Els altres fotògrafs…

(Artículo en castellano)

Bé amics, hem arribat al final d’aquesta primera sèrie. Han estat 100 setmanes intenses on hem intentat introduir no només els fets essencials de l’obra d’un fotògraf sinó també l’entorn i context històric que el va empènyer a produir la seva obra, tot buscant una nova forma de veure la fotografia, una forma que anés més enllà de simplement veure la superfície visual i ens permetés desxifrar el text en un llenguatge que encara ens queda molt per aprendre.

Avui parlarem d’alguns fotògrafs que no han entrat en la sèrie: 100. Els altres fotògrafs, les altres fotografies..

I només per obligar-me algun dia a continuar pel fet de no haver aconseguit presentar-vos cent fotògrafs, avui parlarem d’aquells fotògrafs que no han pogut entrar en aquesta primera sèrie, o que amb la seva fotografia van d’alguna manera canviar el món, per complementar la història de la fotografia d’autors, tot intentant sempre replantejar-nos la necessitat de reformular la història de la fotografia per les seves imatges i no pels seus autors.

Avui tenim l’oportunitat de fer un repàs mental de tot el que hem treballat, autors desordenats cronològicament en un intent de no seguir els fets seqüencialment sinó amb la pretensió d’anar descobrint les diverses formes de llenguatge fotogràfic. El pictorialisme, la fotografia directa, la Nova Objectivitat, la Nova Visió, el Dadaisme, el surrealisme, el documentalisme social, la moda, l’assaig, la fotografia subjectiva, la de carrer, el nou color, els tableaux, el modernisme, la fotografia conceptual o el post-modernisme no son més que etiquetes que fem servir per ordenar obres i autors tot intentant que amb aquesta carta de presentació se’ns digui tot el que cal saber d’una fotografia. Els moviments mostren inquietuds, contextos històrics, formes d’entendre, d’observar o de comunicar, moviments culturals, esdeveniments mundials o estètiques que pretenen en tot moment expressar un missatge en llenguatge fotogràfic.

Les deu fotografies que he escollit, o han estat presents en les nostres vides o han suposat potents missatges visuals que han pogut canviar esdeveniments històrics o simplement perquè m’agraden. L’elecció podia haver estat molt complexa però no ha estat així, he preferit remenar per la xarxa per veure les preferències de la gent i finalment les deu que he escollit perquè les observeu i en podeu llegir el seu text son, ordenades cronològicament, aquestes:

1. Boulevard du TempleLouis Daguerre – 1838

.

Louis Daguerre (Louis Jacques Mandé Daguerre) va néixer prop de París, França, el 18 de novembre de 1789. Pintor professional de l’escena de l’òpera amb interès en els efectes de il·luminació. Daguerre va començar a experimentar amb els efectes de la llum sobre les pintures translúcides en la dècada de 1820.

Al 1835, dos anys després de la mort de Joseph Nicéphore Niépce, amb qui havia col·laborat i a qui realment s’atribueix els primers desenvolupaments del mètode, Daguerre el patenta amb el nom de ‘Daguerrotip‘. Al 1838, perfeccionat el mètode, Louis Daguerre prenia al Boulevard du Temple la primera fotografia, en què apareix una persona. Va utilitzar plaques de coure platejat, sensibilitzades en vapors de iode. Va aconseguir bons revelats a partir de vapors de mercuri. I va fixar les imatges en aigua salada molt calenta. Aquestes van ser les grans innovacions de Daguerre. Com a resultat va obtenir imatges molt nítides i de qualitat permanent. El procés de daguerreotip va ser presentat a l’Acadèmia Francesa de Ciències de París el 1839. Començava la fotografia…

2. Self Portrait, Laszlo Moholy-Nagy – 1922

.

László Moholy-Nagy va néixer al 1895 a Hongria. Encara que la seva verdadera passió va ser la pintura, avui en dia és recordat com un dels millors fotògrafs dels anys 20’s, pioner en aquest camp. Al 1921 l’Escola Bauhaus elegia a Moholy-Nagy perquè es fes càrrec del taller de treballs de metall. Posteriorment, el director del curs, Johannes Itten, va abandonar l’escola i Moholy-Nagy va ocupar el seu càrrec. En aquest període es va abocar a l’estudi dels efectes d’equilibri i pressió dels materials i es va convertir en el precursor de la fotografia Bauhaus.

