Quina setmana més curta no? Sí, per uns més que per altres.. A més suposo que fent o no pont heu tingut més temps per poder fer fotografies… Home, vaig intentar fer-ne dels focs i petards i mira, no han sortit malament del tot… Molt bé, poc a poc anem solucionant situacions diferents..

I avui? Ens queda alguna cosa per aprendre? I tant… Avui començaré a parlar-vos d’alguns temes i preparar-vos per endinsar-nos a les tècniques més conegudes de la fotografia analògica.. Ja, però jo tinc una digital !!

Taller de fotografia (31): El revelat digital

Ja ho sé, i per això abans d’aplicar les tècniques més avançades de la fotografia clàssica hem d’entendre bé les analogies i diferències amb la fotografia digital. Home, les diferències estan clares.. Sí? N’estàs segur? No.

La fotografia digital parteix d’un desavantatge enorme, si bé veurem que té avantatges sobre l’analògica, i és el procés (en anglès se’n diu workflow) fins arribar a la copia impresa o a la visió de la fotografia a la pantalla del nostre ordinador.

A l’esquema de dalt podeu veure representats esquemàticament els dos processos, el de la fotografia analògica i el de la digital. És important entendre’ls i veure’n les analogies. Mireu bé aquest esquema perquè hi tornarem.

A la fotografia, tant analògica com digital, hi ha dos moments clau on podem fer servir els nostres coneixements tècnics per obtenir la nostra petita obra d’art, l’exposició i el revelat. L’exposició en el moment de fer la fotografia i el revelat el procés posterior. Ja ho veig, a la fotografia digital no hi ha revelat… Ací volia arribar, doncs sí que en hi ha i a més aquest pot ser un gran desavantatge. No ho entenc.

Mirem el procés de dalt, en el moment de fer la fotografia controlo els paràmetres de l’exposició que en definitiva queden emmagatzemats al ‘carret fotogràfic’. Amb el carret anàvem a un laboratori fotogràfic i ací perdíem el control. Allí primer obtenien el ‘negatiu‘ i després el ‘positivaven‘, és a dir feien passar llum a través del negatiu sobre el paper fotogràfic. Finalment anàvem a recollir les fotografies. Suposo que més d’una vegada heu estat decebuts de com us han revelat les fotografies.

A la fotografia digital tot sembla més senzill, controlem igualment l’exposició (amb les mateixes tècniques que a l’analògica) i a la majoria de casos ja obtenim directament la fotografia, que passada a l’ordinador ja la podem veure o imprimir en paper. El que jo deia, no hi ha procés de revelat….

Sí, de la mateixa manera que amb el revelat analògic perdíem el control d’aquest procés ara el revelat també es produeix però directament a dintre de la càmera. El que veiem al ‘visor’ després d’haver fet una fotografia és ja el resultat del revelat. Un revelat però que en direm ‘revelat digital‘. La fotografia abans de ser ‘revelada digitalment’ es diu que té format RAW mentre que després del revelat té format JPG (o JPEG) i en algunes càmeres format TIFF.

Caram, finalment entenc què era això del ‘RAW’…. Al següent esquema podeu veure clarament el procés ‘invisible’ de revelat digital que es produeix immediatament després de fer la fotografia. Si hem escollit al nostre menú l’opció ‘JPG’, què és pràcticament una opció per defecte, el procés és el següent:

Aquest procés, precisament per ser automàtic, és molt important ja que deixem en mans de Mr Xip el procés de revelat. El resultat de la incidència de la llum, després de passar pels filtres RGB, és la fotografia de l’esquerra, en format RAW (no processada). He volgut exagerar el fet de que la fotografia s’ha format per milions de pixels que formen un mosaic.. Sí, ja recordo on s’intercalava els filtres dels diferents colors vermell, verd i blau. És com un enorme mosaic que caldrà ‘des-mosaicar‘, verb que m’acabo d’inventar però que podeu entendre clarament, es tracta de donar una aspecte uniforme a la fotografia és a dir treient les petites zones del sensor entre pixels. Aquest i altres processos s’apliquen a la foto RAW no-processada, com el balanç de blancs (la temperatura del color), les corbes tonals (per la seva distribució a l’histograma, expandint o estretint el rang dinàmic), el contrast, la saturació del color o la nitidesa amb la que veiem els detalls. Totes elles variables que prèviament hem ajustat al menú de la càmera i que ara Mr Xip aplica, absolutament a cegues, sense criteri de si el que fa està fent està bé o no, fins acabar el seu treball i produir l’arxiu ‘JPG’ que finalment endreça a la tarja de memòria de la càmera.

Això pot anar molt bé a la majoria d’ocasions ja que ens estalvia veritablement molt treball però també és cert que perdem la possibilitat d’intervenir-hi en el procés. Cert és que una vegada carregada la fotografia al nostre ordinador (primer esquema de dalt) podem fer servir programes de retoc (com el Photoshop o el LightZone) però potser és ja massa tard donat que la fotografia ha passat ja per un primer revelat i ha patit una compressió. Sí, explica això de la compressió…

El format JPG s’ha convertit en un estàndard de format d’imatges digitals pel seu ‘poc pes’, és a dir pel seu poc tamany en Bytes, donant qualitats acceptables en tamanys molt més reduïts, si el comparem amb altres formats com el ‘bmp’ (ara ja en desús) o el png, tiff o gif. A l’esquema de d’alt, just abans de ser emmagatzemada la foto digital a la tarja de memòria l’arxiu JPG pateix una compressió, una reducció de tamany d’arxiu. L’objectiu no és altre que produir arxius petits perquè a la tarja en entrin més. Aquesta compressió normalment la podeu pre-establir també al menú de la vostra càmera, on podeu escollir, en pixels, el tamany de la fotografia. De tota manera aquesta compressió, així com alguns paràmetres que s’ha fixat en aquest procés de revelat digital, com la nitidesa o ‘màscara d’enfoc ‘ son irreversibles’

Això pot ser un problema, ja que Mr Xip comprimeix l’arxiu resultant JPG a base de perdre ‘pixels’ d’informació. A l’esquema de dalt podeu veure els diferents resultats escollint tres tamanys JPG diferents al menú de la càmera. Aparentment tres fotos iguals, la de la dreta molt comprimida, obtenint per 12 KB pràcticament el mateix que la de l’esquerra amb 44 KB però si us fixeu amb el detall veureu que la qualitat s’ha reduït amb el tamany apareixent el que se’n diu ‘artefactes JPG ‘, aquests quadrats visibles a la foto de la dreta. Ha estat la solució de Mr Xip per poder produir un arxiu més petit.

Mira, tot plegat em sembla que ens estan prenent el pèl.. No m’acaba de convèncer el treball de revelat digital que fa la càmera. No hi podem intervenir?

Clar. No dic que ho hagem de fer sempre, ja que per la gran majoria de fotografies el format JPG amb revelat inclòs ja ens està bé, però podem ‘desactivar’ el revelat digital a la nostra càmera i quedar-nos amb la foto sense processar, sense tractar, és a dir amb el format RAW:

En aquest cas hem de dir-li al menú de la càmera que vull el format RAW en lloc del JPG. Mr Xip se’n alegra d’aquesta decisió ja que no ha de treballar tant. Simplement amb el format RAW, el negatiu digital, ja acaba la seva feina i emmagatzema aquest arxiu, no revelat digitalment, directament a la tarja de memòria. Sí clar, i ara?

