Disc de la Setmana : Jacky Terrasson “A Paris…”

A hores d’ara quan tenim el cap posat en la vacances més que en altres coses, i per contra és quan més ens estreny la feina, tot són presses i aclaparaments, en aquest moment en el què creiem que ja ens enfonsem, però encara no sé, per quin instint de supervivència seguim aixecant-nos cada dia i passant jornades sense quedar-nos asseguts en un racó cridant no puc més!!. Per a intentar fer més suportables aquestes últimes setmanes us recomano aquest disc Jacky Terrasson “A Paris…”, un disc amb temes tranquils, suaus relaxants com antídot a l’estrès, o per a escoltar en aquestes aclaparadores nits d’estiu, on la calor i la humitat no ens deixen dormir…

A mitjan dels anys 90, el pianista Jacky Terrasson

 

Disc de la Setmana: Esbjörn Svenson Trio

Un petit homenatge a un gran pianista que va ser una de les grans figures del jazz escandinau (especialista a donar grans músics de jazz). Va morir l’altre dia, als 44 anys a causa d’un accident quan practicava submarinisme, en estranyes circumstancies , inconscient amb greus ferides que van fer impossible salvar la seva vida, un possible cas per al seu paisà Henning Mankell.

Tan tràgic succés trenca de manera dràstica

 

Disc de la Setmana - Jaume Sisa “Nit de Sant Joan”

Nit de revetlla, pot ser és la Festa Major del nostre país?. Nit de disbauxa, cada vegada menys amb el pas dels anys, nit de fogueres on cremar bruixes i mal presagis, nit ja d’estiu on les vacances son a tocar de la ma, nit de focs d’artifici , tots mirant al cel ben embadalits, nit de petards, sorolls i pólvora que tant m’atreien de jove i que encara m’inciten a llençar alguna que un altre “piula” o “tro”, nit de coca i cava, nit de música i ball…

 

Disco de la semana - Ernesto Jodos “solo”

Esta recomendación de hoy, quiero que sea un pequeño homenaje a mi amigo Carlos http://carlos-musicacarlos.blogspot.com/ ,del que muchos sois asiduos , que después de compartir músicas fantásticas y dejarme aportar mi pequeño granito de arena, harto de soportar el egoísmo, intransigencia y envidias, a decidido cerrar su blog, solo espero y deseo que todo vuelva a la normalidad y podamos seguir compartiendo su música, un abrazote Carlos.

 

Un pianista, paisano suyo, Ernesto Jodos, como tantos otros discos, el nombre del artista no nos dicen nada. Pero no por ello debemos dejarlo de lado, a mi modesto entender, el jazz es

 

Disc de la setmana - Toto Bona Lokua

Ja tenim les programacions dels principals festivals de jazz d’aquest estiu, Gasteiz (Wayne Shorter, Sonny Rollins, Casandra Wilson, Herbie Hancock), excel·lent cartell, amb noms tan importants com els abans anomenats, i Donostia (Keith Jarret, Diana Krall, Chick Coreja, Kenny Barron, Steve Coleman), sense paraules, tot un luxe.

Però el Jazzaldia de Donosita, a part de les figures, té un bon grapat d’actuacions (gairebé sempre gratuïtes), de músic sense tant nom però amb una gran qualitat, així aquest any es podrà veure

 

Disc de la setmana - Robert Cray “Bad influence”

Amb motiu de la seva pròxima actuació a Barcelona el 5 de juny, un concert en la Sala Apolo, organitzat per JAZZ TERRASSA, us vull recomanar un disc de la Robert Cry Band.

Robert Cray (01/08/1953 Columbia, Geòrgia),considerat un dels més expressius vocalistes i guitarristes de blues, Robert Cray toca R&B, rock, pop, jazz amb la mateixa qualitat

 

Disc de la Setmana: Biréli Lagrène ” Biréli swing ‘81″

Després d’una setmana molt atrafegada, tarda del divendres, hora de deixar enrere tots els nervis, tensions i presses acumulades i intentar relaxar-me, gens millor que remoure arxius i buscar un disc que poder recomanar, obro l’ordinador em poso en situació, però falta música que m’acompanyi, necessito quelcom amb moviment amb vida, que em faci reaccionar que em carregui les piles, i tot això ho trobo en qualsevol disc amb swing, em vaig a la meva col·lecció de Jazz Manouche, aquí segur que ho trobo¡¡ , poso un disc de Biréli Lagrène, és el que buscava, el següent pas, perquè no recomanar-lo?, és un gran disc, ja esta feina feta.

Ja us he parlat en alguna que altra vegada de la meva passió pel

 

Deu anys sense “La Veu”

Un altre cop amb les meves recomanacions, després d’unes setmanes de descans torno amb el meu disc setmanal. Una mica desorientat no sabia per on començar, absort encara per la màgia italiana, em passaven pel cap una sèrie d’idees quina més desgavellada, Domenico Modugno, Nicola di Bari, Ornella Vanoni, Lucio Battisti…quan vaig llegir la notícia del desè aniversari de la mort de Frank Sinatra, ràpidament em faig una pregunta, fa temps que no escoltes res de en Franki?, és veritat i regirant en la discoteca vaig trobar aquest disc de 1954 , una petita meravella, per descomptat de veu i melodia “In the wee small hours”.

Poca cosa es pot afegir de Frank Sinatra que ja no sapiguem. Crooner de potent i claríssima veu, tècnicament es caracteritza per la seva cuidada precisió en el fraseig, amb una vocalització

 

Cinema Serenade (Itzhak Perlman)

Aquesta setmana de festes varies no tindrem la recomanació setmanal del nostre prescriptor oficial i, aquest que us escriu, massa enrenou com per anar al cinema, almenys al cinema per adults perquè ja em veig fent-vos el comentari de Horton.

Fent gala de la responsabilitat que em caracteritza no us podia deixar sense disc de la setmana i a la vegada sense comentari de pel.lícula, així que he pensat que un ‘dos-en-un’ seria el més adient en aquest cas.

El disc que us recomano aquesta setmana és veritablement una joia a considerar a les vostres discoteques…

 

Disc de la setmana: Carmen McRae “Carmen sings Monk”

Carmen McRae (1920-1994) va néixer en el barri de Harlem i es va criar a Brooklyn. Va començar a estudiar piano clàssic i en 1939 va conèixer a la dona de Teddy Wilson, arreglista i compositora que va exercir sobre ella una influència musical decisiva. Irene Wilson, li va aconseguir una audiència amb Benny Goodman, que en aquells dies buscava una cantant negra, però no la va admetre. Un poc decebuda per aquell revés, Carmen McRae, es va perdre un parell d’anys entre les oficines d’una agència governamental a Washington, però va tornar A Brooklyn on va començar a treballar en clubs nocturns. En 1944 la van contractar en l’orquestra de Benny Carter i posteriorment durant un breu període de temps en les orquestres de Count Basie i Earl Hines. Sense constància discogràfica d’aquells primers passos, si és segur que tenia en Billie Holiday el mirall on mirar-se fins al punt que en mes d’una ocasió va declarar que si «…Lady Day no hagués existit, probablement ella tampoc…».

La seva primera aparició en disc, va ser l’any 1946 amb Mercer Ellington, fill del Duke, . Quan la banda de Mercer Ellington, es va dissoldre, Carmen va tornar a refugiar-se en clubs i cabarets de Chicago on va estar tres llargs anys que va aprofitar per a intensificar els seus estudis de cant. Es va casar