“El gel, escultor de geni, va disseminar pels Pirineus paisatges d’un dramatisme feroç i d’un lirisme que gairebé dol al retratar-lo”. (Raimon Portell)
Fa deu mil anys, els gels es van retirar dels circs alts dels Pirineus. Canviava el clima, les glaceres que s’havien estirat amb desenes de quilòmetres i centenars de metres d’espessor, tot just ens han deixat
Ha ganado el calificativo de bella, y tiene motivos para merecerlo. Un espléndido emplazamiento, la elegancia de sus edificios y el mimo con que cuida los detalles lo justifican. A ellos se añade, además, un refinado gusto por la cultura y el buen vivir.
La estrecha y sinuosa carretera me deja en la cumbre de Igeldo, una ascensión entre casas y prados, es un anticipo de las emociones que me esperan, la mirada se me pierde entre la isla, las playas, las montañas, el mar y los barrios de la ciudad “es absolutamente perfecto”, me invade la duda “una naturaleza perfecta se hace sospechosa de artificio”. Rodeada de montañas, playas y jardines de edificios blancos y dorados, La Concha es un ejemplo de cómo se puede cambiar el medio sin alterarlo ni destruirlo. Es algo así como una gran teatro que nos ofrece palcos y balcones para contemplación del magnánimo espectáculo de su propia belleza.
Paseando por el largísimo paseo que va desde Ulía hasta el Peine de los Vientos (Eduardo Chillida), bordeando playas, escolleras, dársenas comprendo que el mar tiene muchas caras en San Sebastián, remanso de tranquilidad, pero cuando soplan las galernas y empujan las mareas, olvida sus buenas maneras, no hay mejor sitio que
El sol de la Toscana cau al capvespre sobre els pujols tacats de verd, de molts verds, després de la línea de xiprers que assenyalen l’horitzó. I jo observo amb els ulls del que no sap si tornarà…
Aquests dies passats vaig complir amb una d’aquestes il·lusions que arrossegava des de fa temps i que, per fortuna, s’ha complert de la millor manera i amb la millor companyia possible.
El lloc triat ha estat un viatge per Itàlia. La Toscana, Venècia, Alps.. a la primavera.
Itàlia té la virtut d’amagar entre els seus racons aquests llocs que estan fora del temps, gairebé a la vora de la realitat o dels somnis.
Primera parada Pisa, interessant el seu conjunt monumental, encara que la globalització de la informació fa que no em sorprengui gaire bé res del que vaig veient per primera vegada, aquesta sensació la vaig tenir diverses vegades durant el viatge, altra de les constants va ésser la gent, la gran quantitat de gent que havia en tots els llocs, difícil de trobar aquest moment de intimisme entre la monumentalitat i tu mateix.
En el regne de les ombres i les boires, les fagedes es tornen misterioses, boniques i màgiques quan arriba la tardor. Abans de deixar anar al somni del hivern i parar el fluix de la saba, aquests boscos s’acomiaden desbordats de colors fulgurants.
Les fagedes de Nafarroa semblen llànties multicolors, els ocres, ataronjats, grocs i rogencs de les fulles es barregen amb el verd de la molsa i el platejat del troncs , tot acompanyat del remorejar de l’aigua. Caminar per les fagedes o rouredes, en plena tardor és una indescriptible experiència sensorial que et porta al recolliment i que es mereix de viure-la més de una vegada.
Benito Lertxundi - Udazken Koloretan
adios.
Udazken koloretan, landen lurrinak eharkatuz, itaz oroit ta higan nauk.
Coincidir un viaje con Mario es una putada, no te deja margen para expresar ni un ápice sobre nada sin que suponga una burda imitación de lo que él ya ha apuntado y encima brillantemente. Por ello sólo me queda la anécdota. Propongo por tanto una profunda reflexión sobre lo inmerso que está este país en nuestro vocabulario. Y para muestra un botón sobre frases hechas que todos utilizamos y que no caemos en su procedencia.
Trabajas más que un chino
Eso es un cuento chino
Naranjas de la china
Te engañan como un chino
Una china en el zapato ( sin papeles que intentan entrar fraudulentamente en el pais)
Després de la convenient despresurització i aclimatació del desori horari que porto (que encara no sé si ara em toca dinar o sopar) tornem a la vida real, i no pas reencarnat com els budistes sinó en el mateix cos d’animal que tenia abans de marxar.
L’experiència, apart de religiosa, ha estat més que interessant i ha suposat, com a la majoria de vosaltres, un temps mort de descans abans de tornar a trobar els coses de treball exactament com es van quedar a finals de Juliol.