Ara és el nostre torn. Normalment amb els programes que venien al comprar la vostra càmera o amb altres com el Photoshop, el LightZone o el iPhoto podeu obrir aquest ‘negatiu’ i jugar a ser artistes. Sí, artistes per anar aplicant, amb aquests programes, tots els processos de revelat digital, podeu canviar el color, el contrast, les corbes tonals, la nitidesa,…. tot. Tot excepte lògicament allò que ha estat capturat en el moment de fer la fotografia, com profunditat de camp per exemple. El resultat d’aquest laboratori digital tornarà a ser una fotografia en format JPG, que la podreu comprimir al vostre gust i que finalment la podreu emmagatzemar a la vostra fototeca.

A la dreta us poso un exemple del menú que apareix quan obrim el fitxer RAW en un programa de tractament de RAW’s, concretament és el que ve amb les càmeres Canon però n’estic segur que hi ha programes semblants per la resta de fabricants. Podeu veure com a l’obrir la foto RAW se’ns pregunta pels paràmetres que us he comentat per poder-los ajustar a les vostres preferències: Nitidesa, Contrast, saturació de color, to del color i d’altres. S’ajusta i s’emmagatzema com un JPG. No és gens complicat.

Fem una petita taula comparativa i veureu que el format RAW permet el control dels paràmetres que determinen la lluminositat i color en una fotografia però té en contra que és un procés a aplicar fotografia a fotografia i és impensable fer-ho amb totes les fotos de les vostres vacances. Precisament és important establir correctament els paràmetres de color, contrast, nitidesa,.. a la vostra càmera, perquè els resultats obtinguts automàticament a l’escollir el format JPG siguin el més satisfactoris possible.

Hi ha però ocasions on una fotografia té una importància especial, un paisatge o un monument per exemple i no us la voleu jugar amb un revelat digital automàtic. En aquestes ocasions recomano canvieu a RAW al menú de la càmera, dispareu i a casa la ‘reveleu’ digitalment fins que us satisfaci. A la taula us he posat una característica que considero molt important: ‘control del rang dinàmic‘. Ja sabeu la meva obsessió per aquest tema i sabeu també que fotos amb zones ‘negres’ o ‘blanques o cremades’ son irrecuperables. El format RAW capta un millor rang dinàmic i és més ric en tonalitats. És Mr Xip al passar el format RAW a JPG qui malmet les fotografies. Mireu aquest exemple:

La meva càmera té una opció per produir fotografies en RAW i JPG a la vegada. La JPG la teniu abaix, sense cap retoc addicional. La RAW a dalt i l’he processat amb un programa que processa RAWs. Mireu les diferències: el tamany és la primera. Però la més important és que el rang dinàmic a la RAW és molt més ric que a la JPG, només cal que mireu les ombres a la cara d’aquesta petita estatueta. Us he afegit l’histograma perquè enteneu el per què. Si me l’he de jugar en una foto complexa escolliré sempre el format RAW i seré jo qui ‘reveli digitalment’ el ‘negatiu RAW’.

Avui ha estat una mica llarg però espero que profitós. Vull que us quedeu amb la idea de que no sempre una fotografia que no us acaba de fer el pes és per culpa vostra. Moltes vegades el procés de revelat intern i creació del JPG no aconsegueix el resultats esperats i val més, en aquests casos, disparar en format RAW i fer-vos càrrec vosaltres mateixos del procés de revelat.

Bé amics, espero els vostres comentaris ací mateix al bloc, ara ja només us queda saltar als exercicis del taller (31) a flickr simplement clicant la icona:

Molt bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

Hola amics, treballeu igual que nosaltres? Vinga home, no siguis fals i admet que aquest capítol és en diferit, mentre tu estàs a la platja… Bé, és cert, però tot sigui per no faltar a la cita de cada dilluns…

Avui, potser aprofitant que per molts fem pont i demà és festa m’agradaria introduir-vos en un nou tipus de fotografia que canviarà radicalment bona part del què heu après fins ara.. Per què ens ho fas això? No pateixis, ja veuràs com t’agradarà…

Taller de fotografia (30): La fotografia en blanc i negre

Caram, no em pensava que poguéssim fer fotografies en blanc i negre amb les nostres càmeres digitals.. No és un tema una mica antic? Ni de bon tros, la majoria de les càmeres digitals, reflex o compactes, tenen l’opció de poder captar fotografies en blanc i negre o en el pitjor dels casos de fer-les en color i convertir-les després a blanc i negre amb algun dels programes de retoc digital, alguns dels quals venen inclosos al comprar la càmera. I no té res d’antic. Al contrari, la fotografia en b/n és un nou món a explorar on alguns conceptes que hem aprés fins ara els haurem de retocar.

Què vols dir? Fàcil, a la fotografia en color és evident que el ‘color’ és molt sovint allò que és capaç d’expressar-nos alguna cosa. Mira les fotografies de dalt, la de l’esquerra no és gran cosa però la gràcia que té és el canvi de color de les plantes al voltant de la finestra. Aquest ‘motiu’ ha desaparegut a la fotografia en b/n. La foto de la dreta és ‘plana’ i ha perdut la poca gràcia que tenia. I què suggereixes?

Recordem les propietats bàsiques que havíem de treballar alhora de composar una fotografia: motiu, composició i tècnica (de tractament de la llum). Tret de la composició, les altre dues son ben diferents en una fotografia en b/n. El ‘motiu’ que ho era en una en color potser que ara no ho sigui i a l’inrevés i la tècnica de tractament de la llum, l’exposició, la lluminositat… és evident que no pot ser el mateix. L’absència de ‘color’ ens aparta de la realitat i una foto en b/n és més una representació de la realitat que volem captar que no una ‘còpia’. Ara haurem de treballar una mica més, ‘visionant’ en blanc i negre l’escena que tenim al davant.

Bé, no sembla massa difícil… Doncs sí, i més del que sembla.

A l’esquema de sobre crec que hi podreu trobar l’explicació.

El ‘color’ ja vam veure que ve determinat per tres paràmetres: matís (que veritablement per nosaltres és el color que percebem), la saturació i la brillantor o lluminositat. Cada color ve determinat de forma unívoca per aquests tres paràmetres. El ‘taronja’ que he escollit és diu: 29-78-92, és a dir té un matís del 29%, una saturació del 78% i una lluminositat del 92%. El mateix ‘color taronja’ també vam aprendre que sortia de la combinació dels tres colors additius (vermell, verd i blau) RGB, per tant també el podríem representar per RGB: 235-141-52. Aquests valors recordareu venen de l’escala de lluminositats que va del 0 al 255, per tant el taronja que he escollit és barreja del vermell de lluminositat 235, del verd de 141 i del blau de 52.

