Otto Steinert

(Artículo en castellano)

Malauradament aquesta setmana no he tingut un hora lliure per fer el treball que el fotògraf d’avui es mereix. però he preferint citar-lo, encara que sintèticament perquè no em puc imaginar acabar aquesta primera part de la sèrie amb els 100 fotògrafs més influents sense la seva presència.

Pare de l’anomenada fotografia subjectiva de postguerra, l’artista d’avui ens deixa més que una obra visual, que ho és però francament complexa, tota un forma d’entendre la fotografia com a expressió artística, continuant i aprofundint alguns dels moviments que s’havien iniciat al període d’entreguerres. Amics, avui coneixerem a: 99. Otto Steinert

Neix un 12 juliol de 1915 a Saarbrücken, Alemanya i és el considerat màxim exponent i promotor del moviment anomenat de la fotografia subjectiva. És considerat com un dels fotògrafs més influents a Alemanya durant la postguerra de la Segona Guerra Mundial

Durant la seva adolescència va començar a interessar-se en la fotografia i les seves primeres imatges conegudes són del 1929, el 1934 es va construir ell mateix una càmera fotogràfica per la qual cosa se li pot considerar de formació autodidacta en fotografia. Va estudiar medicina a Munic, Marburg i Rostock, i va estar exercint com a metge en diferents llocs.

El 1943 es va casar amb Marlis Gertrude Johanna Damler i va ser destinat a Berlín com a metge en l’estat major de l’exèrcit de terra. En finalitzar la guerra va estar internat en Kiel fins a 1947, va tornar al Sarre on havia nascut amb la intenció de treballar a l’Hospital d’Hamburg, però no ho va aconseguir i es va posar a treballar en fotografia a l’empresa de Franz Altenkirch. El 1948 va començar a donar classes de fotografia a l’escola d’Arts i oficis de Saarbrücken, de la qual va ser director el 1952. Al mateix temps va ser fotògraf oficial del teatre de Sarrebruck i va conèixer a Wolfgang Reisewitz, Ludwig Windstosser, Peter Keetman, Toni Schneiders i Siegfried Lauterwasser, amb els que va fundar el grup denominat Fotoform. Des del 1959 va ser professor a la Folkwangschule i va tenir com a deixebles a fotògrafs com André Gelpke, Arno Jansen, Bernd Jansen, Heinrich Riebesehl, Detlef Orlopp, Erich de l’Endt, Monika von Boch, Kilian Breier i Harald Boockmann.

El seu treball fotogràfic es troba lligat al seu treball pedagògic i es regeix per la investigació formal i la recerca d’un llenguatge específicament fotogràfic. La seva tasca en la recuperació de les idees dels fotògrafs de l’Escola de la Bauhaus i la seva aplicació en els anys 50′s és notable, així com la seva participació en els moviments artístics de la fotoform i de la fotografia subjectiva.
Un dels principis que proposa aquest moviment és que el valor de la fotografia no depèn del tema fotografiat, sinó del procés creatiu del fotògraf. Steinert, en les seves exposicions sobre fotografia subjectiva inclou a autors tan diversos com Henri Cartier-Bresson, Raoul Hausmann, Robert Doisneau, Irving Penn o William Klein. ‘Admeto qualsevol cosa que tingui qualitat’….

L’obra de Steinert

Després de la guerra, va continuar treballant com a metge a Kiel, però va retornar després de dos anys a Saarbrücken i va començar a treballar com a fotògraf de retrats. Al 1948 va assumir la direcció d’una classe de fotografia a l’Escola Estatal d’Art i Artesania (State School for Art and Handcrafts). Des de 1949 fins al 1950, juntament amb Reisewitz, Keetman, Lauterwasser, Schneider i Windstosser, va fundar el grup “fotoform“, que advocava per una nova concepció artística de la fotografia. L’any següent, la primera exposició de la “fotografia subjectiva” a Saarbrücken es va organitzar sota la direcció de Steinert. L’exposició inclouria més de 700 obres de fotògrafs internacionals i tenia com objectiu la reforma de l’art fotogràfic.