Les ‘Històries de la Xina’ comencen amb un petit recull dels moments més emocionants viscuts aquests dies (les més de 500 fotos ho deixem per un dia que no tingueu res a fer i no hi hagi ni sessió de Liceu ni pel·lícula interessant per veure a la tele o cinema).
Les primeres reflexions son de absoluta sorpresa entre el que m’esperava veure i el que he vist. Les conclusions a grans trets han estat: Una Xina ultra-moderna d’un-estat-dos sistemes (on més endavant us en parlaré del que hi ha al darrera de l’anomenat ‘miracle econòmic) i la decadència i pobresa econòmica i cultural del Tibet actual, ocupat militarment, i el pitjor, econòmicament per la nova classe ‘mitjana’ xinesa. Ara bé, el xoc cultural viscut a Lhasa és el principal culpable de l’atontament i dubtes existencials que encara em ronden pel cap.
Bé, us deixo amb el recull fotogràfic (premeu el botonet verd). Espero que us agradi.
Jo de moment diguem-ne que trigaré uns mesos en anar a un restaurant xinès….
Voldria recomanar un dels llocs on he estat aquestes vacances, no és cap lloc exòtic ni excepcional per la seva raresa, però sí, que per mi, ha estat un descobriment meravellós i un paratge ple de sensacions. Segurament ja ho coneixeu, estic parlant del MUSEO CHILLIDA-LEKU.
És tan excepcional perquè conjuga tres elements en perfecta harmonia, la natura (els arbres), la rusticitat d’una casa del mon rural (el caserío) i l’art, Tres aspectes molt importants dins de la meva vida.
He trobat que és un museu molt diferent al que s’entén com a tal, la majoria d’obres están a l’exterior, al aire lliure i les sensacions i el que veiem és molt diferent segons l’època en que es visita, i fins i tot segons l’hora del dia.
“El Caserío” per si mateix, ja es una obra escultòrica, sobre tot d’interior on les bigues centenàries semblen una peça més d’en Chillida. No cal dir que les escultures, tant per la seva forma com per els materials estan en perfecta conjunció amb l’entorn, que, per si sol, també es tota una obra d’art. Els arbres, i el clima amb els seus aspectes canviants, donen un to diferent a les escultures, tan amb el color, com a la llum, textura…., segons ho veiem a l’estiu, tardor o hivern, plovent o amb sol ……, que fa que el mateix sigui sempre diferent, per tant les sensacions i emocions que desperta són sempre canviants, aspecte molt d’agrair pel que fa a una obra d’art. Cal remarcar també la pau i el silenci que es respira.
Un lloc molt a prop que si us agrada l’art, no es pot deixar de visitar, os ho recomano sincerament, os sorprendrà.
(Quartet Borodin) Andante del quartet per a cordes nº 1 de Txaikovsky que trobo que s’escau molt com a banda sonora dels insignificants records estiuencs.
Records dels estius a Bagà.
Recordo els matins alegres de banys al saltant del Bastareny i més tard a la piscina. Els mercats dels dimecres i tothom endiumenjat per anar a la missa d’onze.
La Festa Major i els primers balls al envelat.
Records de les tardes caloroses d’estiu. Sol i passejada cap a la font, després d’una migdiada plaent i el berenar de pa amb xocolata o si teníem una mica de sort, coca ensucrada de forner.
Recordo a ma mare arrossegant-nos a mon pare, a ma germana i a mi, amb la canalla de mig carrer, estiuejants i del poble i la pregunta de cada tarda, a quina font anem avui?.
Tardes precioses, tranquil·les, amb un llibre sota el braç, una volta amb la bicicleta que em deixaven. Els camps de blats segats i el primer raïm, el moscatell que ens menjàvem a quilos.
Les tronades d’estiu i la pluja d’agost que tot ho neteja i la embriagadora olor dels camps xops i de la terra mullada.
La fresqueta del capvespre, la olor de vaques pels carrers i la gent anant a buscar la llet acabada de munyir.
El sopar estiuenc, i els jocs al carrer fins tard.
El rellotge del campanar de l’església de Sant Esteve que ens anunciava que havíem acabat un altre inoblidable i irrepetiblement monòton dia de vacances, mentre ens cridaven del balco estant per anar a dormir.
BON ESTIU A TOTES LES TOIES QUE ES FAN I ES DESFAN.
Toies.com no es fa responsable dels continguts publicats per articulistes i col.laboradors, ni els censurarà ni modificarà, sempre que no siguin ofensius i mantinguin l'esperit que ha portat a la creació d'aquest espai.