre més clar, entre un element vertical i un horitzontal.

Dead Troops Talk (una visió després d’una emboscada d’una patrulla de l’Exèrcit Roig, prop de Moqor, Afghanistan, hivern 1986) 1992

A Dead Troops Talks, Wall combina les convencions de la guerra i les pel·lícules de terror amb els de la pintura d’història d’èpoques anteriors per crear una ficció sofisticada, grotesca. La imatge presenta una escena al·lucinant en la qual els soldats que acaben de ser morts en el camp de batalla són reanimats, els uns als altres en el que l’artista descriu com un “diàleg de morts”. Com el títol indica, les tropes soviètiques pateixen una emboscada a l’Afganistan durant la guerra i l’ocupació de la dècada dels 80′s. Cada figura o grup sembla respondre de manera diferent a l’experiència de la mort i la reanimació. L’actitud del grup de tres soldats a la part superior proporciona una certa nota de frivolitat macabra i que Wall introdueix a l’escena com a resposta a la seriositat global de l’escena. Tan acuradament construïda com una pel·lícula o una pintura èpica, el treball es va rodar en un estudi temporal, involucrant als artistes i els efectes especials, vestuari, i maquillatge professional. Les escenes van ser fotografiats per separat o en petits grups i la imatge final es va muntada digitalment.

.

Amb les fotografies de Wall, l’espectador de vegades es pregunta si el que veu realment va passar o va ser provocat: ‘En moltes de les meves imatges col·laboro amb la gent, preparo coses, en aquest sentit són el que dic cinematogràfiques, perquè estan fetes a la manera de les escenes fílmiques. Però durant aquest procés passen moltes coses, molts canvis succeeixen en aquest procés de fer la pel·lícula. Així que no hi ha una línia divisòria real, absoluta, clara entre el que va ser capturat i el que va ser executat. Allí és on està la fotografia, treballant amb la indefinibilidad d’aquests dos pols aparents‘.

.

Les seves primeres exhibicions del 1969 es duen a terme al Seattle Art Museum, Washington i a la Vancouver Art Gallery, i a New Multiple Art a la Whitechapel Gallery, Londres al 1970. La seva primera exposició individual es va celebrar a la Nova Gallery, Vancouver al 1978.
Exposicions individuals a ICA, Londres (1984), Irish Museum of Modern Art, Dublin, Irlanda (1993), Whitechapel Gallery, Londres (2001), Kunstmuseum Wolfsburg, Wolfsburg, Alemanya (2001), el Centre Hasselblad, Göteborg, Suècia (2002) , Astrup Fearnley Museum, Oslo, Noruega (2004) i retrospectives a Schaulager, Basilea (2005), Tate Modern (2005) i el MoMA, Nova York (2007), Art Institute of Chicago (2007), SFMOMA, San Francisco (2008) , Museu Tamayo, Mèxic DF i Vancouver Art Gallery, Vancouver (2008), i la Staatliche Kunstsammlung de Dresden (2010).

El 2002, Wall va rebre el premi Hasselblad. El 2006, va ser nomenat ‘Fellow’ de la Royal Society de Canadà i un any després va ser nomenat Oficial de l’Ordre de Canadà, desembre de 2007. Al març del 2008, Wall va rebre el Audain Prize for Lifetime Achievement, premi anual de la Columbia Britànica per a les arts visuals.

Les seves imatges de grans dimensions son de gran influència al grup de Düsseldorf dirigit per Andreas Gursky, Thomas Struth, Thomas Ruff i Candida Höfer. Gursky, l’artista més cotitzat de la història de la fotografia ha citat Wall com “el seu gran model“.

.

Us deixo amb un primer vídeo, de més de 13 min, on el propi Wall ens comenta alguna de les seves fotografies:

Ara és la DW la que ens parla de ‘Photografs like Paintings – Jeff Wall in Dresden | Arts.21‘:

I acabem amb un vídeo de la retrospectiva que es va fer al MoMa perquè veieu els seus muntatges: ‘Jeff Wall / Retrospective / Museum of Modern Art MoMA ‘

En quant a les galeries, justament us deixo amb la de la pàgina del MoMa on podeu llegir els comentaris de cada una de les seves fotografies:

Continuem amb la del ‘The daily beast‘:

I acabem amb una de les meves preferides, la de la galeria Tate, on clicant a cada una de les fotografies de l’exposició en podeu llegir els comentaris:

Fonts: Si ja és complicat entendre l’obra de Wall, encara ho és més extreure’n un resum, més o menys coherent, per poder fer l’article d’avui i no quedéssiu adormits al primer paràgraf. A continuació alguna de les fonts: http://nymag.com/arts/art/reviews/28478/ http://www.nytimes.com/2007/02/25/magazine/25Wall.t.html?pagewanted=all http://en.wikipedia.org/wiki/Jeff_Wall http://www.artist.org.cn/Article/1/200512/16044.html http://www.iberarte.com/index.php/201111086187/artes-plasticas/fotografia/jeff-wall-pone-en-escena-sus-fotografias-en-galicia.html http://v2.reflexionesmarginales.com/index.php/numero-anterior/11-octubre-2011/articulos-11/231-jeff-wall-y-la-imagen-superviviente http://www.elpais.com/articulo/arte/Jeff/Wall/consuelo/fotografia/elpbabart/20051112elpbabart_2/Tes http://historiasdearte.blogspot.com/2011/12/jeff-wall-el-fotografo-que-pinta-la_13.html http://www.publico.es/culturas/405651/jeff-wall-el-fotografo-que-pinto-la-vida-moderna http://www.elconfidencial.com/tendencias/jeff-wall-libro-20100111.html http://www.elcultural.es/version_papel/ARTE/30302/Jeff_Wall_un_camino_sin_limites http://www.jornada.unam.mx/2008/06/02/index.php?section=cultura&article=a10n1cul http://www.economist.com/blogs/prospero/2011/11/jeff-walls-photography http://rafaelroafotografo.blogspot.com/2012/01/jeff-wall-la-cotidiana-monotonia.html http://www.tate.org.uk/modern/exhibitions/jeffwall/infocus/default.shtm i alguna font més…

.

Fotografia o art? O veritablement és la unió dels dos conceptes? Sigui com sigui l’obra de Wall és una de les més importants a l’art contemporani als nostres dies. Una obra complexa, sí. I ho és perquè l’observació ‘òptica’ de la seva obra poc ajuda l’extraordinari contingut conceptual de les seves fotografies. Diuen que si s’ha d’explicar una imatge és que aquesta no es bona. Un altre tòpic que hem d’enterrar. L’obra de Wall requereix el coneixement d’unes connexions a la historia de l’art que difícilment podrem identificar simplement visionant les seves imatges. Una aportació estètica, artística i de llenguatge que haurem d’esperar alguns anys a poder veure a Wall entre els més influents artistes en el món de la fotografia. Si la fotografia és avui considerada una forma d’art contemporani és sens dubte gràcies a Wall.

Amics, passeu un abona setmana i no us canseu massa….

Fins el proper dilluns !

‘Jeff Wall a twitter’:

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a: