Die Fälscher (Els Falsificadors)

Era un dia propici. Vaig fer la meva darrera connexió amb el mòbil a internet just abans de que tanquessin els llums per veure que feia el Barça amb el Betis i que havia fet el de bàsquet. Faltaven 15 min per acabar el futbol i l’AXA havia guanyat. Vaig apagar el mòbil i fins i tot, amb l’alegria al cos, no em va semblar tant depriment l’anunci de la nena del Balañà que ens fa callar abans de començar la pel·lícula….

Anava a veure ‘Els Falsificadors’ amb la sostinguda expectació de saber que havia guanyat l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no-anglesa… El tema, pel que vaig llegir a alguns anuncis de la pel·lícula a internet, anava de la vida de Salomon Sorowitsch, tret de les memòries de

 

A l’altre costat (Auf der anderen seite)

La capacitat per emocionar-nos es il·limitada, tant se val l’Ann Hampton a Terrassa com ‘Auf der anderen seite‘, les dues han estat supremes a la seva categoria. ‘A l’altre costat‘ em va cridar pel premi obtingut a Cannes al millor guió i per veure a una de les meves divines, l’Hanna Schygulla, mussa del Fassbinder i que era una de les meves icones quan em feia la ratlla al costat. ‘El Matrimonio de Maria Braun‘ és una d’aquelles joies cinematogràfiques que cal tenir en DVD i veure de tant en tant.

Però amics, el temps passa per tothom i l’Hanna se’ns ha fet gran, molt gran, i ha guanyat uns quilos, i tot i que no ha perdut aquella expressió que ens va captivar diguem-ne que ‘A l’altre costat’ no serà la millor manera de recordar-la.

 

Buddha Collapsed out of Shame

No sé massa bé si pels premis de la pel·lícula o per la nena que surt als cartells de publicitat el que em va atreure a veure aquesta pel.lícula tan fora dels cercles de cinema comercial i ara, amb tantes  novetats en cartellera, podia fins i tot ser benèvol i un passerell donar-li aquesta oportunitat a 80 minuts de diàlegs en afganès.

‘Buda va explotar de vergonya‘ és l’experiència d’una jove directora iraniana, Hana Makhmalbaf, de 19 anys, que ens explica una senzilla història però de profundes reflexions sobre els efectes que pateix la societat després d’anys de violència, escollint l’Afganistan per desenvolupar-la però que malauradament podien haver estat tants i tants llocs amb situacions similars.

El conte ens mostra bellesa i dolor i es desenvolupa al voltant de les estàtues de Buda

 

4 luni, 3 saptamini si 2 zile

Poques vegades m’he sentit tant malament després de veure una pel·lícula. Sí ja sé que no és la forma millor d’engrescar-vos a veure ‘4 mesos, 3 setmanes i 2 dies’ però no us precipiteu en les conclusions.

‘4-3-2′ arriba després d’haver vist ja bona part de les superproduccions hollywoodianes aspirants a Òscars i que ens mostraven les millors interpretacions del 2007 acompanyades de la màgia del cinema, la fotografia, la música, els decorats…  ’4-3-2′ és en canvi una pel·lícula nua, cinema en estat pur, amb un pressupost baixíssim on el director, Cristian Mungiu, vol transmetre’ns un missatge i no li cal més artilugis que tres personatges per poder arribar a nosaltres. I de quina manera !

És aquesta una pel·lícula de por, d’angoixa.. molt més que ‘REC’, on se’ns mostra la terrible situació que es vivia a Romania al final dels 80’s. Una por que la sents

 

There Will Be Blood

La gent em mirava perplexa quan just a l’entrada de la sala 10 feia exercicis d’estirament… No era per menys, tenia per davant 160 min que a les edats nostres i amb l’espai de llibertat que disposes m’auguraven una bona estona de patiments que podia malaguanyar i influir en la pel·lícula que anava a veure. La bona noticia es que percentualment el temps de soroll de crispetes era molt menor que en altres pel·lícules….

La cinta que anava a veure era ‘There Will Be Blood’, de nou per penjar al que l’ha traduït per ‘Petróleo Sangriento’ o ‘Pozos de Ambición‘, si bé com és habitual la vaig anar veure en versió original. Treball del per mi desconegut Paul Thomas Anderson amb Daniel Day-Lewis i Paul Dano com artistes principals i música de

 

No country for old men

Hi havia una serie de reclams que han fet impossible que passes per alt aquesta pel·lícula, els Coen, el nostre escriptor amic d’aquest bloc Cormac McCarthy, el Bardem o les 8 nominacions als Oscar han estat raons de pes per sacrificar bàsquets i futbols de dissabtes per la nit i de nou, pega-dolces en mà, passar la vetllada als Yelmo.

