A hores d’ara quan tenim el cap posat en la vacances més que en altres coses, i per contra és quan més ens estreny la feina, tot són presses i aclaparaments, en aquest moment en el què creiem que ja ens enfonsem, però encara no sé, per quin instint de supervivència seguim aixecant-nos cada dia i passant jornades sense quedar-nos asseguts en un racó cridant no puc més!!. Per a intentar fer més suportables aquestes últimes setmanes us recomano aquest disc Jacky Terrasson “A Paris…”, un disc amb temes tranquils, suaus relaxants com antídot a l’estrès, o per a escoltar en aquestes aclaparadores nits d’estiu, on la calor i la humitat no ens deixen dormir…

A mitjan dels anys 90, el pianista Jacky Terrasson estava sent aclamat com un dels més brillants joves a l’escena del jazz tradicional. El seu debut en 1995 para Blue Note Records está unit a grans elogis de tots els racons del món del jazz.

La seva suavitat en la percussió de les tecles, unit a un munt d’energia i passió, una perfecta comprensió del blues, la improvisació, i un innat talent com arranjador, fa que posi el seu propi segell personal en les seves interpretacions.

Nascut a Berlín de mare francesa i pare americà, en la seva joventut, va passar anys estudiant i escoltant els enregistraments de Bud Powell, Bill Evans i Thelonious Monk. Va començar a tocar el piano a l’edat de cinc anys i la seva tendència cap al jazz li ve d’escoltar a Billie Holiday i Miles Davis artistes favorits dels seus pares.

Artista	Jacky Terrasson
Àlbum	A Paris…
Cançó que escoltes	Plaisir d’amour

Va estudiar jazz en el Berklee College of Music de Boston amb companys com Danilo Pérez. Fins que entra com a pianista en el grup de Betty Carter, posteriorment ha estat un dels més buscats “sidemen” acompanyant una infinitat d’excel·lents músics, fins que en 1996 crea el seu propi trio, amb al contrabaix Ugonna Okegwo i el bateria Leon Parker, d’ací surt “Reach”, el seu segon disc, primer d’una gran qualitat. Posteriorment vindria “Rendezvous” 1997 i un any més tard “Alive”.

En 1999 treballa més les seves capacitat de compondre així com la tècnica. Aquest àlbum , representa un risc que assumeix el jove pianista ja que els seus tres primers discos van ser gravats en trio, mentre que en aquest afegeix instruments addicionals que representen una necessitat de créixer i evolucionar com artista.

“A París”, és un homenatge a la ciutat de la seva la joventut i l’adultesa primerenca. Si bé no és una tornada al simple format de trio (hi ha cinc músics convidats a més de dues seccions de ritme), l’àlbum és espontani i natural el so està ple de noves i variades idees que li funcionen, per no parlar de passió. Els temes són una molt personal lectures de famoses cançons franceses. La companyia del percussionista Minino Gara, la guitarra de Biréli Lagrène, el saxofon de Stefano di Battista dona aquest toc de excepcionalitat que té aquest disc.

Ja estem al Juliol! i entre uns i altres comencem ja un parell de mesos on de ben segur en algun moment farem les tan merescudes i esperades vacances i que segur podrem superar el ja clàssic ‘No tinc temps‘ i podrem dedicar-nos a la vida contemplativa, a fer fotos i per què no.. a llegir.

El llibre que us recomano i que és el que hauria d’iniciar una ronda amb les vostres recomanacions, és un llibre curtet, intens sí però de relativa lectura ràpida tot i que jo, i d’altres que compartim les classes d’anglès, m’he vist amb l’obligació de llegir-lo en aquest idioma i la veritat és que he patit força ja que la riquesa en que aquest bon home descriu les situacions és senzillament al·lucinant…

Ian McEwan /’i:n m’kju:n/, nascut pel 21 de juny de 1948, és un novel·lista britànic, al que li deien en els seus inicis “Ian Macabro“, a causa de la naturalesa de les seves primeres obres, que novel·la a novel·la s’ha convertit en un dels més solvents de la seva generació.
Va néixer a Aldershot (Anglaterra) i va estudiar a la Universitat de Sussex i en la d’Universitat d’East Anglia, on va tenir com a professor Malcom Bradbury. La primera de les seves obres que va sortir a la llum va ser la col·lecció de relats Primer amor, últims ritus (1975). El 1998, i causant gran controvèrsia, li va ser concedit el Booker Prize per la seva novel·la Amsterdam. El 1997 va publicar Amor perdurable, considerada per molts com una obra mestra sobre una persona que sofreix la síndrome de Clerambault.

Al març i abril de 2004, uns mesos després que el govern britànic li convidés a un sopar amb la Primera Dama dels EE.UU. (Laura Bush), el Departament de Seguretat Nacional d’aquest país li va impedir l’entrada al mateix per no tenir el visat apropiat per treballar (McEwan estava preparant una sèrie de conferències remunerades). Només diversos dies després i després de fer-se públic en la premsa britànica se li va permetre l’entrada, ja que, segons un oficial de duanes li va dir: “Continuem sense estimar-lo per aquí, però tot això està atraient molta publicitat desfavorable”.

