Avui l’editor del web mossegalapoma.cat, referent del món mac escrit en català i rei del nou espai cibernètic escrit en la nostra llengua (juntament clar amb In Fernem Land) ha tingut la deferència de parlar de nosaltres al seu post d’avui.
Pels qui entreu a toies.com per primera vegada, us donem la benvinguda i esteu convidats a participar a les diferents seccions del Bloc. Per altres missatges i opinions podeu fer servir el ‘Foro’ (a la seva part pública) que no està lligat a cap article en concret.
El nostre web no aporta res d’especial, vol parlar de tot i de res en especial, és simplement un espai (com d’altres) on busquem contínuament fils de conversa i d’opinió. Tant parlem de cinema, com de música o de la visita del Dalai a BCN, per exemple.
El passat dia 10 vaig anar a la conferència sobre La Felicitat que va fer el Dalai Lama en la seva visita a Barcelona i haig de dir que va ser força interessant, no sempre tenim l’oportunitat d’escoltar en directe a persones d’aquesta mida.
Tots sabeu qui és el Dalai Lama (Tenzin Gyatso, el XIV Dalai Lama líder espiritual i temporal del Tibet) i el seu periple pel món explicant la situació del seu país , invait pels xinesos des de l’any 1950 i exiliat a la India des de 1959. Però aquest cop, encara que continua essent el cap principal en lo referent a la religió budista tibetana, ara no ha vingut a parlar de política, aspecte que des de fa temps, tinc entès que ha delegat força a compatriotes seus.
Va ser molt respectuós i afable amb tothom, incloent als xinesos, dels quals ja no espera la independència total del seu país, si no que demana una autonomia dins del estat xinés per poder preservarla seva cultura, art, religió, paisatge, territori…. que si no, està condemnat a desaparèixer. Té esperances de aconseguir-ho, però, segons va dir, les negociacions no van bé.
La conferència es va centrar sobre la felicitatque tot ser humà busca en la vida, i va explicar el que creu des de un punt de vista molt “realista”. No va barrejar la religió amb els conceptes de la recerca de la felicitat, es més, va dir que no cal fer-ho des de la religió, si no des del interior de la ment de la persona, des de la pau interior cultivant els valors humans. La pau genuïna, per tanla felicitat, ha d’arribar a través de la pau interna.
Fer un article sobre el Tibet és terriblement complicat si es vol d’alguna manera fugir dels tòpics i fer una anàlisi el més asèptic possible. Fer de Richard Gere no m’atrau (ja que probablement va haver de buscar al mapa on era aquesta regió abans de fer publica la seva posició més orientada a la seva imatge personal que als pobres desgraciats que pretén defensar) i preferiria ser una mica més atrevit amb l’anàlisi.
El que penso sobre el Tibet és una barreja del que he llegit (tant de les organitzacions en defensa de la llibertat del Tibet com als escrits del Govern Xinés) i el que tímidament he vist i he sentit en els meus escassos 4 dies a la seva capital, Lhasa. La meva opinió per tant és tan parcial com la majoria.
Parlar de d’història del Tibet al llarg de 20 segles és tan demagògic i imprecís com treure al Guifré el Pilós als meetings d’ERC. Deixeu-me que comenci l’història al 1950, quan en Mao va envair el Tibet diuen que per alliberar-lo de la ingerència estrangera i del règim feudal-religiós que hi regnava. Segons els xinesos (tal i com es diu al Museu de Lhasa) no hi va haver cap invasió sinó un alliberament de les seves gents per poder ser lliures, abolir les classes socials i garantir els drets humans (?¡). No sembla que fos tan evident ja que no va ser fins al 1959 (de nou un any gloriós) que els xinesos van poder prendre el control total sobre el territori i van donar per acabat l’alliberament, això sí, en aquest període van ser desenes de milers (milions segons altres fonts) de tibetans els que van perdre la vida, destrucció quasi complerta de monestirs en plena revolució cultural i milers els que van acompanyar al 14è Dalai Lama a l’exili. Els anys posteriors son tan esgarrifosos com els anteriors: repressió, supressió d’identitat i simbologia tibetana i política ben coneguda d’assentament de colons xinesos al territori (bàsicament amb comerços, restaurants i tendes de quincalla). Avui la població xinesa és de 7-8 milions, comparada amb els 2-3 de tibetans. Avui el tibetà (d’arrel semblant al nepalí i res a veure amb el xinés) és una llengua d’interès antropològic (per les traduccions que el sànscrit es van fer d’escriptures budistes de l’Índia) però inútil en temes administratius o comercials.