Segons Steiner, la fotografia subjectiva ha de ser una mena de marc que ha d’incloure tots els àmbits de la creació fotogràfica, des de la d’imatges no-representacionals fins els reportatges psicològics en profunditat en forma d’imatge. El treball de Steinert és molt polifacètic. L’autodidacta fotògraf va experimentar amb diferents tècniques fotogràfiques (visió del moviment borrós, muntatges, solarització, etc.). Entre les seves obres més conegudes són “Ein-Fuss-Ganger” (peu de vianant), 1950 i “Maske einer Tänzerin” (Màscara de ballarina), 1952. Steinert no només variava la seva tècnica, sinó que també va treballar en una àmplia gamma de temes i ha treballat amb el retrat i la fotografia de paisatge, fotografia publicitària i reportatges.

Steinert i el grup fotoform, tracta de retornar a la fotografia alemanya el seu caràcter experimental, donant continuïtat a les experiències de la Nova Visió (Neues Sehen) dels anys vint i trenta i eliminant aquells danys ocasionats per les prohibicions dels nazis. El concepte de fotografia subjectiva reintroduïa essencialment la creativitat individual i valoritzava l’experiència tècnica i visual. L’exposició d’Otto Steinert Subjektive Fotografie (1951) va ser la primera temptativa globalment empresa en l’Alemanya de postguerra per restablir la tradició d’abans de 1933 i presentar la fotografia contemporània. La Fotografia subjectiva serà omnipresent a l’Alemanya dels anys seixanta.

Al negatiu, gràcies a la inversió del blanc en negre i del negre en blanc, es supera el naturalisme trivial de la fotografia i es construeix un nou món d’experiències òptiques d’un encant viu i en certa manera gràfica.

Steinert trobava en la fotografia un mitjà d’expressió artística. I aquest fet és d’especial importància en aquells dies si considerem que la fotografia documental havia cobrat una enorme importància en els anys en què ell va començar a reivindicar les experiències “alliberadores” dels avantguardistes d’entreguerres, que havien inventat procediments fotogràfics que tenien com a fi el distanciar la fotografia de la mera reproducció de la realitat. Steinert no va ser en rigor un creador de tècniques. El seu paper s’acosta més al de la recopilació, sistematització, explotació i projecció d’experiències anteriors, atenent més a la capacitat de configuració d’altres realitats visuals que posseeix la imatge fotogràfica, al seu legitimació com a mitjà artístic, que a les qüestions realment subjectives o socials que havien dominat en aquesta etapa prèvia avantguardista.

.

Els elements de la creació fotogràfica segons Otto Steinert

En els seus inicis, el panorama de la fotografia com document inqüestionable de la realitat va donar pas a que la imatge passés a convertir-se en sinònim de veritat, fidel a aquesta realitat. Bé ho il·lustra el poeta i crític d’art Charles Baudelaire que defensa la teoria que la fotografia continuï al servei d’altres disciplines perquè si se li permet, i cito textualment, complementar l’art en algunes de les seves funcions, aviat l’haurà suplantat o corromput totalment. Aquests conceptes es replantegen al fer-se notablement visible la càrrega subjectiva del fotògraf. Steinert va ser uns dels pioners de la fotografia subjectiva. Otto Steinert adverteix sobre la necessitat de reflexionar sobre els mitjans que disposem per a la creació d’imatges fotogràfiques, fa una valoració prèvia sobre les realitats implícites en la fotografia. Esmenta una visió comuna en el cercle dels no iniciats, sobre la simple reproducció quantitativa de còpies i del perfeccionament de la tècnica donat al continu avanç tecnològic en el terreny de la fotografia que propicia el procés de creació i ha facilitat l’obertura del camp d’aquesta a un public desproveït de qualitats tècniques i incompetent per concebre imatges; puntualitza que aquests “inconvenients” constitueixen una base de sortida per a les possibilitats pràctiques de la creació fotogràfica.