On Chesil Beach ha estat nomenada ‘Galaxy Book of the Year‘ als ‘British Book Awards‘ del 2008 on McEwan ha estat nomenat també ‘Reader’s Digest Author‘ de l’any. Aquesta és la seva darrera novel·la, on més que contar-vos sobre ella us deixo amb l’article de ‘El País’ aparegut el passat mes de Març.

Ha estat el meu primer contacte amb aquest autor britànic i us he de dir que m’ha encantat la forma que té d’escriure i de descriure les situacions que podem trobar en aquesta nit de noces aparentment normal… M’han comentat però, que si m’ha agradat ‘On Chesil Beach ‘ aleshores trobaré encara més fantàstica la seva novel·la ‘Enduring Love‘ (Amor perdurable). Ja us en parlaré tan bon punt tornem de vacances.

Ací teniu un vídeo on el podeu conèixer una mica més:

Satanisme i conspiració judeo-maçònic-comunista

Bé, després de tres articles buscant maçons amb nom propi, segur que espereu que us desvetlli la recerca que vaig fer a l’Archivo General de la Guerra Civil, a Salamanca. Concretament, que us informi sobre les dades que vaig trobar sobre el triangle que es va fundar a Sant Feliu de Llobregat durant els anys trenta del segle passat i sobre els santfeliuencs que van ser processats per maçons després de la Guerra Civil. Abans de tot, permeteu-me unes últimes pinzellades sobre la maçoneria de finals del segle XIX i del segle XX, per tal d’entendre millor com en el segle passat es va associar l’Ordre a les teories conspiratives. Per això seguiré l’obra de l’historiador José Antonio Ferrer Benimeli. La seva bibliografia sobre la maçoneria és extensa, sobre el tema que ens ocupa, vegeu el llibre El contubernio judeo-masónico-comunista, de l’any 1982.

Aquest autor ens mostra com l’antimaçoneria que, a finals del segle XVIII i bona part del segle XIX, vinculava als maçons amb els complots contra l’Absolutisme, va anar evolucionant a mesura que s’implantava el règim liberal, per fer-los culpables dels complots “satànics”. Segons els antimaçons, les lògies actuaven al dictat de Satanàs per destruir el  poder de l’Església. Després, ja en el segle XX, el dimoni va anar de la mà del complot judeo-maçònic, al qual, amb posterioritat, es va afegir l’acció del comunisme. A partir de llavors, ja tenim el contuberni judeo-maçònic–comunista. Tot plegat, a vegades, associat amb l’Anticrist i la fi del món.

Aquestes teories construïdes sota el signe de la conspiració arriben fins els nostres dies. De tant en tant, des de diversos integrismes polítics i religiosos es parla de la bèstia negra de la maçoneria, unida a vegades a la delinqüència i a les màfies internacionals,  que provoquen la descristianització de la societat i la destrucció de la família. Altres teories, de similar construcció, algunes d’elles nascudes a l’ empara dels mateixos cercles, es fabriquen vinculant el terrorisme internacional,  les armes de destrucció massiva i la fi del món. L’objectiu és crear una por irracional que immobilitzi. És tracta d’allunyar la crítica i de deixar les mans lliures perquè altres pensin i decideixin per nosaltres.

La maçoneria i el dret canònic

Recollint la doctrina expressada per papes anteriors, el cànon 2335 del Codi de dret Canònic de 1917, promulgat per Benet XV; homònim de l’actual Papa, de qui va prendre el nom com a referent, estableix que “els que donen el seu nom a la secta maçònica o a altres associacions del mateix gènere, que maquinen contra l’ Església, o contra les potestats civils i legítimes (és a dir els poders del govern), incorren ipso facto en excomunió, simplement reservada a la Seu Apostòlica. En el Codi Canònic actual, promulgat per Joan Pau II l’any 1983, es va substituir aquest cànon per un altre que textualment diu,  “Qui s’inscriu en una associació que maquina contra l’Església ha de ser castigat amb una pena justa, qui promou o dirigeix aquesta associació, ha de ser castigat amb anatema”. És a dir, que han desaparegut les referències a la maçoneria, l’excomunió i als que maquinen contra potestats civils legítimes, aspectes vinculats al context històric de la Unificació Italiana del XIX, i concretament a l’atac contra els Estats Pontificis, un anacronisme en el present. Tot i així, en alguns sectors conservadors de l’ Església sovint, fins i tot en els nostres dies, s’associa la maçoneria amb les conspiracions destinades a destruir l’Església.

Maçoneria i satanisme

En la construcció de l’ imaginari que associa la maçoneria amb el satanisme, va ser clau la figura de Léo Taxil (1854-1907), pseudònim de Marie Joseph Gabriel Antoine Jogand-Pagès, personatge molt controvertit, inicialment anticlerical, que després d’una simulada conversió, a partir de 1886, va passar a escriure libels contra la maçoneria, per fer d’aquesta activitat un negoci. Entre els seus llibres hi ha: Los Hermanos Tres puntos. Revelaciones completas sobre la masonería, Los asesinatos masónicos, etc. Aquestes obres van gaudir d’una certa popularitat.