I ara ve el problema…

Al voler representar el ‘color’ en ‘blanc i negre’ de les 3 variables necessàries per representar-lo en ‘color’ només en necessitem 1 en ‘blanc i negre’, que no és més que la tonalitat que li correspon a l’escala de grisos. El problema, ja us podeu imaginar, és que més d’un color ‘real’ li correspon el mateix gris a la fotografia en blanc i negre !!! A l’esquema de dalt, el blau i el taronja escollits tenen el mateix valor en ‘blanc i negre’. Caram, vol dir que una foto en color on hi sortissin aquests taronges i blaus concrets es veuria tota grisa, sense cap diferència ni contrast? Exactament.. Ja veig, això pot ser un problema.

A l’animació que us poso a continuació podeu veure l’equivalència dels 3 colors primaris additius i els tres subtractius que representen en blanc i negre:

Aneu clicant per anar passant els esquemes. Al ‘1′ teniu els ‘colors’ primaris. Ara cliqueu i passeu a ‘2′, podeu veure l’equivalència d’aquests colors en una fotografia en b/n tirada directament amb la càmera. A ‘3′ i ‘4′ teniu un exemple de dos mètodes que podem trobar als programes de retoc si volguéssim convertir la foto en ‘color’ a ‘b/n’, us he volgut demostrar com aquesta ‘equivalència’ no és única. El pitjor mètode podeu comprovar que és el de ‘desaturar‘ el color, una de les opcions clàssiques als programes de retoc fotogràfic, ací us demostro com els 6 colors tindrien la mateixa equivalència a l’escala de grisos. Un desastre…

Tranquil, tot té solució. Simplement vull que entengueu la importància de la conversió del ‘color’ al ‘blanc i negre’:

A l’esquema de dalt en podeu veure els efectes. La gama de colors de l’esquerra (tots ells amb la mateix lluminositat) han de convertir-se en una gama de grisos, a l’esquema del centre ho podeu veure, aquest esquema central té variacions segons el mètode emprat però assegura ‘grisos’ diferents tot i venint de ‘colors’ diferents amb la mateixa saturació i lluminositat. És l’esquema utilitzat per les càmeres que tenen l’opció de tirar fotografies en b/n i de la majoria d’opcions de conversió de fotos en color a b/n en un programa de retoc digital. En canvi ‘desaturar’, o treure-li el color, és un concepte diferent, com ho podeu veure a l’esquema de la dreta. Fixeu-vos que perillós és aquest mètode, colors diferents però amb la mateixa saturació i lluminositat tenen el mateix ‘gris associat’. Per tant compte amb l’opció ‘desaturar’ dels programes com Photoshop o altres, els resultats podrien ser horribles.

Crec que ho entenc. Vols dir que hem d’anar en compte amb el mètode de conversió del ‘color’ al ‘b/n’ o contrastos que teníem a la foto en color desapareixeran a la de blanc i negre… Exactament, i això ens permet afirmar que l’actitud que hem de tenir davant d’una escena si volem fer una foto en b/n és diferent. En aquest cas la fotografia en b/n expressa el seu missatge únicament amb tonalitats de grisos, per tant haurem de cuidar expressament els ‘contrastos’ i tractament de la llum de manera diferent a com ho fèiem a la fotografia en color.

La fotografia en b/n és tot un repte. En absència de color ens les haurem d’enginyar per expressar el que volem només amb l’ajuda del blanc, el negre i les tonalitats de grisos. Per contra, aquesta absència de ‘color’ pot expressar conceptes que no serien possibles en color, no oblidem les fantàstiques fotografies que ara ens poden venir al cap en b/n, on el motiu, la composició i la lluminositat, especialment el contrast, son els elements bàsics.

Bé, què suggereixis que hem de fer?

Hi ha òbviament dues maneres de fer fotografies en b/n: 1. Fer-les directament en b/n si és una opció que ens dona la nostra càmera. 2. Fer-les en color i després convertir-les amb programes de retoc fotogràfic.

A la composició de sota en podeu veure alguns mètodes i m’he entretingut a ajuntar-los tots perquè en pugueu veure les diferències:

La segona porció ‘grey scale/càmera’ és tal i com normalment sortiría directament de la càmera si hem optat per tirar-la en b/n directament. Sol coincidir amb la típica opció dels programes de retoc que diu ‘Convertir en b/n’ o ‘grey scale’ (escala de grisos). Els efectes en un i altre cas son força similars. És un mètode, el de tirar les fotos directament en b/n, força còmode i normalment no cal retocar, però també perillós ja que diguem-ne que l’original ja és en b/n i per tant no tenim opcions a retocs de lluminositats selectius pel ‘color’ original, ja que aquest s’ha perdut.

La tercera és la de ‘desaturate’. És una opció que trobem també a la majoria de programes de retoc i consisteix, com hem dit abans, a ‘treure’ el color de la fotografia original que hem tirat en ‘color’. En aquest exemple no es veuen massa les diferències però ja heu vist que és un mètode pot ‘aplanar’ els colors i colors de la mateixa lluminositat es representen pel mateix to de gris. Faig tant èmfasi amb aquesta opció per que entengueu que colors diferents, igual de saturats i amb la mateixa lluminositat donaran el mateix gris, però normalment en una escena és dificil que ens trobem amb aquesta casuística i els resultats, tot i no donar massa contrast, poden ser acceptables.

Els dos següents son ja per més avançats i son opcions que estan presents a Photoshop però desconec si també les podem trobar a altres programes de retoc, inclosos els que teniu que venien amb la càmera. Especialment vull fer èmfasi al ‘black and white‘, aquesta és una opció molt interessant de Photoshop que ens permet ‘canviar’ les lluminositats depenent del color original, Com veieu a l’exemple de dalt (porció de la dreta) he manipulat la lluminositat del verd dels arbres deixant igual la resta. Aquest mètode és perfecte per la fotografia creativa.

Per descomptat una vegada a dintre del programa de retoc fotogràfic podeu, apart de convertir les vostres còpies en b/n, colorejar-les amb el to que vulgueu, donant un aire antic o de reportatge. En teniu un exemple a la dreta.

A l’exemple de sota podeu veure, després de remenar molt per la meva fototeca i buscar una foto adient, de com la aplicació de mètodes per passar a b/n de forma incorrecta  sobre una foto en color poden ‘aplanar’ els colors i perdre contrast i textura:

La foto de l’esquerra parteix de la de color amb manipulació incorrecta amb programes de retoc mentre que la de la dreta ha estat obtinguda mitjançant l’opció de ‘convertir en b/n’ (que coincideix força amb que hauriem obtingut si directament l’ha haguessim tirat en b/n). Compte per tant en fer d’aventurers amb complexes opcions que porten aquests programes.

Us deixo un curt vídeo de les opcions que porta un dels programes que més m’agrada de retoc digital, lightzone, simplement perquè en veieu les diferències de diferents mètodes de passar una fotografia a color a blanc i negre:

L’opció ‘blanc i negre’ a la càmera La majoria de compactes i reflex tenen l’opció de fer fotografies directament en blanc i negre: Normalment aquesta és una opció que haureu de trobar en els complexes menús de la vostra càmera digital. El resultat serà directament la foto en ‘b/n’. Us recomano compareu el millor mètode. Començaria pel més senzill, el de ‘Convertir en B/N’ del vostre programa de retoc i la compararia amb la que sortiria directament de la càmera havent triat l’opció en B/N. Compareu els detalls i el que és essencial, com els diferents mètodes tracten els colors originals. Per experiència, el millor és tirar les fotos en color i convertir-les després a b/n amb el programa de retoc, sempre que el tingueu clar o que doni les prestacions que exigiu, de lo contrari, tot i que no les podreu manipular massa, tireu-les directament en b/n.