La seva publicació “Pintura, Fotografia, Film”, apareguda el 1925, constitueix el vuitè volum dels “Llibres de la Bauhaus” i és un dels principals pilars de la fotografia. En aquest volum, Moholy-Nagy establia una relació entre la pintura i la fotografia. L’artista classificava la pintura com un mitjà per donar forma al color, mentre que la fotografia servia d’instrument d’investigació i l’exposició del fenomen llum.
Així mateix, el 1922 i el 1930, Moholy-Nagy va treballar en un modulador llum-espai, que consistia en una sèrie de plans metàl·lics perforats que produeixen efectes de llums i ombres. Per mitjà d’un motor, en aquest mètode es realitza una associació de formes de diferents materials, que són il·luminades perquè provoqui un efecte d’ombra concret. Moholy-Nagy fa xocar aquestes formes a través d’un moviment continu. Aquest treball va repercutir decisivament en la seva vinculació amb l’escultura i amb les investigacions fotogràfiques del moment.
Al 1937, Moholy-Nagy va emigrar cap a Chicago on es va posar al capdavant d’una escola de disseny que es va anomenar “Nova Bauhaus“.

3. Lunchtime atop a Skyscraper, Charles Clyde Ebbets – 1932

.

Charles Clyde Ebbets va néixer a Alabama el 1905, i als 8 anys va tenir la seva primera càmera. Va ser actor, pilot de carreres, pilot d’aviació, caçador … i fotògraf. Va publicar per als principals diaris dels Estats Units i el 1932 fou nomenat director de fotografia del Rockefeller Center de Nova York, on va realitzar les que segurament són les seves fotos més famoses, “Lunchtime atop a Skyscraper” i “Resting on a girder“, similar, però amb els obrers fent la migdiada sobre la biga.

Aquesta fotografia va ser feta el 29 de setembre de 1932, durant la construcció de l’edifici RCA de Nova York, gratacels d’estil gòtic que suposa el centre del Rockefeller Center, concretament al pis número 69. La foto va ser presa a manera de denúncia contra les precàries condicions laborals als Estats Units durant els anys posteriors a la Gran Depressió. Lunchtime atop a Skyscraper representa a onze homes asseguts en una biga, amb els peus penjant sobre els carrers de Nova York, i va aparèixer al New York Herald Tribune. La foto va ser feta en els últims mesos de la construcció. No va ser però fins al 2003 que Charles C. Ebbets fos reconegut oficialment per l’Arxiu Bettman com el fotògraf autor d’aquesta i moltes altres que fins aleshores havien estat marcades com de ‘fotògraf desconegut’.

4. The Last Jew of Vinnytsia, fotògraf desconegut – 1941

.

L’estiu de 1941, durant la invasió de la Unió Soviètica, les tropes alemanyes van prendre la ciutat de Vinnytsia a Ucraïna i van executar a 28.000 jueus. Aquesta fotografia va ser facilitada per un soldat de l’Einsatzgruppen, que la guardava en un àlbum personal, amb el títol L’últim Jueu de Vinnytsia. Mostra a un militar pertanyent als Einsatzgruppen, grup militar que tenia la missió de protegir la rereguarda de les tropes, apuntant al cap d’un jueu, agenollat davant d’una fosa en el qual sobresurten una pila de cossos dels seus compatriotes. Els Einsatzgruppen van ser el terror de jueus, funcionaris, comunistes i de tots aquells que posessin en perill la seguretat. A la pràctica, les seves víctimes van ser gairebé tots jueus.

5. Dalí AtomicusPhilippe Halsman – 1948

.

Si per alguna cosa es va caracteritzar Philippe Halsman, nascut a Riga 1906 i nacionalitzat americà al 1947, va ser pel seu enginy, materialitzat sobretot a través de la tècnica del “jumping style” o “jumpology”, que ell mateix va popularitzar. Es tractava de retratar la persona saltant, per així aconseguir una imatge d’aquesta molt més real, més veritable, sense cap artifici, sense que el cervell pogués controlar l’expressió del rostre. «En un salt, la màscara cau. La persona real es fa visible ». El resultat era una imatge de la persona ben diferent de com solia aparèixer, i per això amb gran atractiu per al públic, aquestes ‘imatges de salts’ es van publicar el 1949 aconseguint gran èxit .