Maçoneria i judaisme

Després del Concili antimaçònic de 1896, es va passar de la maçoneria satànica a la maçoneria política i cultural. Llavors, en pocs anys, es van fundar nombroses associacions contra l’Ordre. L’integrisme catòlic i la ultradreta política van coincidir en els seus plantejaments. Aleshores, en el pas del segle XIX al XX, va començar a prendre importància  l’ anomenat perill judeo –maçònic, que és el que va prevaldre fins a dates més recents.
El tema judeo-maçònic va tenir una gran arrelament en els països amb dictadures feixistes en el període d’entreguerres. Els Protocols dels Savis de Sion, va ser l’opuscle clàssic utilitzat per justificar una pretesa conspiració jueva per dominar el món. Els Protocols van aparèixer per primera vegada l’any 1905, a Tsarskoe Selo, un lloc d’estiueig prop de Sant Petersburg, en la Rusia imperial governada pel Zar Nicolás II. L’autor, Sergei Alexandrovich Nilus (1862-1930), un personatge que fou successivament advocat, jutge i monjo grec ortodox, els va escriure mogut per les seves vinculacions amb sectors polítics a qui els interessava, per raons polítiques, promoure l’antisemitisme. Sobre aquest llibre hi ha àmplia informació en la xarxa. Segons el seu autor,  la maçoneria era un dels mitjans utilitzats pels jueus per apoderar-se dels  ressorts del comandament de la societat. Posteriorment, es va poder comprovar que Els Protocols són un plagi i una manipulació de l’obra Diálogo en los infiernos entre Maquiavelo y Montesquieu o la política de Maquiavelo en el siglo XIX, de Maurici de Joly, publicada el 1864, com a sàtira contra la política de Napoleó III.

Maçoneria i comunisme

L’associació de la maçoneria i el comunisme tant arrelada en l’imaginari formulat pel franquisme és, com a mínim, arbitrària i absurda. Ja en el congrés de 1921 de la Tercera Internacional Comunista (1919-1943), es va prohibir que els seus membres pertanyessin a la maçoneria, perquè l’ interclassisme de la maçoneria implicava la infiltració de la burgesia en totes les classes socials. Segons ells, la llibertat maçònica era una llibertat burgesa oposada a la dictadura del proletariat.

En 1940 Juan Segura Nieto edita Alerta Francmasoneria y judaismo! que enllaça, a l’igual que les obres publicades a Alemanya i França, amb una interpretació de la guerra civil espanyola de 1936, com a fruit de la complicitat judeo-maçònica, per una part, i de la judeo bolxevic, per l’altra.

És simptomàtic que, l’11 d’octubre de 1975, Franco, poc abans de morir, encara digués a la plaça d’Oriente que els atacs internacionals que el règim havia patit com a conseqüència de les últimes execucions, eren el resultat de ”una conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la subversión comunista terrorista en lo social “

Amb el pròxim “Maçons amb nom propi”, us parlaré del Triángulo la Libertat, fundat a Sant Feliu de Llobregat el 1934.

<<< Veure tota la serie

Quina setmana més curta no? Sí, per uns més que per altres.. A més suposo que fent o no pont heu tingut més temps per poder fer fotografies… Home, vaig intentar fer-ne dels focs i petards i mira, no han sortit malament del tot… Molt bé, poc a poc anem solucionant situacions diferents..

I avui? Ens queda alguna cosa per aprendre? I tant… Avui començaré a parlar-vos d’alguns temes i preparar-vos per endinsar-nos a les tècniques més conegudes de la fotografia analògica.. Ja, però jo tinc una digital !!

Taller de fotografia (31): El revelat digital

Ja ho sé, i per això abans d’aplicar les tècniques més avançades de la fotografia clàssica hem d’entendre bé les analogies i diferències amb la fotografia digital. Home, les diferències estan clares.. Sí? N’estàs segur? No.

La fotografia digital parteix d’un desavantatge enorme, si bé veurem que té avantatges sobre l’analògica, i és el procés (en anglès se’n diu workflow) fins arribar a la copia impresa o a la visió de la fotografia a la pantalla del nostre ordinador.

A l’esquema de dalt podeu veure representats esquemàticament els dos processos, el de la fotografia analògica i el de la digital. És important entendre’ls i veure’n les analogies. Mireu bé aquest esquema perquè hi tornarem.

A la fotografia, tant analògica com digital, hi ha dos moments clau on podem fer servir els nostres coneixements tècnics per obtenir la nostra petita obra d’art, l’exposició i el revelat. L’exposició en el moment de fer la fotografia i el revelat el procés posterior. Ja ho veig, a la fotografia digital no hi ha revelat… Ací volia arribar, doncs sí que en hi ha i a més aquest pot ser un gran desavantatge. No ho entenc.

