Margot at the Wedding

Després de les nominacions i premis a desenes que en Noah Baumbach obtenia per la seva ‘Una Historia de Brooklyn‘ no és d’estranyar que es despertés una certa expectació per la seva nova pel·lícula ’Margot at the Wedding‘ (Margot i la boda), a més la presencia de la Kidman, auguraven un altre gran èxit del ara director de moda.

El cert és que aquesta boda no és comparable a les altres bodes cinematogràfiques, ni la del millor amic ni la dels funerals. És una boda o millor dit presumpta boda que intenta apropar-se

 

Lars and the Real Girl

Quan una setmana comença amb l’agradable sorpresa de veure un Cinturó del Litoral lliure de camions i penses ‘aquesta pot ser una de les setmanes més felices de la meva vida’ ha d’acabar amb una altra agradable sorpresa. ‘Lars and the real girl‘ és un meravellós regal de Craig Gillespie, nominada al ‘Millor guió original’ dels Oscar 2008 i crec que injustament perdedora en front a ‘Juno‘ que, vistes totes dues, no li arriba ni a la sola de la sabata.

Per a molts aquesta havia de ser una pel·lícula sense substància, a la que esperaríem veure al mateix Jim Carrey fent de les seves i que vaig pensar ‘mira, la vida està plena de desgracies.. anem a passar una estona divertida’.

I què equivocat estava…

 

Before the Devil Knows You’re Dead

Ja ho diuen, després de la tempesta ve la calma… Sí amics, després de la remenada històrica dels Indianes que han provocat fins i tot la no recomanació de veure-la al Perú, necessitava una pel·lícula seriosa, tant se val que passes a Nova York o a Barcelona però que em fes pensar que encara és possible fer bon cinema.

I la sort m’ha portat ‘Abans que el diable sàpiga que has mort‘, una extraordinària cinta avalada per l’octogenari Sidney Lumet, del que en principi no esperava gran cosa després de les seves darreres pel·lícules, més aviat per oblidar, però que alguna cosa havia de quedar d’aquell Lumet de ‘Doce hombres sin piedad‘, ‘Una mirada desde el puente‘, ‘Serpico‘ o ‘Asesinato en el Orient Express‘ per citar-ne algunes. I així ha estat…

 

Va d’Indianes

He de reconèixer que tot i conèixer les crítiques de la pre-estrena i comentaris al llarg de la setmana, aquest l’havia considerat, juntament amb els play off de bàsquet, com un dels grans aconteixements del cap de setmana. Malauradament els dos aconteixements eren a la mateixa hora i vaig haver d’escollir.

Les entrades comprades amb una setmana d’antellació feien preveure un col·lapse a la zona baixa de Sarrià a l’estil de la del divendres al cinturó del litoral. Doble de crispetes i Coca Cola havien d’acompanyar bona part dels 125 min d’extrema excitació i conciliació amb l’edat mental que tots, almenys un parell de vegades a l’any, l’exterioritzem de forma oberta, com una necessitat reivindicativa després de fer la resta del temps de persones assenyades i responsables.

 

Casual Day

Els caps de setmana tristots i plujosos em provoquen una ralentització en la desacceleració del ritme de cabòries amb les que acabo la setmana laboral. Dit d’una altra manera, que em costa molt més desconnectar de les misèries que de dilluns a divendres van, exquisidament programades, tenint lloc.

Per què no anem a veure aquesta pel·lícula espanyola que riurem una estona? La manca de novetats deixava poques alternatives, així que paraigües en mà cap al cinema, doble ració de crispetes i Coca Cola light…

El Casual Day de Max Lemcke havia creat certa expectació

 

Things We Lost in the Fire

Halle Berry? Som-hi que hi falta gent… Després de les darreres experiències afganeses i xineses, i que tant rèdit m’han donat en cercles culturals i reunions de Tupperware, ahir vaig pensar que havia de baixar a la realitat del cinema comercial, del de Hollywood de tota la vida, del que n’estàs segur que el que estàs veient és veritablement de pel·lícula i no hauràs de tornar a casa moix pensant amb el patiment de la humanitat….

L’aventura va tenir premi doble, per una part evitar-me el ridícul espantós i esperpèntic dels nostres estimats equips de bàsquet i futbol, cosa que agraeixo i que ho hagués fet totalment incompatible amb la meva medicació per la pressió i d’un altra el regal pels ulls que encara suposa veure una Halle Berry que potser no està en el seu moment però que en qualsevol cas t’alegra molt més que

 

Mil años de oración

“Mil años de oración” està basada en la novel.la “Mil Años de buenos deseos”, de Yiyun Li, una jove escriptora xinesa que des del 96 viu als Estats Units i que ha estat mereixedora de nombrosos premis pel seu relat curt en el que s’ha inspirat Wayne Wang, el director de la pel·lícula.

Als preàmbuls d’un dia tan senyalat com el d’avui i atret per la ‘Concha de Oro‘ a la millor pel·lícula i la de ‘Plata‘ al millor actor, Henry O, al Festival de Donosti 2007, entro al cinema tot esperant una minimalista i senzilla historia que a priori no hauria de posar en perill el meu ja feble equilibri emocional, que necessito per fer-me càrrec de que em faig gran i bàsicament per aguantar una setmana, la vinent, que molt serà que no se’n parli en cercles personals i professionals.

 

The Kite Runner (Cometas en el cielo)

Definitivament aquestes pel·lícules no em convenen i em costa 2 o 3 dies el recuperar-me. Preciosa història la de la novel.la de Khaled Hosseini que Marc Forster (recordat per Monster’s Ball) porta a la pantalla sense masses adaptacions afegint-hi al relat una extraordinària fotografia.

És aquest un conte, no pas per infants, que parteix de la relació entre dos nens en un Afganistan pre-soviètic més o menys paradisíac o com a mínim un Afganistan que mai ha tornat a ser després de 30 anys de guerra, ocupacions i règims talibans. Una emotiva historia al voltant de la pròpia vida de Hosseini que a l’igual que el protagonista de la pel·lícula va viure els fets que passaven al seu país, des de la invasió soviètica, des de l’exili als

 

The Savages

La pelicula d’avui és molt especial. Es tracta de ‘The Savages’, ‘La familia Savages’ traduida a les nostres pantalles. Un film de Tamara Jenkins que pràcticament debuta com directora tot i el llarg recorregut que té com escriptora i guionista. Son aquestes pelicules gairebé accidentals, que responen a projectes de vida més que produccions en sèrie les que les converteixen en petites obres que cal observar-les bé ja que contenen elements que poden passar desapercebuts.

Aquesta requerida forma d’observació d’aquest producte l’ha fet mereixedora de 2 nominacions als Òscar: actriu (Laura Linney) i guió original. I d’alguna manera aquests son de moment els reclams que utilitza per atreure al public.

 

Die Fälscher (Els Falsificadors)

Era un dia propici. Vaig fer la meva darrera connexió amb el mòbil a internet just abans de que tanquessin els llums per veure que feia el Barça amb el Betis i que havia fet el de bàsquet. Faltaven 15 min per acabar el futbol i l’AXA havia guanyat. Vaig apagar el mòbil i fins i tot, amb l’alegria al cos, no em va semblar tant depriment l’anunci de la nena del Balañà que ens fa callar abans de començar la pel·lícula….

Anava a veure ‘Els Falsificadors’ amb la sostinguda expectació de saber que havia guanyat l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no-anglesa… El tema, pel que vaig llegir a alguns anuncis de la pel·lícula a internet, anava de la vida de Salomon Sorowitsch, tret de les memòries de