Avui el Tibet, que compleix els requisits que moltes nacionalitats amb exigències independentistes no compleixen, com és una ètnia, cultura, història i llengua diferencial amb la xinesa, és una regió que fa pena, un Port Aventura on cal anar a una àrea concreta per veure les atraccions autòctones i imaginar-se com havia de ser en el passat. Els xinesos així ho han volgut. El palau de Potala, residència dels Dalai Lama, està buit , de cartró pedra, i només serveix per putejar als turistes fent-los pujar mil escales jurant en sànscrit per la falta d’oxigen. El procés de desculturització i destrucció està perfectament dissenyat. Les properes Olimpíades senzillament han permès suavitzar la situació donant senyals de cert aperturisme del regim neo-capitalista de Beijing.
Però per què tot aquest enrenou amb el Tibet? Les atrocitats, repressió social i religiosa no han estat pitjors que a les antigues repúbliques soviètiques en període Stalin, ni que les barrabassades a l’Àfrica amb els dictadors tocats amb la mà de Déu ni amb les disputes ètniques. Les raons penso les hem de buscar amb la magnífica venda mediàtica que durant anys el Dalai Lama ha anat fet pel món (potser un tant tendenciosa).
El Dalai és la clau de tot. És el lider polític i religiós, és el Déu vivent. Totes dues coses juntes van ser un perill pels estats comunistes i ara continuen sent un perill pels interessos econòmics de la nova Xina, que necessita treure’s de sobre algunes conseqüències dels 50 anys d’estat comunista. L’aparell mediàtic xinés està treballant brutalment en aspectes de drets humans, medi-ambient i localització de nous negocis en el seu territori. El Dalai és un grà que els molesta.
Aquesta reflexió, ben simple fins ara, no m’acaba de satisfer. Estic defensant una teocràcia (a l’estil dels Ayatolahs) que proposa un estil de vida absolutament fonamentalista religiós on ‘el poble’ no compta per res i les successions dels líders (Dalais) encara es fa amb una colla de monjos que busquen pels pobles nens que parlin sànscrit als 3 anys?
No, no puc estar d’acord amb un Tibet independent si el retorn del Dalai serveix per re-instaurar una teocràcia a l’estil del sXII. Cal una transformació a l’estil tibetà, sense influència xinesa.
Ara bé, dit això he d’expressar el meu respecte i admiració pel 14è Dalai, Tenzin Gyatso, que penso que és una persona excepcional i que pot donar-nos veritables lliçons d’humanitat (i que per cert visita BCN).
La polèmica deu estar servida, no? De moment, gaudiu dels rostres del Tibet actual que vaig poder captar.
Impressionant muntatge fotogràfic: 500 Years of Female Portraits in Western Art / Music: Bach’s Sarabande from Suite for Solo Cello No. 1 in G Major, BWV 1007 performed by Yoyo Ma. Més informació: http://www.maysstuff.com/womenid.htm
Toies.com no es fa responsable dels continguts publicats per articulistes i col.laboradors, ni els censurarà ni modificarà, sempre que no siguin ofensius i mantinguin l'esperit que ha portat a la creació d'aquest espai.
Fer un article sobre el Tibet és terriblement complicat si es vol d’alguna manera fugir dels tòpics i fer una anàlisi el més asèptic possible. Fer de Richard Gere no m’atrau (ja que probablement va haver de buscar al mapa on era aquesta regió abans de fer publica la seva posició més orientada a la seva imatge personal que als pobres desgraciats que pretén defensar) i preferiria ser una mica més atrevit amb l’anàlisi.
Segons els xinesos (tal i com es diu al Museu de Lhasa) no hi va haver cap invasió sinó un alliberament de les seves gents per poder ser lliures, abolir les classes socials i garantir els drets humans (?¡). No sembla que fos tan evident ja que no va ser fins al 1959 (de nou un any gloriós) que els xinesos van poder prendre el control total sobre el territori i van donar per acabat l’alliberament, això sí, en aquest període van ser desenes de milers (milions segons altres fonts) de tibetans els que van perdre la vida, destrucció quasi complerta de monestirs en plena revolució cultural i milers els que van acompanyar al 14è Dalai Lama a l’exili. Els anys posteriors son tan esgarrifosos com els anteriors: repressió, supressió d’identitat i simbologia tibetana i política ben coneguda d’assentament de colons xinesos al territori (bàsicament amb comerços, restaurants i tendes de quincalla). Avui la població xinesa és de 7-8 milions, comparada amb els 2-3 de tibetans. Avui el tibetà (d’arrel semblant al nepalí i res a veure amb el xinés) és una llengua d’interès antropològic (per les traduccions que el sànscrit es van fer d’escriptures budistes de l’Índia) però inútil en temes administratius o comercials.
Per escoltar els podcasts heu de tenir el 
Articles
