Edward Hopper i la fotografia

(Artículo en castellano)

No, avui no parlarem d’un fotògraf sinó d’un dels grans mestres de la pintura americana de tots els temps. Després d’anys de controvèrsia entre el pictorialismerealisme, després de que la fotografia aconsegueix separar-se definitivament de la pintura reclamant llenguatge, un espai i un medi propi, ara parlem d’un pintor?

La invenció de la fotografia va comportar un mètode de creació d’imatges radicalment nou. Basat no en la síntesi, com ho feia la pintura, sinó en la selecció. Les diferències semblaven clares, les pintures es creen, es construeixen a partir d’un conjunt d’esquemes, habilitats i actituds tradicionals, les fotografies, en canvi, es ‘prenen’.

Però pot l’estètica d’un pintor influir en la fotografia? I si és així com es ‘prenen’ aquestes fotografies? Què aporta el nou medi?. Edward Hopper (1882-1967)

Podem reconèixer a Hopper, l’estat d’ànim que imprimeix a les seves escenes i les seves visions de composició i llum a les pel·lícules de Hitchcock, Wim Wenders o David Lynch. L’alienació i desesperació en molts relats de d’Ernest Hemingway, i la seva estètica i color en molts fotògrafs, com ara Gregory Crewdson, com a exemple més rellevant. Però qui és Hopper i per què ha estat de gran influència en tota una generació de pintors, cineastes, escriptors o fotògrafs? Què tenen en comú?

Si poguessis dir-ho amb paraules no hi hauria necessitat de pintar

Edward Hopper neix un 22 de juliol de 1882 a Nyack, Nova York, una petita ciutat a la vora del riu Hudson en una família culta i burgesa. Se’l considera un dels pintors de l’Escola Ashcan, que a través d’Arshile Gorky va portar a l’expressionisme abstracte posterior a la Segona Guerra Mundial. Hopper entra el 1900 a la New York School of Art. En aquest institut coincidirà amb altres futurs protagonistes de l’art nord-americà de principis dels anys cinquanta: Guy Pène du Bois, Rockwell Kent, Eugene Speicher i George Bellows. El seu desenvolupament com a pintor vindrà de tres dels professors de l’escola: William Merrit Chase, que el va animar a estudiar i a copiar el que veia en els museus; Kenneth H. Miller, que el va educar en el gust per una pintura nítida i neta, organitzada en una composició espacial ordenada i Robert Henri, que va contribuir a alliberar l’art de l’època del pes de les normes acadèmiques, oferint d’aquesta manera un exemple actiu al jove Hopper.

El 1906, viatja a Europa per primera vegada. A París, experimentarà amb un llenguatge formal proper al dels impressionistes. Després, el 1907 va anar a Londres, Berlín i Brussel·les. L’estil personal i inconfusible de Hopper, format per eleccions expressives precises, comença a forjar-se al 1909, durant una segona estada a París de sis mesos, durant la qual també pinta a Saint-Germain i Fontainebleau.

La seva obra més popular, Nighthawks (1942), ens mostra els clients solitaris que freqüenten un restaurant que obre tota la nit. L’aspra il·luminació elèctrica del restaurant fa que l’escena contrasti vivament amb la negra nit que hi ha a fora. Els clients, asseguts en tamborets al llarg de la barra, estan aïllats els uns dels altres, i fan que l’espectador es pregunti què els ha portat a aquell lloc a aquelles hores.

La seva pintura es caracteritza per un peculiar i rebuscat joc entre les llums i les ombres, per la descripció dels interiors, que aprèn en Degas i que perfecciona en el seu tercer i últim viatge a l’estranger el 1910 a París i a Espanya, i pel tema central de la solitud. Mentre a Europa es consolidaven el fauvisme, el cubisme i l’art abstracte, Hopper se sent més atret per Manet, Pissarro, Monet, Sisley, Courbet, Daumier, Toulouse-Lautrec i per un pintor espanyol anterior a tots els esmentats: Goya. Torna definitivament als Estats Units, on s’establirà i romandrà fins que va morir. Hopper abandona les nostàlgies europees que l’havien condicionat fins aleshores i comença a elaborar temes en relació amb la vida quotidiana nord-americana, modelant i adaptant el seu estil al que veu dia a dia. Entre els temes que aborda, abunden sobretot les representacions d’imatges urbanes de Nova York, dels penya-segats i platges de la propera Nova Anglaterra. L’èxit aconseguit amb les exposicions del 1923 i 24 fan de Hopper l’autor de referència dels realistes.

La seva evocadora vocació artística evoluciona cap a un fort realisme, que resulta ser la síntesi de la visió figurativa unida al sentiment poètic que Hopper percep en els seus objectes. Imatges urbanes o rurals, immerses en el silenci, en un espai real i metafísic alhora, que comunica a l’espectador un sentiment d’allunyament del tema i de l’ambient en què està immers. Hopper aconsegueix això mitjançant una acurada composició geomètrica, per un sofisticat joc de llums, fredes, tallants i intencionadament “artificials”, i per una extraordinària síntesi dels detalls. L’escena apareix gairebé sempre deserta. En els seus quadres gairebé mai trobem més d’una figura humana, i quan en hi ha més d’una el que destaca és l’alienació dels temes i la impossibilitat de comunicació resultant, que aguditza la soledat.