Elements de la creació fotogràfica:
1 -L’elecció d’un objectiu (motiu) i l’acció de aïllar-lo en la natura.
La fotografia està estretament lligada a l’objecte. L’acte d’escollir un tema, de determinar quin objecte triem i de com el veiem suposa el començament del procés creatiu. Aïllament del tema respecte a la natura: Tot procediment de crear imatges mitjançant la llum té l’origen en la desmaterialització de l’objecte natural amb les seves tres dimensions, en la seva projecció òptica i en la seva reconstrucció fotogràfica sobre una superfície plana.

2-La visió en perspectiva fotogràfica:
Diferències entre l’ull humà i la visió a través d’una càmera fotogràfica.
El ull humà: – Està en constant moviment -És clara i directa en un angle estret i limitat -Un camp de visió perifèric molt més ample però menys clar.
La visió a través de la càmera fotogràfica: – L’angle de visió és considerablement més ampli producte de la distància focal de la càmera. Hem après a veure el món que ens envolta des d’una perspectiva fotogràfica gràcies a la representació fotogràfica i no només a través de la vista.

3 -La visió dins de la representació foto-òptica.

Efectes de la representació foto-òptica:
Negatiu: L’òptica registra, en construir una imatge, a tots els elements en igualtat de importància i aquest registre s’oposa a la idea fonamental de la creació artística que consisteix a saber separar l’essencial de les coses contingents. Qui sap veure és capaç de resoldre aquest obstacle en el pla psico-òptic per a una percepció sensorial conscient i apartar en la visió de la imatge (valent-se d’elements compositius com, per exemple, emfatitzant, intencionadament, els llums en determinat punt que interessi, destacar o auxiliant-se dels elements tècnics d’enfocament que ens ofereix la càmera).
Positiu: La fotografia ha descobert el món de les coses vistes de prop (la representació minuciosa i precisa del detall) .

4 -La transposició del color natural a l’escala de tons fotogràfics (i en l’escala de colors fotogràfics).

La reducció dels colors naturals a l’escala de tons fotogràfics constitueix una característica particular del medi creatiu podent positivar la imatge no només per la reducció natural pròpia de la fotografia, sinó també accentuant, deliberadament els contrastos al laboratori mitjançant procediments de manipulació.En la fotografia en color adverteix, en part per ser molt jove aquesta tècnica per Steinert, que el problema serà el de transcendir la contradicció entre el registre psico-químic de la emulsió fotogràfica per color i la visió psico-òptica de l’ull humà.

5-L’aïllament de la temporalitat producte de l’exposició fotogràfica:
L’ull humà, excessivament lent, descobreix gràcies a la fotografia, el moviment esmicolat en totes les seves fases, un món desconegut fins aquell moment. Un exemple sobre la importància d’aquest fenomen el podem apreciar en el forçat i erroni del trot (moviment) dels cavalls en l’obra pictòrica de Edgar Degas.
Steinert afirmava que si aconseguim donar la sensació de moviment, la il·lusió d’un moviment que es desenvolupa durant diversos instants en comptes de l’aparença d’estar detingut bruscament en la nostra instantània guanyarem en dinamisme, en vivor.
A més del moviment, el desenvolupament del temps entès com la realitat compresa entre dos moments, adquireix condició de tema amb valor propi.

.

Peu de vianant, Paris 1950


Otto Steinert és el mentor més influent de la fotografia de l’Alemanya Oriental després de 1945. Com a professor de fotografia de la Kunstschule de Saarbrücken i més tard a la Folkwangschule d’Essen va formar a un bon grup d’alumnes que més tard es convertirien en grans fotògrafs. Com a organitzador de les principals exposicions de 1951, 1954 i 1958 sobre ‘fotografia subjectiva’, precedides per la formació al 1949 del grup ‘fotoform‘, garantí la connexió de la fotografia alemanya amb el context internacional.