Halsman va prendre aquesta foto una vegada donés l’ordre perquè Salvador Dalí saltés i alhora els seus ajudants llancessin tres gats i una galleda d’aigua creuant l’escena, mentre la dona del fotògraf aixecava una cadira de l’esquerra. Van ser necessaris 26 intents i cinc hores perquè Halsman obtingués el resultat desitjat. La fotografia es va titular “Dalí Atomicus” en referència al quadre de Dalí “Leda Atómica“. La intenció tant a la pintura com a la foto era que tot estigués en suspensió, com a l’àtom, ja que l’any 1948 l’era atòmica estava ja en marxa.

En aquesta fotografia Halsman porta a terme la virtuosa proesa de posar en escena una cosa que no es sostindria sense la més escrupolosa minuciositat i sincronicitat tècniques i artístiques, alhora que de fer-ho retirant fins al punt de cedir tot protagonisme autoral al intèrpret de l’escena en si, que seria no només Dali, sinó també el propi surrealisme com a instrument ideològic. Així, tindríem el mateix referent com a estratègia de la seva pròpia escenificació i representació.(http://www.analisisfotografia.uji.es/)

6. Einstein with his Tongue OutArthur Sasse – 1951

.

Aquesta fotografia del gran físic Albert Einstein, va ser feta després de la festa per celebrar el seu 72 aniversari a Princeton, quan un grup de fotògrafs i reporters li demanaven que somrigués a les càmeres que l’envoltaven. Cansat de seguir somrient-li als mitjans de comunicació que el seguien, va preferir mostrar-los la llengua i immediatament girar el seu cap cap a l’altre costat. De manera inesperada, el fotògraf Arthur Sasse va pressionar el disparador de la seva càmera en el moment exacte, sense saber que estava realitzant una de les fotografies més influents de la història. A Einstein li va agradar molt aquesta foto, fins al punt de demanar còpies pel seu ús personal. El 19 de juny de 2009, la fotografia original signada es va vendre en una subhasta per 74.324 $, un rècord per a una imatge d’Einstein.

A causa de la potència i poder d’influència que ha tingut aquesta fotografia, és fàcil associar a Albert Einstein amb la cultura pop. Avui encara podem trobar aquest retrat d’Einstein en llibres, revistes i en molts elements comercials. Encara que Einstein sens dubte va canviar la història amb les seves contribucions a la física nuclear i la mecànica quàntica, aquesta foto va canviar la forma en que la història va mirar a Einstein. Gràcies a la humanització que es fa del personatge, aquesta imatge és la raó per la que el nom d’Einstein s’ha convertit en sinònim de ‘geni’.

7. First black studentDouglas Martin – 1957

.

Douglas Martin, fotògraf americà, guanyava el prestigiós World Press Photo de l’any 1957 amb aquesta fotografia. És el 4 de setembre de 1957 a Charlotte, Carolina del Nord. Dorothy Counts, una de les primers estudiants negres en entrar en la recentment desagregada Harry Harding High School. El fotògraf captava la violència que va esclatar quan Dorothy Counts es va presentar al seu primer dia de classe en una escola de blancs. Les persones van llançar pedres i cridaven: “Torna’t d’on vens”. Després d’una sèrie d’abusos, la família de Dorothy la va treure de l’escola després de només quatre dies.

8. Murder of a Vietcong by Saigon Police Chief, Eddie Adams – 1968

.

Eddie Adams va néixer a New Kensington, Pennsylvania el 1933. La seva passió per la fotografia va començar en els primers anys de la seva vida. Es va convertir en un membre del personal de la fotografia al diari de la seva escola secundària i després de la graduació, Adams es va unir als marines com a fotògraf de combat a Corea, que es va convertir en el seu destí professional. Més tard, treballant per l’Associated Press, Adams va cobrir la guerra del Vietnam i va fer una de les imatges més populars de la guerra: el cap de la policia general Nguyen Ngoc Loan executant a un presoner del Vietcong, Nguyen Van Lem, en un carrer de Saigon, l’1 de febrer de 1968. Amb aquesta foto d’Adams més tard va guanyar el Premi Pulitzer de Fotografia.