Bé amics, espero els vostres comentaris ací mateix al bloc, ara ja només us queda saltar als exercicis del taller (30) a flickr simplement clicant la icona: (aquesta setmana els exercicis es publicaran demà dimarts)

Molt bona setmana i molt bona revetlla de Sant Joan !!!!

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

Som-hi de nou. Com ha anat la setmana? Més o menys però ja t’avanço que no he practicat gens… Doncs així no avançarem massa, no?

Avui parlarem més que de conceptes nous de situacions noves… De moment molt excitant… No home, he pensat que podríem aprofitar que s’apropa la revetlla de Sant Joan per treballar algunes situacions que de ben segur ens les trobarem el dia de la revetlla… Què ens ensenyaràs? a tirar petards? No exactament però la cosa va per aquí…

Taller de fotografia (29): Qui ha apagat la llum?

Definitivament a tu el cap de setmana no et prova… a què ve aquest títol? Doncs senzillament que avui tornarem a donar-li una volta més a les situacions de poca llum, a les fosques o fotografies de nit. Mira aquí has pogut estar fins i tot inspirat ja que sempre m’ha fet gràcia fer fotos dels focs artificials.. Doncs prepara’t que el dia de la revetlla no pararàs…

A Mr Xip no li agrada massa les situacions de poca llum, ha de treballar massa i s’ha d’esforçar per captar lluminositats molt baixes. Recordeu el taller del rang dinàmic? Sí, l’he llegit 5 vegades… Doncs aquestes situacions de baixa lluminositat estan situades a la zona de l’esquerra del quadre on representàvem el rang dinàmic de l’ull humà. Mentre no hi hagi grans variacions de lluminositat normalment el rang dinàmic de la nostra càmera serà suficient per captar aquestes escenes, proporcionant histogrames més o menys equilibrats, però o fem treballar a Mr Xip per què capti el màxim detall possible o simplement obtindrem zones fosques sense cap detall. Per això aquestes fotografies posen a prova la nostra càmera i especialment el sensor, de la qualitat del qual dependran les nostres fotografies. O sigui, que estem en mans del sensor? Més o menys…

Però quin és el problema?

El problema és el ‘soroll digital‘. Sí, ja n’havies parlat.. El ’soroll’ a la fotografia digital és un dels elements a batre pel nostre sensor, com ho és el ‘gra fotogràfic’ a la fotografia analògica. Podríem dir que el ’soroll digital’ és equivalent als sorolls de fons que sentim quan una emissora de ràdio no està ben sintonitzada o de senyal molt dèbil o la ‘neu’ que veiem en una recepció dèbil d’un canal de TV. El ’soroll’ està sempre present a les nostres fotografies, fins i tot en absència complerta de llum, per lo que notem més la seva presencia en situacions de baixa lluminositat, a les zones uniformes en color, en ombres i negres, bàsicament a altes sensibilitats i amb càmeres amb sensors amb pixels ‘petits’. A l’esquema podeu veure com els pixels, contenidors dels fotons incidents, han de lluitar per separar el senyal rebut amb el senyal de fons, propi de l’electrònica del sensor, o ’soroll digital’:

És evident que si la relació del nivell de soroll, comparat amb la màxima capacitat del pixel és molt petita el ’soroll’ pràcticament no s’apreciarà, per això es diu que el nivell de soroll depèn de quan gran és el pixel i en càmeres digitals d’última generació s’ha aconseguit ja molts bons nivells de reducció de soroll comparat amb el que trobem als mòbils o a les digitals de fa uns anys o compactes d’ara. El soroll el podem trobar bàsicament als ‘blaus’, per exemple al blau del cel i al vermell (el canal més afectat pel soroll), amb desviacions de lluminositats entre pixels fins al 20% en càmeres compactes, que és una barbaritat. I com sabem com es comporta el nostre sensor de la càmera davant aquestes situacions?

Molt fàcil. Aquest efecte tan molest que és el soroll ja hem dit que apareix en situacions de relativa baixa lluminositat i sobretot en ISO altes. Per què? L’augment de la sensibilitat ISO es entesa per Mr Xip com una ordre a ampliar el senyal, és com si poses un amplificador addicional per multiplicar el senyal rebut a cada pixel, el problema es que s’amplifica el senyal però també el soroll !! A les fotos de dalt, un interior amb relativa poca llum, es pot veure la mateixa zona a ISO diferents. Veieu l’aparició del ’soroll’ a ISO altes? Veieu com és sobretot visible a la zona blava?

A la foto de dalt m’he entretingut en separar els tres canals per demostrar-vos com el soroll afecta molt més al vermell i al blau i gairebé no afecta al verd (fixeu-vos en la textura de la caçadora texana). Això és molt important. Després del taller dels ‘colors’ ara fins i tot podeu predir l’efecte del soroll a les fotografies per la presencia dels colors primaris.

Quan es presenta el ’soroll’ a les nostres fotografies? Primer per entendre la naturalesa del soroll separem els dos tipus més importants, el soroll fixe i l’aleatori. El ‘fixe‘ el podem veure en exposicions llargues, normalment a partir de 1 o 2 segons, aquest soroll és conseqüència de que no tots els pixels que reben la mateixa llum contenen el mateix nombre de fotons (és com si poséssim recipients iguals sobre una pluja de gotes grans i separades, al final els recipients podrien no contenir el mateix volum d’aigua). Aquesta diferencia entre pixels és normalment petita però en exposicions llargues apareixen els ‘hot pixels’ o pixels ‘bojos’, que sobrepassen la mitjana de lluminositat de la resta. Son pixels que podríem dir ‘defectuosos’ i apareixen sempre al mateix lloc. El resultat és força desagradable’.

El soroll ‘aleatori‘ és el que apareix a altes sensibilitats i és el que hem explicat als paràgrafs de dalt. La diferència amb l’anterior és que l’aparició de pixels ‘diferents’ a la resta és aleatori, no es segueix cap patró i no apareixen normalment al mateix lloc en dues fotografies iguals. En quant a la seva naturalesa podem dir que el soroll ho pot ser en ‘lluminositat‘ i en ‘color‘. En ‘lluminositat’ vol dir que a la fotografia veiem zones que haurien de ser uniformes i en canvi ens trobem amb els ‘puntets’ que varien de lluminositat. En ‘color’ vol dir que a més aquests puntets aporten colors inexistents a l’escena, normalment vermells i blaus.

Com veieu estem davant d’un problema que només podrem resoldre amb programes de tractament o retoc fotogràfic.