Mirem el procés de dalt, en el moment de fer la fotografia controlo els paràmetres de l’exposició que en definitiva queden emmagatzemats al ‘carret fotogràfic’. Amb el carret anàvem a un laboratori fotogràfic i ací perdíem el control. Allí primer obtenien el ‘negatiu‘ i després el ‘positivaven‘, és a dir feien passar llum a través del negatiu sobre el paper fotogràfic. Finalment anàvem a recollir les fotografies. Suposo que més d’una vegada heu estat decebuts de com us han revelat les fotografies.

A la fotografia digital tot sembla més senzill, controlem igualment l’exposició (amb les mateixes tècniques que a l’analògica) i a la majoria de casos ja obtenim directament la fotografia, que passada a l’ordinador ja la podem veure o imprimir en paper. El que jo deia, no hi ha procés de revelat….

Sí, de la mateixa manera que amb el revelat analògic perdíem el control d’aquest procés ara el revelat també es produeix però directament a dintre de la càmera. El que veiem al ‘visor’ després d’haver fet una fotografia és ja el resultat del revelat. Un revelat però que en direm ‘revelat digital‘. La fotografia abans de ser ‘revelada digitalment’ es diu que té format RAW mentre que després del revelat té format JPG (o JPEG) i en algunes càmeres format TIFF.

Caram, finalment entenc què era això del ‘RAW’…. Al següent esquema podeu veure clarament el procés ‘invisible’ de revelat digital que es produeix immediatament després de fer la fotografia. Si hem escollit al nostre menú l’opció ‘JPG’, què és pràcticament una opció per defecte, el procés és el següent:

Aquest procés, precisament per ser automàtic, és molt important ja que deixem en mans de Mr Xip el procés de revelat. El resultat de la incidència de la llum, després de passar pels filtres RGB, és la fotografia de l’esquerra, en format RAW (no processada). He volgut exagerar el fet de que la fotografia s’ha format per milions de pixels que formen un mosaic.. Sí, ja recordo on s’intercalava els filtres dels diferents colors vermell, verd i blau. És com un enorme mosaic que caldrà ‘des-mosaicar‘, verb que m’acabo d’inventar però que podeu entendre clarament, es tracta de donar una aspecte uniforme a la fotografia és a dir treient les petites zones del sensor entre pixels. Aquest i altres processos s’apliquen a la foto RAW no-processada, com el balanç de blancs (la temperatura del color), les corbes tonals (per la seva distribució a l’histograma, expandint o estretint el rang dinàmic), el contrast, la saturació del color o la nitidesa amb la que veiem els detalls. Totes elles variables que prèviament hem ajustat al menú de la càmera i que ara Mr Xip aplica, absolutament a cegues, sense criteri de si el que fa està fent està bé o no, fins acabar el seu treball i produir l’arxiu ‘JPG’ que finalment endreça a la tarja de memòria de la càmera.

Això pot anar molt bé a la majoria d’ocasions ja que ens estalvia veritablement molt treball però també és cert que perdem la possibilitat d’intervenir-hi en el procés. Cert és que una vegada carregada la fotografia al nostre ordinador (primer esquema de dalt) podem fer servir programes de retoc (com el Photoshop o el LightZone) però potser és ja massa tard donat que la fotografia ha passat ja per un primer revelat i ha patit una compressió. Sí, explica això de la compressió…

El format JPG s’ha convertit en un estàndard de format d’imatges digitals pel seu ‘poc pes’, és a dir pel seu poc tamany en Bytes, donant qualitats acceptables en tamanys molt més reduïts, si el comparem amb altres formats com el ‘bmp’ (ara ja en desús) o el png, tiff o gif. A l’esquema de d’alt, just abans de ser emmagatzemada la foto digital a la tarja de memòria l’arxiu JPG pateix una compressió, una reducció de tamany d’arxiu. L’objectiu no és altre que produir arxius petits perquè a la tarja en entrin més. Aquesta compressió normalment la podeu pre-establir també al menú de la vostra càmera, on podeu escollir, en pixels, el tamany de la fotografia. De tota manera aquesta compressió, així com alguns paràmetres que s’ha fixat en aquest procés de revelat digital, com la nitidesa o ‘màscara d’enfoc ‘ son irreversibles’

Això pot ser un problema, ja que Mr Xip comprimeix l’arxiu resultant JPG a base de perdre ‘pixels’ d’informació. A l’esquema de dalt podeu veure els diferents resultats escollint tres tamanys JPG diferents al menú de la càmera. Aparentment tres fotos iguals, la de la dreta molt comprimida, obtenint per 12 KB pràcticament el mateix que la de l’esquerra amb 44 KB però si us fixeu amb el detall veureu que la qualitat s’ha reduït amb el tamany apareixent el que se’n diu ‘artefactes JPG ‘, aquests quadrats visibles a la foto de la dreta. Ha estat la solució de Mr Xip per poder produir un arxiu més petit.

Mira, tot plegat em sembla que ens estan prenent el pèl.. No m’acaba de convèncer el treball de revelat digital que fa la càmera. No hi podem intervenir?