El 1933 el Museu d’Art Modern de Nova York li va consagrar la primera retrospectiva, i el Whitney Museum la segona, el 1950. Hopper mor el 25 de gener de 1968 a seu estudi novaiorquès, prop de Washington Square (Font del text: Wikipedia).

Les influències a les generacions de fotògrafs

Ha estat la fotografia la que en el seu dia em va portar fins a Hopper, quan probablement hauria d’haver estat a l’inrevés. A la sèrie de 100 fotògrafs vam conèixer les influències de la pintura de Hopper en fotògrafs com Gregory Crewdson, Saul Leiter, Robert Häusser o Philip-Lorca diCorcia, o com ell mateix havia estat influenciat de la fotografia de Paul Strand i potser fora interessant, ara que coneixem una mica més l’obra de Hopper, donéssim un volt per aquests fotògrafs per descobrir quines han estat aquestes influències. Però això de les influències és un tema complicat. Just quan creus que has fet alguna cosa original, et trobes amb una de molt semblant però de 30 anys abans. Dir que un bon nombre de fotògrafs nord-americans han estat influenciats per Edward Hopper no significa necessàriament que l’han estat imitant. Però quan es col·loca un quadre de Hopper de la dècada dels 30’s al costat d’una fotografia dels 60’s o 70’s per exemple, un queda sorprès per les similituds. Influència és imitació? Van imitar aquests grans fotògrafs a Hopper? Estèticament, tret de Crewdson i diCorcia, potser més influenciats per David Lynch que per Hopper, cap dels altres usa estrictament la seva estètica però sí l’estat d’ànim mitjançant el rol dels personatges, els temes, la llum i la composició.

Edward Hopper, Intermission, 1963, Lee Friedlander, New York City, 1962, Edward Hopper, Lombard’s House, 1931, Robert Adams, Interstate 25, Colorado Springs, Colo., 1968-72

Edward Hopper és un dels pintors que més influència ha tingut en les arts visuals de la segona meitat del segle passat. Favorit de molts cineastes, podem reconèixer les seves influències des de la casa de Psicosi de Hitchcock a l’estètica visual de Blade Runner o de Camí de la Perdició. Fins i tot es troben les seves influències a la música en artistes com Madonna o Tom Waits.

La gamma de colors foscos i marcades línies, l’aire cinematogràfic de la seva obra, l’estat d’ànim, juntament amb els llocs ordinaris escollits, com ara menjadors, teatres o benzineres segueixen sent fortes influències per al fotògraf contemporani. La seva influència ha estat tan estesa al món fotogràfic que hi ha centenars de rèpliques del seu famós ‘Nighthawks‘. Aquesta obra de Hopper és probablement la imatge més influent de l’art no-fotogràfic basat en el món de la fotografia de la nit. Però no podem obviar la influència d’altres memorables peces de Hopper, com ‘Habitación de Hotel‘ del 1931 o ‘Morning Sun‘ del 1952. Aquí podeu veure un bon recull de la seva obra.

Edward Hopper, New York Corner (Corner Saloon), 1913, Stephen Shore, 2nd Street, Ashland, Wisconsin, 1973, Edward Hopper, Wellfleet Road, 1931, Robert Adams, Nebraska State Highway 2, Box Butte County, Nebraska, 1978

Però que tenen els quadres de Hopper que han interessat tant a cineastes i fotògrafs?

Suposo que les realitats que transmeten els seus quadres i el més important, el que suggereixen que sembla estar fora de la nostra percepció. En aquest sentit va se tant l’interès de l’obra de Hopper que, primer Lee Friedlander, i després els fotògrafs del ‘New Color‘ americà dels 70’s com Eggleston, Stephen ShoreJoel Meyerowitz es van aventurar a explorar el món hopperià amb les seves ‘noves’ fotografies i la interacció entre les pintures de Hopper i la fotografia. Al 1992 van organitzar una exposició “L’art del real: Edward Hopper i la fotografiia”. Allí es compararen els quadres de l’artista amb la de diversos fotògrafs. L’objectiu era confrontar ‘el que està fora de la percepció per trobar diferències, empaties que poguessin millorar el diàleg entre els dos camps visuals‘. La influència de Hopper ni es troba amb l’estètica ni amb el tema sinó en la consciència que transmet.

Un altre aspecte que els fotògrafs troben en Hopper és l’absència d’escenes espectaculars o moments decisius cartier-bressonians. Son moments ordinaris, inadvertits on sembla que no passa res. Walker Evans, així ho va entendre, però també Robert Frank, Lee Friedlander, Diane Arbus, Harry Callahan. William Eggleston, Stephen Shore o Robert Adams. Hopper introduïa els anomenats ‘llocs intermitjos o de transició‘, com les benzineres, bars, habitacions d’hotel… Les seves escenes, plens de solitud, d’indiferència, d’incomunicació, provoquen una introspecció cap els seus personatges, un terreny perfecte d’exploració per a una fotografia que volia deixar de ser descriptiva, documental i estètica per poder crear texts visuals.