Ja però per les meves fotos de la revetlla això és un desastre… Doncs pot ser que sí, efectivament hi ha una situació concreta, la de les fotografies nocturnes, que pateix especialment l’efecte del soroll:

Aquest és un exemple clar de fotografia de llarga exposició. Hi ha de tot, soroll cromàtic i centenars de pixels ‘bojos’ que han donat una lectura errònia de l’escena (els puntets blancs i de colors). Els puntets blancs de la fotografia son estels? No, la prova és l’ampliació que veieu abaix, és un avió que sortia de Barajas i la línia és tot el temps, uns 30 s, que la càmera estava amb el diafragma obert i per tant captant les llums de l’avió… No son estels, és soroll !!!! Clar, vaig haver de disparar en intervals de 30 s per captar de tant en tant un llamp. Molt hàbil. De tota manera aquesta és una foto del 2000 amb una de les primeres digitals que van sortir al mercat, una Olympus, ara n’estic segur que amb les vostres càmeres no haguéssiu obtingut tant soroll.

A la fotografia de la dreta podeu veure’n els efectes del soroll a altes sensibilitats ISO, en aquest cas es una foto d’interior, al Ice Bar de Copenhagen, sense flash la única manera de fer la foto era forçant-la a un ISO molt alta però el sensor s’ha tornat boig i no pot captar totes les textures en aquestes condicions (i no té res a veure amb els -5º de l’interior) provocant un soroll excessiu, visible tant en lluminositat com en color. Si cliqueu la foto la podreu veure ampliada i entendreu el que us explico. La foto està tirada amb una compacta Canon iXus.

Mal rotllo no? Doncs sí, volia que entenguéssiu que el ’soroll’ és la bèstia negra de la fotografia digital i que únicament amb les darreres càmeres poc a poc es va resolent el problema, tant a exposicions llargues (pixels bojos) com a sensibilitats altes (soroll aleatori en lluminositat i color). Proveu la vostra càmera i comproveu les seves capacitats de treballar amb condicions baixes de llum. Si el seu rendiment és dolent obtindreu fotografies amb molt soroll que només podreu arreglar una mica amb programes de retoc fotogràfic, però segurament serà a canvi de perdre textura de les zones amb soroll.

Bé amics, espero els vostres comentaris ací mateix al bloc, ara ja només us queda saltar als exercicis del taller (29) a flickr simplement clicant la icona:

Molt bona setmana i espero poder estar amb vosaltres el proper dilluns però el pont és molt atractiu i no sé si disposaré del temps necessari per treballar el Taller 30.

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

Què tal amics? Caram, ja estem pel 28? Sí, la veritat és que sembla ahir quan vam començar, no? Doncs no exactament, a mi se m’ha fet una eternitat…

Avui, si em deixes, sí que us introduiré el sens dubte element més important de la fotografia a color.. Sí, tira, tira… No és més que el ‘color‘, la percepció que tenim dels colors, com es creen i de què depenen.. fins i tot ens atrevirem a donar uns consells sobre quins colors escollir, si podem, alhora de fer una fotografia..

Taller de fotografia (28): El color

El color no pertany als objectes sinó a les propietats dels mateixos per absorbir la llum que les incideix. Sí crec que ja ens vas parlar d’això.. Essent la llum incident capital en la percepció del color als objectes potser que repassem què és la llum..

Ja recordareu na naturalesa ‘electromagnètica’ de la llum i que només una part n’és visible. Aquest és l’espectre visible de la llum que fàcilment obtindrem per refracció de la llum blanca al passar per un prisma.. És el mateix concepte darrera la formació de l’arc de Sant Martí, no? Sí, exactament, en aquest cas son les partícules o gotes d’aigua les que pateixen la refracció de la llum del sol. L’espectre visible de la llum ens mostra, ordenada per les longituds d’ona, els diferents colors, dit d’una altra manera cada color té associat una longitud d’ona o freqüència, de la mateixa manera que ho tenen les ones de radio o TV. Veig que hi ha molta part invisible? Sí clar, de fet les ones radio ho son no? Però ja hem comentat que les longituds d’ona adjacents a l’espectre visible, com els ultraviolats o infrarojos poden afectar a les nostres fotografies, sobre-exposant-les incorrectament o variant l’equilibri de lluminositat. Però amb un bon filtre diguem-ne que ho tenim solucionat….

Agafem aquest rang de colors i estudiem-los una mica més:

No entrarem en l’història del color, tot i que és ben interessant, sinó que anirem directament a un dels models més comuns per representar tots els colors de l’espectre visible. Aquest el podem representar, des de l’esquema inicial que anava del violats als vermells, en un cercle on els podem representar en dues dimensions.

El model més comú és l’additiu, aquest es basa en el concepte de que tots els colors es poden formar a partir de la barreja de tres colors primaris: el vermell, el verd i el blau, recordeu les sigles de RGB? Sí, red, green i blue.. La teoria dels colors additius és ben senzilla, com veieu a l’esquema de dalt, i es la base dels televisors o dels projectors.. Els colors primaris de dos en dos donen els secundaris i els tres a la vegada el blanc. A l’exemple podeu veure que el vermell + verd = groc, que és complementari al blau. Aquesta relació és interessant conèixer-la, ja que a les nostres fotografies ens podem trobar diferents colors formats a partir de la llum incident.

El segon model és el substractiu. De fet és ben semblant a l’additiu però ara els colors es formen per substracció o absorció d’algun color. És l’utilitzat en pigments i colorants com les tintes de les impressores. En aquest cas els colors primaris s’obtenen per substracció dels tres colors substractius: el cian, el magenta i el groc. Mireu l’esquema amb els tres cercles, si a la llum blanca que conté els primaris verd, vermell i blau li trec el blau obtinc…..el groc? Perfecte, això és molt important per entendre la naturalesa del color dels objectes. Ja em dit que el color d’un objecte és aquell resultant de la llum que reflecteix o el que és el mateix: del complementari del que absorbeix. Mirem l’esquema següent:

Senzill, imaginem que incideix llum blanca sobre l’objecte i que aquest, per les seves propietats absorbeix el component blau de la llum, per lo que reflectirà únicament les components verda i vermella.

De quin color veuràs l’objecte? Si reflecteix el verd i el vermell… pel model additiu, verd+vermell igual a.. groc? Bé. Amb el model substractiu, si el blau és l’absorbit.. miro el complementari i és el … groc ! És divertit, no? Ara ja podem entendre que si posem un filtre groc a la càmera aquest absorbirà el seu complementari, és a dir el blau, deixant passant el verd i vermell, que combinats donarà el groc… Si alguna vegada compreu algun filtre de color a la càmera penseu amb això….

Perfecte, ja sabem com obtenir els colors en una projecció o monitor (model additiu) o en una impressió en paper (substractiu), però ara parlem una mica més de les propietats del color ja que segur que trobeu aquests models massa senzill, que hi falten matisos de colors…

Podem considerar que les propietats del color son tres: el matís, la lluminositat i la saturació. Cada color queda representat per un valor de les tres. A l’esquema podeu veure el cercle on representàvem els colors (el matis em donarà la percepció del color), quan més lluny ens situem del centre més saturat serà el color i la lluminositat és la tercera variable que representarà la quantitat de llum reflectida. Les tres combinades donaran el color escollit. Tots i cadascun dels colors de les nostres fotografies tenen una única representació en aquest cercle més una alçada a la barra de lluminositat.