La ‘fotografia subjectiva’ va omplir el buit artístic que havien deixat a Alemanya els obscurs anys de dictadura nazi. Des del punt de vista estilístic, aquesta fotografia s’inspira en la tradició dels ‘Neus Sehen’ i en la fotografia experimental anterior a 1933.
Steinert també va experimentar amb la tècnica del fotograma, la impressió en negatiu, la solarització i les exposicions llargues amb el fi de donar forma a conceptes visuals que guarden certes afinitats formals amb la pintura tachista de la dècada dels 50′s. L’èmfasi en els estris propis de la fotografia, derivats de l’òptica i la química, va formar la base de la seva obra creativa, un credo en lo científic i que articulà en fotografies que sovint semblen estèrils però al mateix temps estan marcades per una enorme rigorositat formal. A més Steinert insistia en el màxim rigor tècnic.

La fotografia de dalt, el peu del vianant, no és un fotomuntatge, sinó un més dels diversos estudis del moviment que el fotògraf va fer des del seu pis a Paris. Veiem l’ombra del traç del moviment d’un vianant, en realitat, només una sabata i la part baixa dels pantalons. Tot i que el fenòmens del fantasma fotogràfic resultant de temps llargs d’exposició ja es coneixia al segle XIX, la fotografia de Steinert ens captiva pel contrast entre la duresa de la vorera i l’enreixat de ferro, el suau i amorf rastre del moviment humà.

Ens enfrontem ací amb una imatge humana captada des de la distància que al dissoldre la naturalesa física concreta parla de la fugacitat de la identitat del modern habitant de la gran ciutat. Altres fotografies de Steinert aborden temes clàssics com l’arquitectura, els bodegons, la naturalesa, els retrats i els paisatges industrials, sovint emanen una àuria de tristor, i per la seva naturalesa enigmàtica s’apropen al realisme màgic.

Font: Iconos de la Fotografia. El Siglo XX- Ed. Electa, pàg 108

.

Steinert és l’autor que pren el relleu de les avantguardes dels anys vint i trenta a Alemanya després del dolorós parèntesi del nazisme i la guerra de 1939. La seva obra entronca amb la d’aquells fotògrafs que des de l’escola de la Bauhaus o enquadrats en el moviment de la Nova Objectivitat van impulsar la fotografia alemanya, com Moholy Nagy, Herbert Bayer o Renger-Patzsch. Steinert adopta els èxits de les avantguardes en el camp de l’experimentació fotogràfica d’una manera més pausada, que no pretén revolucionar l’art sinó legitimar i establir estèticament la fotografia. Es tractava de redescobrir ‘domesticadament’ l’art de les avantguardes.

Aquesta preocupació estètica pel medi fotogràfic el va portar a plasmar en nombrosos textos i, posteriorment en exposicions fotogràfiques realitzades juntament amb altres fotògrafs o amb els seus alumnes, els pressupostos del seu programa estètic. Un dels textos més coneguts, que podem considerar el manifest del que ell mateix va denominar ‘fotografia subjectiva‘, és el que va incloure en el catàleg de la segona exposició celebrada amb aquesta denominació, el 1965. Steinert demostra en aquest text el seu entroncament en la doctrina estètica de les avantguardes, quant a buscar l’especificitat del mitjà fotogràfic com a element definitori de les seves possibilitats expressives. Una cosa que, per aquesta mateixa època, estava fent als Estats Units John Szarkowski des del Museum of Modern Art a Nova York.