Anem per parts. Els Coen, als que tinc un respecte sostingut, és a dir justet per aguantar-los, son veritablement un clan a tenir en compte en el cinema actual tot i les irregulars partits jugats a “Muerte entre las flores”, “El gran Lebowski”, o “Fargo”, aquesta darrera la referència més interessant del seu currículum. Però en aquest cas es tracta d’una adaptació de la novel.la del nostre escriptor apadrinat, Cormac McCarthy (la falta de recomanacions literàries al nostre bloc fa que muntem veritables festes cada cop que ens en recomanen un) que ja per aquest motiu tenia interès

 

Into de Wild

Aquest paio del Sean Penn és ben llest, sabia que venint d’ell no podia ser qualsevol cosa i ja anava ben preparat per veure un producte on s’utilitzarien totes les armes visuals, auditives i sensorials hagudes i per haver per fer-te seu. I així ha estat, descàrrega emocional absoluta amb una història basada en fets reals acompanyada de tota mena de paisatges i bestioles i regada amb una cuidada banda sonora que has de ser molt animal, valgui ací l’expressió, per no adonar-te que t’estàs empassant, juntament amb les crispetes, unes píndoles que han de remoure’t les entranyes i t’han de fer sortir aquell ‘jo’ que tenies hibernant.

No puc pas parlar de l’historia, ni del que expressa ni del que et provoca ja que això dependrà de cada persona. Suposo que la crítica a la pel·lícula s’ha de centrar en el treball realitzat. Adaptar el llibre de Jon Krakauer al cinema penso que és una tasca ben difícil i el resultat m’ha satisfet força. En Penn ens presenta la cinta com barreja de documental del National Geographic i trama basada en  l’evolució del personatge de Alexander Supertramp a partir de continus flashbacks amb el de Christopher McCandless (ací podeu llegir la historia real), aquell que decideix fugir de casa i emprendre una aventura que va deixant empremtes emocionals fins arribar a Alaska.

Cinematogràficament cal senyalar el paper de Emile Hirsch, que penso que ha entrat tant en el personatge que un dia d’aquests desapareix

 

Atonement (Expiación)

Ja he comentat alguna vegada que val la pena anar a veure pel·lícules amb la informació justa, necessària en diria jo i que és la que t’ha motivat anar-la a veure, però sense haver llegit ni crítiques ni haver desvetllat allò que et pot sorprendre…(ara cliqueu la música per seguir llegint):

És que m’ha passat amb ‘Atonement’, traduïda per ‘Expiació’, a la qual entrava al cinema amb les pegadolces en una mà i els clinex, per si de cas, a l’altra. Esperava una mena de novel.la d’amors impossibles, de tall anglès i bona fotografia amb la segona

 

This is England

Finalment he pogut veure ‘This is England’, una pel·lícula que ens venia envoltada de bones acreditacions i que ha estat aclamada per la crítica britànica a més d’obtenir el premi a la millor pel·lícula als ‘British Independent Film Awards‘.

El director de la cinta, Shane Meadows, ens presenta de forma tècnicament acurada situacions i personatges de manera que és impossible escapar-se’n i quedes adduït per una successió, jo fins i tot diria que magistral, de fets trepidants que et fan sentir en tot moment que, com si fos un documental del 33, estàs entenent el perquè, les causes, les situacions que van provocar els moviments socials i de tribus als 80, en plena època Thatcher i on, com sol ser habitual, el nacionalisme antropològic, aquell que vol recuperar l’orgull dels antics imperis, és l’única solució per una societat, l’anglesa, que ha perdut els seus valors i pateix una de les depressions socials més grans de la seva història.

Història que es situa en el temps amb els fets de la guerra de les Malvines, aquella guerra entre dos estats arrogants, un perquè ho havia estat i l’altre com a conseqüència de la dictadura. Imatges documentals reals que et situen al lloc precís que vol el director i ja el que ve a continuació t’ho empasses ben a gust.

Segurament, pel que heu pogut llegir o veure als trailers, tot gira al voltant de

 

American Gangster

Mireu, necessitava una pel·lícula com aquesta. Després d’algunes incursions a l’elit burgesa-cinèfila-musical, de la que n’he sortir disparat, i d’alguns ensurts amb la política municipal, que no n’he sortit millor, tenia ganes d’una pel·lícula clàssica, de les que, apart de ser bona, et fes passar una bona estona entre àpat i àpat de festes.

L’amic Ridley ens tenia una mica abandonats, després de ‘Gladiator (2000)’ no havia aixecat cap i ara ens torna a treure al seu talismà, Russell Crowe, per portar-nos una història èpico-criminal basada en fets reals i que vol estar al costat dels ‘Padrinos’ del Coppola.

El cert és que s’hi apropa força, sense arribar-hi,  i bona part de la culpa la té Denzel Washinton, un actor que pràcticament ho fa tot bé i que el paper de Frank li va que ni pintat. Una historia força excitant, trepidant a estones i fins i tot amb tocs divertits, molt ben interpretada per la parella amb moments de ‘grandeur’. Cuidadíssima fotografia, si bé amb un ús excessiu de les ombres i contrallums, i bona música, millorable atenent al material que es disposava als anys 70’s, per una historia força ben narrada amb final previsible.

El tram final recorda