La percepció del color.

Però com arribem a percebre el color? El nostre sistema de visió és força complexe i es fa servir bàsicament del que s’en diu ‘bastons i cons‘, situats al nostre sistema ocular i que acabaran donant l’ordre al cervell per que ‘percebem’ el color. Els ‘bastons’ ens ajuden a les situacions de baixa lluminositat i no perceben el color mentre que les ‘cons’ sí que perceben el color i els fem servir per més altes lluminositats. Per això el ‘color’ es difícil de ‘veure’ quan les condicions son de baixa lluminositat. Els tres tipus de ‘cons’, en representarem per S, M i L, son sensibles a diferents longituds d’ona, és a dir,a diferents colors.

Ara entendreu allò que us vaig explicar de l’histograma del ‘verd’… A l’esquema de l’esquerra podeu veure a dalt com els tres tipus de cons capten diferents rangs de colors i us el comparo amb el gràfic de quan sensible és el nostre sistema ocular als colors.. Sí, ara ho veig, tenim màxima sensibilitat per percebre els colors al voltant del ‘verd’… Efectivament, el nostre ull és més sensible a la llum a la zona dels verds-grocs que a la resta.. Això és tan important que la majoria de mecanismes als sensors per captar el color estan basats en aquest fet.

Sí, per què tot això és teoria.. però com acaba Mr Xip percebent els colors? Doncs, bona pregunta i la resposta és encara més enginyosa. T’en recordes dels pixels? Sí, clar..

Dons crec que l’esquema parla per sí sol… Cada pixel, que ens l’imaginàvem com un contenidor capaç de captar els fotons o partícules de llum, té realment una mena de filtre de color verd, blau o vermell. Aquests filtres estan distribuïts en una mena d’engraellat al llarg de tot el sensor, però com que hem dit que tenim més sensibilitat al verd hi podem trobar el doble de pixels amb filtre verd que vermell o blau (veure l’esquema de dalt). Ara és fàcil entendre que cada contenidor només guardarà el ‘color’ del filtre que té. Al final tindrem tres histogrames, el resultant de comptar els pixels amb filtre verd, el vermell i el blau… Ara entenc lo dels tres histogrames de colors que comentaves al darrer taller!!! De fet l’histograma de lluminositats és el mateix però sense tenir en compte els filtres.

Amb aquestes informacions que venen de la graella de vermells, verds i blaus senzillament Mr Xip, fent servir els models de colors que hem explicat abans, arriba als colors finals de la nostra fotografia. Enginyós aquest Mr Xip … En aquest gràfic animat podeu veure com a partir de la graella de vermells i verd purs Mr Xip acaba ‘percebent’ el groc. Sí noi, jo no m’ho creia això de que amb el verd i el vermell sortia el groc fins que ho vist.. és com un miratge òptic…

Podríem parlar hores i hores del ‘color’, però crec haver repassat els elements bàsics, ara coneixeu els models additius i substractius, les propietats del color i fins i tot com s’obté pel sensor de la vostra càmera. Sí tot molt acadèmic, però on és l’art del color?

Caram, això sí que és complicat. Ací entrem en un camp compartit per la pintura i no m’atreviria pas a donar consells…

Bé amics, espero els vostres comentaris ací mateix al bloc, ara ja només us queda saltar als exercicis del taller (28) a flickr simplement clicant la icona:

Molt bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

Estem en proves:

Hola de nou amics ! Avui m’agradaria introduir-vos el concepte de… Para, para, avui no ens introdueixes res o corres el perill de quedar-te sol.. Què passa? No en hi ha per tant, no? Doncs sí que en hi ha… Els tallers passats han estat complexes y ens hauries de fer una repesca o anirem tots a Setembre..

Bé, potser tens raó i caldria dedicar el taller d’avui a assentar alguns conceptes que potser encara ens trontollen i que no ens deixen avançar al ritme que voldríem.. Què et sembla si repassem el tipus de fotografies que podem obtenir a partir de l’estudi dels seus histogrames? No podria arribar en millor moment…

Taller de fotografia (27): Per l’histograma sabrem la foto que hem fet…

El títol t’ha vingut per inspiració? No home, justament una bona forma de repassar els darrers capítols és aprofundir en l’estudi dels histogrames que podem veure immediatament després de fer una fotografia… Repassem el concepte d’histograma?

Ja vam dedicar un taller a la definició d’histograma (taller 18 i 20) i en molts altres els hem utilitzar per explicar conceptes com el contrast, la sub i sobre-exposició i darrerament el rang dinàmic.

A l’esquema de dalt podeu veure la seqüència per la creació de l’histograma en una fotografia. Ara que entenem una mica més el concepte de ‘pixel’ com contenidor d’informació de la lluminositat i el color d’aquesta petita àrea de la nostra fotografia no ens ha de costar entendre, a l’exemple ho podeu veure de forma exagerada a la foto de la flor en color, que la fotografia es forma a partir dels milions de pixels que contenen aquesta informació. Com que encara no hem parlat de com es guarda el ‘color’ pensem només en la lluminositat que emmagatzema cada pixel, per lo que ens és més fàcil imaginar la fotografia en blanc i negre.

Com funciona? Doncs és ben senzill, agafem un per un cada pixel de la nostra fotografia, que tindrà una to del blanc al negre i que en el nostre exemple per fer-ho senzill considerarem que tenim 10 tons diferents. Ara es tracta senzillament de situar, com si fos un tetris, cada pixel en la columna corresponent al seu to. A l’acabar tindrem aquesta mena de gràfic on cada columna representa el nombre de pixels que tenen el mateix to, si ara ens imaginem que a la realitat la distribució és per 256 tons el gràfic final serà.. l’histograma !!

Clar, ara podeu acabar d’entendre que una foto amb tons clars voldrà dir que té molts pixels amb to clar que els podrem veure a l’histograma situats a la dreta i el contrari pels pixels foscos. Ara ho entenc, depenent del desplaçament de la corba de l’histograma podrem tenir una idea intuïtiva de la distribució de tonalitats.. Sí, exactament, però només això sinó també recorda que podem treure més conclusions com el rang dinàmic o el contrast… Sí, això és el que encara no acabo d’entendre…

L’us de l’histograma és especialment interessant a les càmeres digitals, on la majoria tenen l’opció de no només veure la foto pel visor després de disparar sinó també de veure el seu histograma:

Això és especialment interessant ja que si sabem interpretar l’histograma podem repetir si cal la fotografia canviant aquells paràmetres que calguin fins aconseguir el que volem. Què son els altres histogrames de colors? Bona pregunta, tot color és combinació dels ters color primaris vermell (R, de red), blau (B, de blue) i verd (G, de green). Ja ho treballarem en posteriors tallers, però simplement dir que cada color que conté cada pixel es pot descomposar amb vermell-verd i blau, que en diferents proporcions donarien el color final. Els histogrames RGB son justament això, la distribució dels pixels per les seves tres components,R, G i B. Ara no hi feu massa cas, simplement avançar-vos que l’histograma G (el del verd) és molt semblant a l’histograma de lluminositats, que és el que treballem avui. I això? Simple, pels nostres ulls el verd és el que dona més percepció de lluminositat per això l’histograma del verd acabarà sent força semblant al de lluminositat.