Otto Steinert, Appell, 1950, Saarlandmuseum, Saarbrücken

FOTOGRAFIA SUBJECTIVA

Quan el fotògraf, mestre i col·leccionista alemany Otto Steinert (1915-1978) posa per títol ‘Fotografia subjectiva’ (Subjektive Fotografie) al primer (d’un total de tres) balanç de fotografia artística a partir de 1945, ho va fer amb una manifesta intenció programàtica. La fotografia havia funcionat sempre com un mitjà tècnic, quasi automàtic, objectiu i compromès amb la veritat. Però llavors, sis anys després de la guerra, havien de sondejar-se les possibilitats artístiques subjectives del medi gràfic i de mostrar-se en el marc d’una gran exposició. Una primera exposició pionera de Fotografia subjectiva va tenir lloc el 1951 a Saarbrücken. La va seguir una segona el 1954, de nou a Saarbrücken i, el 1958, una ultima mostra d’igual títol en el marc de la Photokina de Colònia. De forma completament conscient, les exposicions es van nodrir d’autors de molts països, que haurien de conjurar-se en alguna cosa així com una comunitat internacional de creadors interessats en estètica fotogràfica. I es van atrevir, especialment, en la primera mostra, a fer un volt a l’avantguarda de l’època d’entreguerres. Efectivament, fotògrafs com Steinert, Keetman o Schneiders es van considerar a si mateixos com a representants d’una segona avantguarda que reconeixien els seus models en artistes com Man Ray, El Lissitzky o Moholy-Nagy. En l’interès tant per les tècniques experimentals en cambra fosca com per la impressió en negatiu, el fotograma o la solarització, es connectava amb l’art fotogràfic dels anys vint i trenta del segle XX, proscrit per la política cultural de els nazis. MOMENTOS ESTELARES – LA FOTOGRAFÍA EN EL SIGLO XX, Oliva María Rubio, Hans-Michael Koetzle.

.

El terme fotografia subjectiva va ser utilitzat per designar un corrent estètic d’imatges en blanc i negre que privilegiaven la forma per sobre el contingut. Va ser un intent per reprendre la feina que s’havia fet a la mítica Bauhaus, pioners de la fotografia experimental. Steinert va organitzar les exposicions perquè el públic alemany de la postguerra apreciés els treballs que els nazis havien censurat per considerar art degenerat. El moviment es va crear com a resposta a l’ús propagandístic que va patir la fotografia durant el règim nazi, així la imatge subjectiva es decantava per l’art i l’exploració de les formes i l’experimentació dels recursos tècnics. El moviment de la fotografia subjectiva no és massa conegut en la història de la fotografia, en la qual s’ha destacat el paper dels dadaistes, dels surrealistes i dels membres de la Bauhaus, però no així del que va succeir a Alemanya després de la la guerra.

El terme havia quedat fixat en un text anterior, que acompanyava la primera exposició col·lectiva realitzada sota aquest títol. En aquell primer text de 1954, Steinert diferenciava el que va anomenar ‘fotografia reproductiva’, d’ús pràctic, que es limita a registrar l’aparença òptica de l’objecte, de la veritable fotografia lliure i creativa que, despresa d’aquesta tasca de reproducció, transposa el objecte, renunciant fins i tot a tota reproducció de la realitat, per arribar a la creació absoluta.

El concepte de “fotografia subjectiva” buscava posar de manifest que no es tractava de retre tribut a una reproducció objectiva de la realitat, ni tampoc de mostrar elements de la naturalesa, sinó d’aconseguir una interpretació estètica i crear productes artístics des de la mirada “humana” del realitzador. Es tractava d’una fotografia “creativa”

Per Steinert, el valor de la fotografia subjectiva no depèn de l’elecció del motiu, sinó del poder creador del fotògraf, la seva capacitat per ‘desmaterialitzar l’objecte en tres dimensions i reconstruir-lo, fotogràficament, sobre una superfície plana‘. Aquest programa de ‘desmaterialització’ es fa evident, sobretot, en els seus treballs experimentals, en què va recórrer a tècniques que van des del fotograma al muntatge fotogràfic, tècnica en la que utilitzava, a diferència del que havien fet anteriorment els dadaistes, la superposició de negatius. També va aprofundir en les possibilitats expressives dels luminogrames, fixant el deixant d’objectes lluminosos en la superfície del negatiu. Una tècnica que situa la seva obra fotogràfica al voltant de l’expressionisme abstracte de l’època.