Clar. No dic que ho hagem de fer sempre, ja que per la gran majoria de fotografies el format JPG amb revelat inclòs ja ens està bé, però podem ‘desactivar’ el revelat digital a la nostra càmera i quedar-nos amb la foto sense processar, sense tractar, és a dir amb el format RAW:

En aquest cas hem de dir-li al menú de la càmera que vull el format RAW en lloc del JPG. Mr Xip se’n alegra d’aquesta decisió ja que no ha de treballar tant. Simplement amb el format RAW, el negatiu digital, ja acaba la seva feina i emmagatzema aquest arxiu, no revelat digitalment, directament a la tarja de memòria. Sí clar, i ara?

Ara és el nostre torn. Normalment amb els programes que venien al comprar la vostra càmera o amb altres com el Photoshop, el LightZone o el iPhoto podeu obrir aquest ‘negatiu’ i jugar a ser artistes. Sí, artistes per anar aplicant, amb aquests programes, tots els processos de revelat digital, podeu canviar el color, el contrast, les corbes tonals, la nitidesa,…. tot. Tot excepte lògicament allò que ha estat capturat en el moment de fer la fotografia, com profunditat de camp per exemple. El resultat d’aquest laboratori digital tornarà a ser una fotografia en format JPG, que la podreu comprimir al vostre gust i que finalment la podreu emmagatzemar a la vostra fototeca.

A la dreta us poso un exemple del menú que apareix quan obrim el fitxer RAW en un programa de tractament de RAW’s, concretament és el que ve amb les càmeres Canon però n’estic segur que hi ha programes semblants per la resta de fabricants. Podeu veure com a l’obrir la foto RAW se’ns pregunta pels paràmetres que us he comentat per poder-los ajustar a les vostres preferències: Nitidesa, Contrast, saturació de color, to del color i d’altres. S’ajusta i s’emmagatzema com un JPG. No és gens complicat.

Fem una petita taula comparativa i veureu que el format RAW permet el control dels paràmetres que determinen la lluminositat i color en una fotografia però té en contra que és un procés a aplicar fotografia a fotografia i és impensable fer-ho amb totes les fotos de les vostres vacances. Precisament és important establir correctament els paràmetres de color, contrast, nitidesa,.. a la vostra càmera, perquè els resultats obtinguts automàticament a l’escollir el format JPG siguin el més satisfactoris possible.

Hi ha però ocasions on una fotografia té una importància especial, un paisatge o un monument per exemple i no us la voleu jugar amb un revelat digital automàtic. En aquestes ocasions recomano canvieu a RAW al menú de la càmera, dispareu i a casa la ‘reveleu’ digitalment fins que us satisfaci. A la taula us he posat una característica que considero molt important: ‘control del rang dinàmic‘. Ja sabeu la meva obsessió per aquest tema i sabeu també que fotos amb zones ‘negres’ o ‘blanques o cremades’ son irrecuperables. El format RAW capta un millor rang dinàmic i és més ric en tonalitats. És Mr Xip al passar el format RAW a JPG qui malmet les fotografies. Mireu aquest exemple:

La meva càmera té una opció per produir fotografies en RAW i JPG a la vegada. La JPG la teniu abaix, sense cap retoc addicional. La RAW a dalt i l’he processat amb un programa que processa RAWs. Mireu les diferències: el tamany és la primera. Però la més important és que el rang dinàmic a la RAW és molt més ric que a la JPG, només cal que mireu les ombres a la cara d’aquesta petita estatueta. Us he afegit l’histograma perquè enteneu el per què. Si me l’he de jugar en una foto complexa escolliré sempre el format RAW i seré jo qui ‘reveli digitalment’ el ‘negatiu RAW’.

Avui ha estat una mica llarg però espero que profitós. Vull que us quedeu amb la idea de que no sempre una fotografia que no us acaba de fer el pes és per culpa vostra. Moltes vegades el procés de revelat intern i creació del JPG no aconsegueix el resultats esperats i val més, en aquests casos, disparar en format RAW i fer-vos càrrec vosaltres mateixos del procés de revelat.

Bé amics, espero els vostres comentaris ací mateix al bloc, ara ja només us queda saltar als exercicis del taller (31) a flickr simplement clicant la icona:

Molt bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

Després de les nominacions i premis a desenes que en Noah Baumbach obtenia per la seva ‘Una Historia de Brooklyn‘ no és d’estranyar que es despertés una certa expectació per la seva nova pel·lícula ’Margot at the Wedding‘ (Margot i la boda), a més la presencia de la Kidman, auguraven un altre gran èxit del ara director de moda.

El cert és que aquesta boda no és comparable a les altres bodes cinematogràfiques, ni la del millor amic ni la dels funerals. És una boda o millor dit presumpta boda que intenta apropar-se al cinema d’autor amb components algo diferents d’una simple comedieta per passar l’estona al cinema per allò de que s’està fresquet.

