Disc de la Setmana : Jacky Terrasson “A Paris…”

A hores d’ara quan tenim el cap posat en la vacances més que en altres coses, i per contra és quan més ens estreny la feina, tot són presses i aclaparaments, en aquest moment en el què creiem que ja ens enfonsem, però encara no sé, per quin instint de supervivència seguim aixecant-nos cada dia i passant jornades sense quedar-nos asseguts en un racó cridant no puc més!!. Per a intentar fer més suportables aquestes últimes setmanes us recomano aquest disc Jacky Terrasson “A Paris…”, un disc amb temes tranquils, suaus relaxants com antídot a l’estrès, o per a escoltar en aquestes aclaparadores nits d’estiu, on la calor i la humitat no ens deixen dormir…

A mitjan dels anys 90, el pianista Jacky Terrasson

 

Disc de la Setmana: Esbjörn Svenson Trio

Un petit homenatge a un gran pianista que va ser una de les grans figures del jazz escandinau (especialista a donar grans músics de jazz). Va morir l’altre dia, als 44 anys a causa d’un accident quan practicava submarinisme, en estranyes circumstancies , inconscient amb greus ferides que van fer impossible salvar la seva vida, un possible cas per al seu paisà Henning Mankell.

Tan tràgic succés trenca de manera dràstica

 

Canal Sortim “Vijazz Penedès”

Aquest any si ¡¡, i no em refereixo que el Barça guanyi la lliga, això és un miracle que deixo al nostre benvolgut Conseller perquè li pregui a la Moreneta, aquest any si ¡¡.

Em refereixo a la segona mostra que prepara l’Acadèmia Tastavins del Penedès “VIJAZZ Penedès”, el primer cap de setmana de Juliol, mostres i degustacions de vi i caves de la terra i concerts de jazz. L’any passat vaig plorar no poder escoltar a

 

Disco de la semana - Ernesto Jodos “solo”

Esta recomendación de hoy, quiero que sea un pequeño homenaje a mi amigo Carlos http://carlos-musicacarlos.blogspot.com/ ,del que muchos sois asiduos , que después de compartir músicas fantásticas y dejarme aportar mi pequeño granito de arena, harto de soportar el egoísmo, intransigencia y envidias, a decidido cerrar su blog, solo espero y deseo que todo vuelva a la normalidad y podamos seguir compartiendo su música, un abrazote Carlos.

 

Un pianista, paisano suyo, Ernesto Jodos, como tantos otros discos, el nombre del artista no nos dicen nada. Pero no por ello debemos dejarlo de lado, a mi modesto entender, el jazz es

 

Disc de la setmana - Toto Bona Lokua

Ja tenim les programacions dels principals festivals de jazz d’aquest estiu, Gasteiz (Wayne Shorter, Sonny Rollins, Casandra Wilson, Herbie Hancock), excel·lent cartell, amb noms tan importants com els abans anomenats, i Donostia (Keith Jarret, Diana Krall, Chick Coreja, Kenny Barron, Steve Coleman), sense paraules, tot un luxe.

Però el Jazzaldia de Donosita, a part de les figures, té un bon grapat d’actuacions (gairebé sempre gratuïtes), de músic sense tant nom però amb una gran qualitat, així aquest any es podrà veure

 

Disc de la Setmana: Biréli Lagrène ” Biréli swing ‘81″

Després d’una setmana molt atrafegada, tarda del divendres, hora de deixar enrere tots els nervis, tensions i presses acumulades i intentar relaxar-me, gens millor que remoure arxius i buscar un disc que poder recomanar, obro l’ordinador em poso en situació, però falta música que m’acompanyi, necessito quelcom amb moviment amb vida, que em faci reaccionar que em carregui les piles, i tot això ho trobo en qualsevol disc amb swing, em vaig a la meva col·lecció de Jazz Manouche, aquí segur que ho trobo¡¡ , poso un disc de Biréli Lagrène, és el que buscava, el següent pas, perquè no recomanar-lo?, és un gran disc, ja esta feina feta.