A més, haureu comprovat que en el visor d’imatges que teniu a la vostra càmera hi podeu veure també la fotografia que acabeu de tirar.. Sí, però a vegades les zones blanques fan pampallugues… Just, això és el més important, és l’avís que us dona Mr Xip de que aquestes zones han sortit cremades o sobre-exposades, massa situades a la dreta de l’histograma, amb lo que hauran perdut la textura de les ‘llums’ i pràcticament tot es veurà ‘blanc’. Això és interessant ja que de moment us dona la pista de que potser haureu de repetir la foto sub-exposant un pèl.. Per què dius ‘de moment’? Perquè us podeu trobar que sub-exposant perdeu les ‘ombres’ i aquestes es veuen sense textura, totes negres. Recordes el problema del rang dinàmic? Sí, ara potser ho mig entenc…

Però continuem amb els histogrames, a l’esquema a continuació us poso un senzill exemple de la relació que haureu de fer mentalment quan veieu foto i histograma a la vegada:

Ara ho entens? A veure, miro la foto, me la imagino en blanc i negre, simplement per tenir una idea de la lluminositat, i distribueixo els pixels en un eix que va del negre al blanc. Si t’esforçes podries saber cada punt de la fotografia quina correspondència té amb l’histograma. Per exemple veus per què hi ha tantes zones ‘altes’ a l’histograma situades a la zona d’ombres? Sí home, crec que bona part corresponen a la platja de sorra negra i el blau fosc del mar. Molt bé…

Recordem la distribució que fem de les zones de l’histograma en negres, ombres, tons mitjos foscos, tons mitjos clars, llums i blancs que ens donen una idea de la predominància d’aquests tons quan observem un histograma, per exemple a la nostra fotografia, que té un histograma molt equilibrat, té predominància d’ombres i tons mitjos en general. La presencia de llums fa que a més sigui una fotografia ben contrastada.

Bé, comencem el joc… Quin joc? És una forma de parlar, ara veurem els diferents tipus de fotografies que podem obtenim en funció del seu histograma:

Aquest és l’histograma ideal. La distribució va des de les ombres a les llums i diríem que el rang dinàmic de l’escena ha estat captat completament pel rang dinàmic de la càmera. Potser s’hagués pogut sobre-exposar 1 punt per aprofitar l’espai de llums altes o blancs que ha quedat lliure però aleshores l’estreta franja de platja central (la més clara) hauria sortit cremada (blanca)

Clarament és una fotografia sobre-exposada, a més aquesta saturació a la dreta mostra la falta de textures de les llums i blancs. Amb una subexposició de -1 hagués quedat millor distribuïda i amb més textura a les llums. La fotografia de tota manera es complexa per la incidència directa de la llum del sol.

L’histograma mostra una tendència cap els ‘negres’, hem desaprofitat una bona part a la zona de les ‘llums’. És una foto sub-exposada, amb una sobre-exposició de +1 hauríem obtingut un histograma més equilibrat si bé és probable que es saturessin les llums dels núvols i es perdria textura, però la resta de la fotografia quedaria més clara.

El rang dinàmic de l’escena és més gran que el rang dinàmic de la càmera. Això ho veiem clarament per la saturació dels pics als extrems del negre i blanc, és la prova de que li falta ‘rang dinàmic’. La solució és la tècnica HDR ja que com es pot veure sobre-exposant el fons encara quedaria més cremat i sub-exposant la textura de les pedres pràcticament seria inapreciable donant una tonalitat pràcticament negra. Aquests histogrames tenen típicament la forma de ‘U’. En aquests casos faria una altra foto sub-exposada i una altra sobre-exposada i amb totes tres utilitzaria algun programa d’HDR per obtenir una fotografia de més alt rang dinàmic.

Aquesta és una foto amb baix contrast o rang tonal, ho podeu veure per l’absència d’ombres i llums. No es tracta de sobre-exposar o sub-exposar sinó d’augmentar el contrast amb programes de retoc fotogràfic com el Photoshop. En aquest cas el rang dinàmic de l’escena és menor que el rang dinàmic de la càmera. És exactament el contrari del cas anterior.

És una fotografia retocada. L’original era de baix contrast i artificialment s’ha eixamplat el rang tonal per donar més contrast. Ací apareix la ‘posterització‘, que és el resultat d’ampliar l’histograma cap a tons inexistents a la realitat, el resultat és un canvi brusc de to que podeu veure a la platja. És un exemple típic a les fotografies on s’ha manipulat l’histograma, per exemple fotografies de baix contrast o de baix rang dinàmic i baix rang tonal com les fetes amb el mòbil i retocades amb programes de retoc fotogràfic. Addicionalment us he posat l’histograma resultant en negre sobre l’original en gris, com que el nou histograma és més ample que l’original apareixen els buits o línies blanques que son tonalitats que no existeixen a l’original, d’ací els ’salts’ en tons que es poden veure en aquest tipus de fotos.

Es tracta d’una foto en ‘high key‘ o ‘clau alta’ de tonalitats, simplement els tons que apareixen a la foto reflecteixen l’escena que és de tonalitats clares. Es poden veure clarament les textures de les llums i les ombres (la cabra) i no hi ha necessitat de sub-exposar-la. És un exemple on l’histograma no té perquè està centrat per representar una bona fotografia.

I aquest és el cas contrari, es tracta d’una fotografia ‘low key‘ o en ‘clau baixa’ de tons. Tot i que l’histograma convidaria a sobre-exposar-la no ho hem fet perquè es vol mantenir els tons originals de l’escena, que era de baixa lluminositat. Una sobre-exposició malaguanyaria la fotografia amb tonalitats artificials a les ‘llums’ i es perdria en bona part el color ‘vermell’ del cel. A l’igual que el cas anterior la fotografia ja m’agrada com és tot i que el seu histograma no està centrat com en el primer cas d’aquesta llista.

Crec que hem tractat bona part dels tipus d’histogrames que podeu veure al vostre visor de la càmera, ara ja sabeu si heu de repetir o no la foto.. Bé, sempre ens queden els programes de retoc, no? Sí, efectivament però ja he comentat alguna vegada que mentre no cremem les ‘llums’ o deixem a la negra foscor les ‘ombres’ els programes de retoc poden recuperar la textura perduda, però amb llums cremades o ombres negres aquests programes no poden tornar la textura a aquestes zones.

Més endavant us ensenyaré algun truco per deliberadament exposar incorrectament la fotografia pensant en que el programa de retoc em farà la resta del treball, però de moment intentem que les fotografies sortides de la càmera, sense retoc, siguin el més properes al que volíem treure.