Segons Otto Steinert, un dels elements que intervenen en la creació fotogràfica és el temps. Tant en el sentit d’un aïllament de la idea de temporalitat per mitjà de l’exposició, com intervinent en l’elecció del motiu i l’acte simultani de aïllar de la natura. Tanmateix, el temps ha de ser considerat com un paràmetre físic variable que perceptivament implica una durada psicològica. Quan experimentem vivencialment l’evolució dels fenòmens implícits en el moviment de les coses i la seva durada, ho fem de forma contínua. La fotografia és un procediment sintètic, que ens possibilita representar un espai temporalment discontinu. La seva característica com a mitjà de traducció està dotada d’una dinàmica discontínua, de manera que, necessàriament, el temps que es representa és una fractura d’un temps sempre en transcurs i, la globalitat, excedeix les nostres capacitats perceptives i memorístiques. El tiempo, un punto ciego en la vision fotografica, Carlos Villasante.

Tot i que, sobretot en els anys seixanta i setanta, es va dedicar també de forma intensiva al retrat, no hi ha dubte que la seva obra més coneguda es correspon al període experimental assenyalat abans, que coincideix amb la seva activitat docent a l’Escola Estatal d’Arts i Oficis del Sarre en Saarbröcken. Els referents bàsics van ser per Steinert Moholy-Nagy, Man Ray i Herbert Bayer. Partint del fotograma d’aire constructivista i Bauhaus, amb formes geomètriques i les clàssiques transparència i impressió de volum, va avançar cap al muntatge de negatius, que es diferencia del fotocollage utilitzat abans pels surrealistes i dels dadaistes, la solarització, sobreexposició en l’ampliació, amb inversió parcial de valors tonals, la còpia del negatiu, que produeix la inversió dels blancs i els negres, el luminograma, forma de creació “abstracta”, de dibuix amb la llum, i la fotografia en moviment, a la que combina objectes o fons estàtics i altres dinàmics, que es desdibuixen.

Steinert decidia personalment si les fotografies eren “subjectives” i podien formar part de les seves exposicions. La primera va recollir 112 imatges, la segona, 267. A la convocatòria de la tercera es van presentar més de 4.000 peces de tot el món, però només un centenar va passar la selecció. Steinert va eliminar el que considerava “frivolitats estètiques”. Els murs en ruïnes, les estructures aïllades indiscriminadament, els èxits exclusivament tècnics van ser rebutjats per representar “els temes de la fotografia subjectiva convertits en estereotips“. Steinert ja sabia el 1958 que el moviment havia arribat al final. “El que a començaments dels anys 50′s podia semblar innovador, imatges carregades d’una gran força visual, s’havia convertit, gràcies al seu èxit, en simples llocs comuns”.

El ‘moment fotogràfic’ no es correspon en absolut amb el ‘cop d’ull’. STEINERT, Otto, “Sobre las posibilidades de creación en fotografía” en Estética fotográfica, de Joan Fontcuberta, Blume, Barcelona, 1984, pág. 224.

Steinert havia begut de les avantguardes històriques i partia del rebuig a la fotografia objectiva i documental, en voga en l’època. La seva concepció “prima la investigació formal, la creació individual i la recerca d’un llenguatge específic del mitjà fotogràfic“. Rebutjava tant el realisme com les ostentacions de perícia tècnica, però, fidel al seu principi d’admetre qualsevol fotografia de qualitat, va acceptar en les seves exposicions a grans autors que renunciaven a la manipulació de la imatge i consideraven la fotografia com una forma de relació directa amb el món, com Cartier-Bresson i Doisneau. “El terme fotografia subjectiva funcionava com un marc capaç d’abastar tots els àmbits de creació a condició que estigués rigorosament concebut tant en l’aspecte psicològic com formal“.