Ja us he parlat en alguna que altra vegada de la meva passió pel

 

Operación Triunfo - Jazz vocal -

Me voy de vacaciones, tres semanas sin mis recomendaciones, espero lo podaís aguantar, pero os dejo mi “OT” particular, gente joven que canta jazz, con un par de albums en el mercado, intentan abrirse camino en este mundo tan complicado, solo os pido que escucheís los cortes que os propongo, y dejeís un pequeño comentario de quien os parece que tiene buena voz, y más que aceptables registros, o quien por el contrario nominaís para que abandone la seccion de recomendaciones de Toies.

Escuchar con atención y cariño, una, dos hasta tres veces si hace falta, teneís tres semanas para dejar vuestras opiniones.

 

Disc de la setmana: Carmen McRae “Carmen sings Monk”

Carmen McRae (1920-1994) va néixer en el barri de Harlem i es va criar a Brooklyn. Va començar a estudiar piano clàssic i en 1939 va conèixer a la dona de Teddy Wilson, arreglista i compositora que va exercir sobre ella una influència musical decisiva. Irene Wilson, li va aconseguir una audiència amb Benny Goodman, que en aquells dies buscava una cantant negra, però no la va admetre. Un poc decebuda per aquell revés, Carmen McRae, es va perdre un parell d’anys entre les oficines d’una agència governamental a Washington, però va tornar A Brooklyn on va començar a treballar en clubs nocturns. En 1944 la van contractar en l’orquestra de Benny Carter i posteriorment durant un breu període de temps en les orquestres de Count Basie i Earl Hines. Sense constància discogràfica d’aquells primers passos, si és segur que tenia en Billie Holiday el mirall on mirar-se fins al punt que en mes d’una ocasió va declarar que si «…Lady Day no hagués existit, probablement ella tampoc…».

La seva primera aparició en disc, va ser l’any 1946 amb Mercer Ellington, fill del Duke, . Quan la banda de Mercer Ellington, es va dissoldre, Carmen va tornar a refugiar-se en clubs i cabarets de Chicago on va estar tres llargs anys que va aprofitar per a intensificar els seus estudis de cant. Es va casar

 

Disc de la setmana: Johnny Hartman “I just dropped be to say hello”

Poso la televisió i em trobo amb “Operación Triumfo: El Cásting”. Veient cantar a alguns dels individus que es presenten, un clam al cel. Tots cometen la mateixa errada: un estranya espècie de “trémolo” indefinible, amb el qual pretenen fingir apassionament? arravatament? i que acompanyen de patètiques posis.

Així que apago la tele i necessito escoltar a algú que sàpiga cantar, em poso a Johnny Hartman . Aquest és el seu disc que més m’agrada, fins i tot més que el què va gravar juntament amb John Coltrane. És la glòria: com acaricia cada paraula amb la veu, quina calidesa, que precisió i control, com sosté les paraules, quina pronunciació, que manera de dur el ritme, quina elegància, quina sofisticació i alhora quina senzillesa. A diferència d’uns altres

 

Disc de la Setmana:Enrico Pieranunzi “FelliniJazz”

En sembla de vegades tenir l’ansietat de voler sempre escoltar coses noves, propostes que se surtin dels camins habituals. Però en ocasions, hi ha músics que utilitzen llenguatges de sobres coneguts amb tanta qualitat, tanta inventiva, que un, extasiat, es veu obligat a treure el barret. Aquest és per exemple Enrico Pieranunzi.

Pieranunzi pot ser descrit -ràpid i malament- com un d’aquests pianistes clàssics dintre del jazz, continuador de Bill Evans i, com aquest, influït pels romàntics del XIX, com Chopin o Schumann. Pieranunzi en els seus discos alterna composicions pròpies amb els standards, assolint un gran equilibri, tant estilístic com emocional ofereix una música