No sabria massa que dir-vos, o m’he tornat insensible o simplement la pel·lícula no m’ha dit massa, i no serà perquè no parlin. No sé massa si la fredor l’encomana la Kidman o els xorros d’aire acondicionat del cinema però el cert és que la pel·lícula acaba sent un llarg diàleg entre dues germanes, marits, amants i fills que es reuneixen per la boda d’una d’elles. Hi ha una constant en tots ells i és que cap està bé del cap, el que et fa pensar en certa suficiència del director, al més pur estil Woody, de presentar els seus personatges tan tronats que difícilment t’hi pots identificar amb la historia, més aviat l’efecte és el contrari, acabes caricaturitzant els personatges perdent el mínim component de drama que pot tenir la pel·lícula. No hi ha cap emoció que aflori i acabes rient, això sí, dels diàlegs i de lo entre grulleres i escatològiques d’algunes situacions.

La guapa Nicole Kidman està això, simplement guapa, com sempre, però en començo a estar una mica fart de les mateixes expressions, cares i pentinats.  Crec que posa el pilot automàtic, fa les quatre caretes i veuetes típiques i passa per caixa per cobrar. Difícilment descobriríem de quina pel·lícula es tracta amb una simple foto de l’australiana. M’ha agradat, però, la dona a la vida real de Noah Baumbach, Jennifer Jason Leigh, que potser és la més creïble i amb un personatge més treballat que la resta. L’amic Jack Black trobo que li quedava millor el paper a King Kong i la resta potser millor oblidar.

De tota manera no acabes de sortir emprenyat del tot del cinema, t’han pres el pèl amb una pel·lícula pretensiosa, intelectual i esnobista però que no és dolenta del tot. El guió, del mateix Noah Baumbach, és ben aprofitable però potser no ha estat massa encertat que ell mateix dirigeixi la pel·lícula, es creu un Bergman i encara li queda. La fotografia freda i la música que ho tenia tot per ser un revival de les nostres músiques dels 70 en prou feines es deixa sentir. El reconèixer ’Clair’ de Gilbert O’Sullivan tampoc és per nominar-la als Oscars. Això sí, sembla que ha guanyat el premi al millor guió del festival de Penyíscola.

Evitable.

Web de la pelicula:http://www.margotylaboda.es

Un petit homenatge a un gran pianista que va ser una de les grans figures del jazz escandinau (especialista a donar grans músics de jazz). Va morir l’altre dia, als 44 anys a causa d’un accident quan practicava submarinisme, en estranyes circumstancies , inconscient amb greus ferides que van fer impossible salvar la seva vida, un possible cas per al seu paisà Henning Mankell.

Tan tràgic succés trenca de manera dràstica una ascendent carrera artística que va començar en la seva adolescència, lliçons de piano i una forta controvèrsia entre la seva afició pel rock, la clàssica i el jazz que li havien inculcat els seus pares.

Va començar com “sideman” de grups suecs i danesos, al costat del seu amic de la infància Magnus Öström (bateria). En 1990 van iniciar el seu propi projecte que aviat es va convertir amb la incorporació d’un contrabaix Donen Berglund en el Esbjörn Svensson Trio. Treuen al mercat el seu primer disc “When everyone has gone” i inicien una fulgurant carrera que els duu a 1997 amb “Winter in Venice” a ser considerat el millor músic de jazz Escandinau, grava para al segell independent Act. de Munic, on es converteix en la seva gran figura, amb una dotzena d’àlbums molt interessants en el seu cataleg.

Comença a ser conegut a Japó i als Estats Units amb diversos discos, però especialment “Tuesday wonderland” (2006), que els valdria ser el primer grup europeu en ser portada de la famosa revista americana Down Beat.

Un so que s’allunya del swing com component estilístic, nedant entre Bill Evans i els clàssics europeus, amb tocs electrònics que fa de la seva música un estil molt particular a la recerca d’un toc personal en cadascun dels seus treballs, que li converteixen en el renovador del Jazz Europeu dels últims temps.

“Tuesday wonderland” aquest treball discogràfic suposa la confirmació d’un camí estètic propi. Un so atmosfèric recognoscible que agrada del rock i que sembla seguir sota els efectes de la visió de la terra des de l’espai.

L’electrònica es va incorporant a la música del trio. Ho fa de manera molt subtil. Petites distorsions per a unes composicions que agraden del concepte “in crescendo” cap al clímax i de belades tentinejants. Encara que lluny de virtuosismes, la mà dreta de Svensson destaca per la seva tremenda agilitat. Els seus companys són al seu torn noms propis amb veu pròpia. El contrabaix guitarrer de Berglund o la bateria percusiva de Öström proporcionen part fonamental del so I.S.T.

Aquest any si ¡¡, i no em refereixo que el Barça guanyi la lliga, això és un miracle que deixo al nostre benvolgut Conseller perquè li pregui a la Moreneta, aquest any si ¡¡.