El llegat d’aquesta fotografia va perseguir a l’oficial per a la resta de la seva vida. Després de la guerra, va ser vilipendiat allà on anava. Es va traslladar als Estats Units, on va ser rebut enmig d’una campanya campanya de deportació. Finalment es va assentar a Virgínia i va obrir un restaurant, però es va veure obligat a tancar. L’autor de la fotografia es va sentir tan malament per les conseqüències que es va disculpar per haver-la pres, admetent:

“El general va matar el Vietcong, però jo vaig matar al general amb la meva càmera”

9. Wall Street , Charles Harbutt – 1970

..

Charles Harbutt (Nova Jersey, 1935) és un fotògraf nord-americà, expresident de Magnum, i professor a la Parsons School of Design de Nova York.
L’obra de Harbutt està profundament arrelada en la tradició del reportatge gràfic. Durant els primers vint anys de la seva carrera, ha contribuït a les revistes més importants en els Estats Units, Europa i Japó, el seu treball sovint intrínsecament polític, exhibint les contingències socials i econòmiques. El 1959 va ser convidat a documentar la Revolució Cubana, tal com es documenta en el seu llibre Cuba Libre, 1959. Harbutt s’incorpora a Magnum Photos i és elegit president de l’organització en dues ocasions, per primera vegada el 1979. Deixa el grup el 1981, citant les seves ambicions cada vegada més comercials i el desig de perseguir un treball més personal. Posteriorment ha impartit tallers de fotografia, exposat en exposicions individuals i col·lectives a tot el món.

La fotografia no és art perquè l’impuls bàsic del fotògraf és diametralment oposat a l’impuls de l’artista com a mínim en un punt molt important. L’artista tracta de posar en existència una cosa nova que abans no existia. El fotògraf tracta de portar a la vida una cosa nova que conserva alguna cosa de l’existència concreta. Charles Harbutt

La fotografia de Harbutt, “Wall Street”, Nova York, 1970, proposa una visió bastant inèdita de la vida al barri financer més important del món. Amb això, el fotògraf aconsegueix suscitar en l’espectador una reflexió sobre la condició humana a les modernes ciutats, sobre la terrible solitud a què estan condemnats els que hi viuen, en què els protagonistes no són les persones que hi habiten sinó els edificis que conformen la fisonomia de la ciutat.
La proposta estètica de Harbutt es pot enquadrar en el gènere de la fotografia social i de la fotografia de premsa, encara que conservant un alt purisme en la cura de la forma i de la construcció de la imatge, que té les seves arrels en la tradició de grans fotògrafs americans clàssics com Lewis Hine, Robert Frank, Russell Lee, etc. L’escena que ens ofereix és manifestament oberta, ambigua, suscita una extensa reflexió sobre la situació dels éssers humans en l’entorn urbà actual.(http://www.analisisfotografia.uji.es/)

10. Phan Thi Kim Phuc, Napalm warNick Út – 1972

.

Aquesta fotografia va ser feta el 8 de juny de 1972 quan un avió de Vietnam del Sud va bombardejar amb napalm la població de Trang Bang. La nena del centre de la foto es diu Kim Phuc i està escapant amb altres nens del bombardeig. Va nua, perquè el napalm li havia consumit la roba.
L’autor d’aquesta fotografia, és el vietnamita Nick Ut, guanyador d’un Pulitzer. Després de fer la foto va portar a Kim a un hospital, on va passar 14 mesos recuperant-se. Ningú esperava que Kim Phuc sobrevisqués. Cremades de tercer grau cobrien la meitat del seu cos i necessitaria moltes intervencions i anys de teràpia.
Als dos anys, contra tot pronòstic i amb l’ajuda dels metges, va ser capaç de tornar al seu poble. És una de les millors fotografies de la història per l’impacte que va causar. A dia d’avui la gent continua parlant d’ella, fins i tot el seu autor segueix rebent comentaris referents a ella en la seva visita anual al Vietnam. Comenten que allà la gent li diu: “Nik, la teva foto va canviar la guerra“.

-

.

.

Bé amics, és hora d’anar plegant… Només que avui hagueu descobert una sola fotografia o que a un de vosaltres la sèrie us hagi ensenyat alguna cosa i us hagi permès a observar millor o potser a ser una mica millors fotògrafs ja em dono per satisfet. D’una manera o altra continuarem parlant de fotografia cada setmana, no patiu…

Passeu bons dies de Setmana Santa i de ben segur ens tornarem a trobar molt aviat…

Gràcies a tots !

.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
About these ads