Bé amics, espero els vostres comentaris ací mateix al bloc, ara ja només us queda saltar als exercicis del taller (27) a flickr simplement clicant la icona:

Molt bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

Estem en proves:

Què, com va anar el cinema? Home, vaig passar una bona estona.. Sí, a mi també em va servir per distreure’m una mica.. Per cert, què et va passar quan vas sortir a mitja pel·lícula a comprar crispetes? Doncs que al tornar a entrar no veia res i no et trobava.. I per què vas trigar tant? Vaig esperar uns segons dret i poc a poc ja vaig poder veure millor a la foscor..

Vols dir que vas esperar a que els teus ulls s’adaptessin a una nova situació de lluminositat.. Sí, deu ser això… Gràcies, acabes d’introduir-nos al tema d’avui… No sé si quedar-me…

Taller de fotografia (26): El rang dinàmic i els HDR

El tema d’avui és un dels més interessants a la fotografia digital però a la vegada complexe d’explicar si és que ho volem fer d’una forma senzilla i entenedora.

Ja hem explicat a tallers anteriors què és l’exposició a la fotografia. Recordeu que l’exposició és la quantitat de llum que arriba al sensor i depèn de variables que combinades poden donar el mateix valor com l’apertura de diafragma, el temps d’exposició o la sensibilitat de la pel·lícula. Les partícules que constitueixen la llum, els fotons, incideixen sobre el sensor, format per milions de celles o pixels que capten aquesta energia i la transformen per mitjans electrònics en valors que representen la intensitat lumínica i que acabaran representant una imatge de l’escena que estem veient. Aquests valors els podem representar en una escala del 0 al 255, essent ‘0′ el valor que assignarà al ‘negre’ i ‘255′ al blanc.

Imaginem-nos que cada pixel del sensor és com un petit recipient on emmagatzema els ‘fotons‘ o quantitat de llum rebuda en una exposició. Aquests recipients no poden mesurar qualsevol valor d’exposició rebuda. Tenen un nivell mínim per sota del qual tot i rebre fotons aquests no son suficients per donar un valor superior de ‘0′ i un superior, per sobre del qual tot i rebre més quantitat de llum el valor màxim serà ‘255′.

Al dibuix podeu veure aquesta representació, el recipient de l’esquerra no ha rebut suficient quantitat de llum, no ha superat el nivell mínim i Mr Xip l’interpretarà com valor ‘0′, és a dir absolutament ‘negre’. En canvi en de la dreta ja està ple del tot i per molt que rebi més i més llum, o fotons, Mr Xip no podrà o no sabrà representar-lo més enllà de ‘255′, és a dir complement ‘blanc’.

Aquesta diferència de nivells del recipient o ‘pixel’ es diu ‘rang dinàmic‘ i el seu valor serà importantissim per respondre moltes dubtes quan estem davant d’una fotografia i no entenguem perquè han sortit zones completament blanques o ‘cremades’ o zones negres, sense poder veure absolutament res. Aquesta ‘falta de sensibilitat’ per poder veure els detalls foscos o aquest excés de lluminositat a les zones de llums és un exemple clar de rangs dinàmics baixos i ho podeu veure clarament als histogrames, quan veieu corbes que queden enganxades a les parets de la dreta o de l’esquerra és que el rang dinàmic del sensor no es capaç de representar el rang dinàmic real de l’escena. Bé, i quina és la solució?

És evident que si el pixel fos més gran, o el que és el mateix, el recipient tingués més capacitat, s’evitaria el desbordament per una banda i la possibilitat, al ser més gran, de captar més fotons per superar el límit inferior. Si clar, però no podem canviar de tamany de pixels com si ens canviéssim les ulleres, no? Evidentment, les càmeres que tenim tenen pixels d’un tamany concret i haurem de buscar altres solucions per considerar aquestes restriccions que hem comentat.

Hi ha una solució per a resoldre cada situació però no les dues a la vegada. Si tenim problemes de desbordament del pixel voldrà dir que estem perdent ‘detall’ ja que bona part dels tons de llums es veuran com un sol ‘blanc’, al dibuix de la dreta en podeu veure l’exemple, la solució evidentment és sub-exposar per evitar aquest desbordament. Però sub-exposar també implica que arribaran menys fotos i més costarà que superin el límit inferior per lo que tindrem una pèrdua de detall a les ombres, veient-les com un sol ‘negre’. Caram, no sembla que hagi solució, no?

Sí, el cas no té solució a menys que ampliem el rang dinàmic…

El nostre ull pot adequarse a valors extrems de lluminositat (el lux n’és l’unitat), des de valors de mil·lèsimes de lux sota la llum dels estels passant a cents de milers de lux sota la llum intensa del sol. Saps ara per què et preguntava que què t’havia passat a l’entrar de cop a la sala del cine? No, a vegades no faig massa cas del què em preguntes… Doncs, era per demostrar que els nostres ulls tenen la capacitat de captar valors extrems de lluminositat i passar de la llum de la sala on compraves les crispetes a la sala fosca del cinema sense problemes, simplement necessitava adequar-se a cada nova situació. A més, en una escena d’altes llums i ombres fosques som capaços d’adequar la nostra vista per veure els detalls de les dues zones sense problemes. Les càmeres no. Les càmeres no poden, davant d’una escena amb diferenciades altes i baixes lluminositats, captar les lluminositats d’aquestes zones extremes simultàniament.

Per això al dibuix de dalt veieu que el rang de la càmera és molt més petit que el del ull humà, i si volem captar a la vegada zones extremes de lluminositat haurem de veure si hi caben al rang de la càmera. Si hi caben, perfecte, no hi ha problema, però si el rang dinàmic de la càmera no pot cobrir totes les zones que volem captar aleshores tenim un problema. Irresoluble si no és usant tècniques de post-procés com l’HDR.

Al dibuix de sobre ho podeu veure clar. Veieu? El rang de l’escena és superior al de la càmera. La solució és desplaçar el rang de la càmera (per això li he posat les rodetes) al llarg del rang de l’escena, sacrificant ombres o llums. Si la desplaço a la dreta, o sobre-exposo, obtinc bons detalls de la zona interior (esquerra de la fotografia), però la dreta (el terrat) surt ‘blanc’, sense detall. Si desplaço el rang a l’esquerra, o sub-exposo, obtinc bons detalls del terrat, però les ‘ombres’ interior son massa fosques, gairebé negres. Senzillament el rang dinàmic de la càmera no pot cobrir la totalitat del rang dinàmic de l’escena.

Per solucionar el problema necessitem usar la tècnica HDR, que és una tècnica de post-procés fotogràfic, és a dir necessitem un software especial. Abans però preparem el cas:

Com que el rang dinàmic del sensor no cobreix tot el rang dinàmic de l’escena, el que farem és reproduir-lo amb tres fotografies de tres rangs diferents que superposades d’una forma concreta simulin cobrir tot el rang. És fàcil.

He fet tres fotografies, la 1, sub-exposada (EV=-2), la 2, segons em diu la càmera en automàtic, la 3, sobre-exposada (EV=+2). Cap de les tres cobreix tot el rang dinàmic. Ho veieu? La 1 em reprodueix bé la zona marcada amb el quadrat blanc, el terrat, la 3, és perfecta per la zona de l’interior, però el terrat surt cremat i no es poden veure els detalls. Mireu els tres histogrames. Els enteneu?