La proposta hopperiana d’una paisatge emocional americà marcat per l’aïllament i la introspecció es trasllada a la fotografia d’aquestes dècades dels 70’s i 80’s a les grans ciutats, on alguns fotògrafs exploren la dimensió d’un buit existencial i d’una societat incomunicada. I així, els fotògrafs descobreixen, gairebé sense proposar-s’ho, aquests discursos hopperians típics de les grans ciutats on l’home sembla ser un ens anònim, invisible i moltes vegades incomunicat, en espais anodins, de trànsit. (“Transformar lo ordinario en extraordinario, lo real en surreal, Marcelo Caballero)

Gregory Crewdson, Willian Eggleston i Philip-Lorca diCorcia

El llibre ‘Edward Hopper & Company: Hopper’s Influence on Photography‘, de la Fraenkel Gallery editat al 2009, repassa la influència de Hopper a la fotografia. És interessant comprovar les influències de l’obra de Hopper en fotògrafs com Lee Friedlander, Walker Evans, Diane Arbus i d’altres. Aquests fotògrafs, més o menys al voltant de les dècades dels 60’s i 70’s, estaven fent fotografies similars a les imatges de Hopper. Van ser capaços de sortir dels paisatges tradicionals de Ansel Adams i avançar cap a una nova estètica: fotos dels llocs quotidians i rostres de persones.

La rellevància d’Edward Hopper a la fotografia americana es fa més clara amb cada dècada que passa. El seu respecte pels subjectes humils, el seu interès en el psicològic, la seva profunditat com artista de paisatge, i la seva sensibilitat sorprenent per al color com a mitjà de comunicació dels sentiments, són només alguns dels elements que poden haver portat a afirmar que és el fotògraf americà més influent del segle XX, tot i que ell no va fer mai cap fotografia. Jeffrey Fraenkel

El llibre compara 10 de les obres de Hopper amb fotografies acuradament seleccionades de vuit mestres: Robert Adams, Friedlander, Evans i Arbus, juntament amb Harry Callahan, William Eggleston, Robert Frank i Stephen Shore.

(bona part dels fotògrafs esmentats els podeu trobar a la nostra sèrie de Parlem de fotografia)

Us he de recomanar veieu el següent documental sobre Hopper i la seva influència en el cinema, és pràcticament d’una hora però és realment interessant si voleu conèixer millor a Hopper:

Edward Hopper: ‘El Pintor del Silencio’
1
2
3
4

Ara el Museu Thyssen-Bornemisza i la Unió de Museus Nacionals de França presenten la selecció més àmplia i ambiciosa de l’obra de Hopper que s’hagi mostrat fins ara a Europa, amb préstecs procedents de grans museus i institucions com el MoMA i el Metropolitan Museum de Nova York, el Museum of Fine Arts de Boston, la Addison Gallery of American Art o la Pennsylvania Academy of Fine Arts de Filadèlfia, a més d’alguns col·leccionistes privats, i amb menció especial al Whitney Museum of American Art de Nova York, que ha cedit 14 obres del llegat de Josephine N. Hopper, esposa del pintor.

Una mostra sota el simple títol de ‘Hopper‘ es pot veure a Madrid aquests dies, des del 12 de juny fins al 16 de setembre.

(informació sobre l’exposició)

No em cansaré de repetir-ho… si volem ser bon fotògrafs hem de visitar molts museus, anar al cinema, al teatre, a l’òpera…. És en aquests llocs on trobarem la temptació irresistible d’agafar una càmera i explorar el medi fotogràfic…

Fonts: 

  1. http://cultura.elpais.com/cultura/2012/06/20/actualidad/1340190188_110228.html
  2. http://www.nytimes.com/2009/03/01/arts/design/01fink.html?_r=1&pagewanted=all
  3. http://www.americansuburbx.com/2010/11/asx-tv-edward-hopper-edward-hopper-and-his-time-2010.html
  4. http://www.americansuburbx.com/2011/11/asx-tv-edward-hopper-picturing-america-2011.html
  5. http://wcma.williams.edu/exhibit/crewdson-hopper/
  6. http://es.wikipedia.org/wiki/Edward_Hopper
  7. http://www.guardian.co.uk/artanddesign/2004/apr/25/art
  8. http://erickimphotography.com/blog/2010/12/finding-inspiration-from-edward-hopper-for-street-photography/
  9. http://www.americansuburbx.com/2011/06/interview-interview-with-edward-hopper.html
  10. http://www.rtve.es/noticias/20120611/exposicion-mas-amplia-realizada-europa-sobre-edward-hopper-llega-thyssen-bornemisza/533304.shtml
  11. http://talkingphotography.com/archive/2007/hopper.htm
  12. http://cultura.elpais.com/cultura/2012/06/07/videos/1339083898_007553.html

i alguna font més…

..

Edward Hopper a twitter':.

.

<<< Altres articles de la serie ‘Sobre fotografia’

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1