Tots aquests treballs estan dominats en Steinert per un afany que es podria qualificar de programàtic, una certa fredor, un distanciament afectiu i un marcat “classicisme” en les composicions, equilibrades i tancades. Els motius reals, siguin persones o paisatges urbans o naturals, aquests últims escassos i extraordinaris, que va utilitzar funcionen com a pretextos, com a estructures. L’emoció queda, per tant, reduïda a les impressions visuals. Otto Steinert va produir imatges tremendament impactants, d’una enorme bellesa i precisió, creacions autònomes de pura fotografia.

Al 1958  rebia la Medalla d’or en la Biennal de Venècia, el Títol de Doctor honorífic atorgat pel govern del Sarre, 1960,  Premi de cultura de l’associació alemanya de fotografia, 1962, Medalla de la societat francesa de la fotografia i Medalla David Octavius Hill al 1965, Creu al mèrit distingit de la República federal alemanya al 1973. Al llarg de la seva vida va realitzar exposicions per tot el món, però la seva obra continua present en nombroses exposicions itinerants.Gran part de la seva obra fotogràfica es pot trobar al Museum Folkwang d’Essen, Alemanya.

Otto Steinert va morir el 3 de març de 1978, a Essen.

.

Aquesta vegada no us puc mostrar cap vídeo de l’obra de Steinert. Us deixo amb una recopilació interessant de fotografia subjectiva on podreu reconèixer algunes obre de Steneirt, juntament amb Man Ray, Hajek Halke, Irina Ionesco, George Platt Lynes, Ralph Eugene, Filippo Marinetti…

.

.I en quant a les galeries, tampoc he trobat massa oferta…

.

Fonts: No amics, a la xarxa Steinert és un total desconegut i hi ha pocs articles que parlin de la seva obra. A continuació alguns en els que m’he basat per fer-vos al recopilació d’avui que com a mínim us haurà permès conèixer una mica de la seva obra:

  1. http://artsfotografica.blogspot.com.es/2010/04/otto-steinert-alemania-1915-1978.html?zx=7db6639cf06b44e5
  2. http://articulosacercadelafotografia.blogspot.com.es/2009/12/exposicion-de-fotografia-subjetiva-en.html
  3. http://www.cadadiaunfotografo.com/2010/07/otto-steinert.html
  4. http://www.scribd.com/doc/75564525/Elementos-de-la-creacion-fotografica-segun-Otto-Steinert
  5. http://artmotiv.com/Fotografia-subjetiva-La
  6. http://www.kuenstlerlexikonsaar.de/fotografie/artikel/seite/1/-/steinert-otto/411/
  7. http://www.elcultural.es/version_papel/ARTE/15255/Otra_realidad
  8. http://es.wikipedia.org/wiki/Otto_Steinert
  9. http://elpais.com/diario/2007/05/24/paisvasco/1180035616_850215.html
  10. http://stadtgalerieschwaz.at/?page=5&ID=27&l=en
  11. http://www.kuenstlerlexikonsaar.de/fotografie/artikel/seite/1/-/steinert-otto/411/

i alguna font més…

.

Otto Steinert representa el darrer intent d’entendre la fotografia com un llenguatge universal, forma sobre contingut, capaç de sobrepassar les barreres culturals. En contraposició a la fotografia objectiva i documental, la seva fotografia subjectiva volia tornar a elevar-la a categoria d’art potenciant el procés creatiu del fotògraf, restringit a la cambra fosca, però va acabar admetent a les seves exposicions a artistes com Cartier-Bresson, Doisneau o Penn simplement perquè aquelles fotografies, com ell admetia, tenien qualitat, per bé que eren de fotògrafs que estaven en contra de processos de manipulació. La importància de Steinert no és tant per haver liderat durant els anys en que es va mantenir viu el moviment de la fotografia subjectiva sinó com al gran recopilador i re-impulsor de les tendències fotogràfiques experimentals d’entre-guerres i que van quedar avortades per la Segona Guerra.

Amics, passeu una bona setmana i penseu que ja estem a tocar de Setmana Santa… i amb el final de la sèrie. Quina llàstima, no?….

Fins el proper dilluns !

Otto Steinert a twitter’:.

.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
About these ads