Em refereixo a la segona mostra que prepara l’Acadèmia Tastavins del Penedès “VIJAZZ Penedès”, el primer cap de setmana de Juliol, mostres i degustacions de vi i caves de la terra i concerts de jazz. L’any passat vaig plorar no poder escoltar a Benny Golson, per estar fora, però aquest ja ho tinc marcat en l’agenda (i en vermell). Maridatge entre vi i jazz, i una bona aposta, tastos de vins per a iniciats o principiants, visites guiades a caves, degustacions… i quan el paladar, després d’assaborir els diferents vins i caves, ho tinguem ple de contrastos, aromes i gustos, serà el moment de donar gust a un altre sentit, arriba l’hora de la música i això si que és un plaer.

Jazz en viu i amb quins concerts, per treure-us el barret amb els Srs de l’acadèmia, Kenny Garrett, The Yellow Jackets & Mike Stern, bé no?, i si afegim Perico Sambeat o Arturo Sandoval, esplèndid i per a acabar posem en el cartell a Roy Hargrove, això és la glòria.

Concerts a l’aire lliure en la plaça Jaume I, gratuïts, si si gratuïts (solament demanen un tiquet de degustació de la mostra de vins, per a accedir a la zona de cadires). Crec que seria un bon moment per a treure a passejar el autobús de Toies, i muntar una excursió a Vilafranca.

Roy Hargrove

Kenny Garrett

Arturo Sandoval

Perico Sambeat

Formació esotèrica i exotèrica III

Una aportació educativa molt influent

La maçoneria comporta una formació esotèrica (que es comunica només als iniciats i va lligada a rituals) i una altra exotèrica (el vessant més públic, transmès generalment per escrit). Ja en les confraries o gremis medievals, la formació ético-religiosa dels maçons va ocupar un lloc important juntament amb la formació professional. Aquesta formació, que tenia un caràcter esotèric, es va reforçar, fins al primer terç del segle XIX, gràcies, en gran part, a la vinculació amb importants filòsofs i pedagogs, com Francis Bacon (1561-1626), Juan Amós Comenio (1592-1670), Gotthold Ephraim Lessing (1729-1821), Johann Gottfried von Herder (1744-1803), Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), Johan Gottlieb Fichte (1762-1814) i Karl Christian Friedrich Krause (1781-1832), aquest últim de gran influència educativa a Espanya, a través de la Institución Libre d’Enseñanza, fundada el 1876, entre altres,  per Francisco Giner de los Rios.

Us recomano que busqueu informació, a través de la xarxa i altres mitjans, sobre aquesta interessant genealogia de pensadors i pedagogs, que tant va influir en les escoles pedagògiques posteriors. Sobre aquests lligams entre el projecte educatiu de la maçoneria i els diferents idearis pedagògics del segle XIX, us proposo que llegiu el llibre de Pedro Àlvarez Lázaro,  La masoneria, escuela de formación del ciudanano. La educación interna de la masoneria en el último tercio del siglo XIX. Sorprèn comprovar com, darrera de molts projectes educatius laics i humanistes del segle XIX i XX, hi ha la influència de destacats maçons. Educar en la Humanitat La maçoneria llatina, especialment a Bèlgica, França, Espanya i Portugal, es va enfrontar directament amb l’ Església catòlica, a favor de l’ensenyament no confessional. Els maçons van promoure una escola gratuïta, obligatòria i laica. Un dels  objectius prioritaris dels maçons espanyols, que en molts cassos es van avançar als maçons francesos, va ser no només crear i fomentar una opinió favorable a l’emancipació de l’ensenyament primari de les institucions religioses, sinó posar en pràctica els seus ideals, a partir de la creació d’escoles mantingudes per les lògies que, malgrat tenir una vida efímera, van influir en altres escoles no estrictament maçòniques. El que em sembla, però, més interessant de la filosofia educativa maçònica, és un cert punt de vista àcrata, d’acord amb el respecte a valors, com la llibertat, la neutralitat filosòfico político- religiosa i l’amor al gènere humà. És a dir, aquesta espècie de tercera via educativa que intentava evitar, tant el monopoli confessional de l’ Església, com la tutela de l’Estat i, alhora, promovia una educació independent i universalista. Darrera es traspua un tipus de formació integral humanista. El que trobo més rebutjable és el fet que, a la pràctica, la maçoneria llatina, especialment l’espanyola, a vegades va adoptar postures dogmàtiques i intolerants alhora de defensar el laïcisme. Aquest fet contrasta amb els principis fundacionals de respecte a totes les creences religioses. Aquestes paraules, pròpies de Anselm Clavé (de qui sovint s’ha especulat, sense proves, que era maçó) recull fidelment algunes de les idees pròpies de la maçoneria. A Sant Feliu de Llobregat, el projecte educatiu més pròxim va ser el de l’Ateneu Lliure del Llobregat (després Ateneu Santfeliuenc). L’Ateneu va néixer amb l’objectiu de formar les classes treballadores. En el seu projecte instructiu i lúdic va ser fonamental la creació de l’Escola. Aquesta entitat va crear-ne una de nocturna per a nois, l’any 1883, i deu anys després, una de diürna. L’escola de noies va començar a funcionar el curs 1925-1926. La formació esotèrica de la maçoneria a la lògia El tipus d’ensenyament maçònic esotèric començava en les cerimònies d’iniciació, continuava en les anomenades tingudes d’instrucció –reunions dels maçons a les lògies- i se servia del ritus i el símbol com a tècniques didàctiques més importants i característiques. Els ritus tenien l’objectiu de transmetre intel·lectualment uns continguts instructius específics i provocar un efecte emocional catàrtic. L’ensenyament esotèric maçònic tenia un caràcter progressiu. El grau 1r. perseguia que l’aprenent tingués les actituds ètiques fonamentals per al maçó; el grau 2n.  preparava al company per a què restés de per vida obert a adquirir els coneixements que li permetessin les seves possibilitats materials i intel·lectuals. El grau 3r., o de mestre, es centrava en madurar les actituds teològiques dels maçons. L’ensenyament exotèric a la lògia Els temes que més van ocupar el magisteri maçònic exotèric van ser el problema religiós, la situació de la dona i la qüestió social. En relació a la qüestió femenina, l’actitud general dels maçons espanyols va ser la defensa de l’alliberament de les dones, tot i que el ventall de postures va ser ampli. Pere Sánchez Ferrer, a la seva obra,  La maçoneria en la societat catalana del segle XX. 1900-1947, afirma que cal buscar el bressol del feminisme a Catalunya, com a tot l’Estat, espanyol o al francès, en el lliurepensament republicà, en l’espiritisme i en la maçoneria. En línees generals, els maçons van ser socialment liberals i reformistes, tot i que també van haver-hi anarquistes, com Anselmo Lorenzo; socialistes, com Fernando de los Rios i, excepcionalment, comunistes, com Andreu Nin. Majoritàriament van legitimar l’existència de la propietat privada i van reivindicar la pau social; però, alhora, van denunciar les situacions d’explotació i misèria de la classe treballadora i van reclamar la humanització del treball assalariat per mitjà de reformes socials controlades i limitades. En definitiva, en el segle XIX, els germans maçons van donar una gran rellevància a l’educació dels infants i dels adults; a la necessitat de preparar la pròpia consciència sociopolítica per instaurar i defensar l’Estat de Dret; a la urgència d’establir el sufragi universal (o, en el seu defecte i de forma transitòria, el sufragi restringit) i a la llibertat d’expressió i al dret d’associació.

<<< Veure tota la serie

Hola amics, treballeu igual que nosaltres? Vinga home, no siguis fals i admet que aquest capítol és en diferit, mentre tu estàs a la platja… Bé, és cert, però tot sigui per no faltar a la cita de cada dilluns…

Avui, potser aprofitant que per molts fem pont i demà és festa m’agradaria introduir-vos en un nou tipus de fotografia que canviarà radicalment bona part del què heu après fins ara.. Per què ens ho fas això? No pateixis, ja veuràs com t’agradarà…

Taller de fotografia (30): La fotografia en blanc i negre

Caram, no em pensava que poguéssim fer fotografies en blanc i negre amb les nostres càmeres digitals.. No és un tema una mica antic? Ni de bon tros, la majoria de les càmeres digitals, reflex o compactes, tenen l’opció de poder captar fotografies en blanc i negre o en el pitjor dels casos de fer-les en color i convertir-les després a blanc i negre amb algun dels programes de retoc digital, alguns dels quals venen inclosos al comprar la càmera. I no té res d’antic. Al contrari, la fotografia en b/n és un nou món a explorar on alguns conceptes que hem aprés fins ara els haurem de retocar.

Què vols dir? Fàcil, a la fotografia en color és evident que el ‘color’ és molt sovint allò que és capaç d’expressar-nos alguna cosa. Mira les fotografies de dalt, la de l’esquerra no és gran cosa però la gràcia que té és el canvi de color de les plantes al voltant de la finestra. Aquest ‘motiu’ ha desaparegut a la fotografia en b/n. La foto de la dreta és ‘plana’ i ha perdut la poca gràcia que tenia. I què suggereixes?

Recordem les propietats bàsiques que havíem de treballar alhora de composar una fotografia: motiu, composició i tècnica (de tractament de la llum). Tret de la composició, les altre dues son ben diferents en una fotografia en b/n. El ‘motiu’ que ho era en una en color potser que ara no ho sigui i a l’inrevés i la tècnica de tractament de la llum, l’exposició, la lluminositat… és evident que no pot ser el mateix. L’absència de ‘color’ ens aparta de la realitat i una foto en b/n és més una representació de la realitat que volem captar que no una ‘còpia’. Ara haurem de treballar una mica més, ‘visionant’ en blanc i negre l’escena que tenim al davant.

Bé, no sembla massa difícil… Doncs sí, i més del que sembla.

A l’esquema de sobre crec que hi podreu trobar l’explicació.

El ‘color’ ja vam veure que ve determinat per tres paràmetres: matís (que veritablement per nosaltres és el color que percebem), la saturació i la brillantor o lluminositat. Cada color ve determinat de forma unívoca per aquests tres paràmetres. El ‘taronja’ que he escollit és diu: 29-78-92, és a dir té un matís del 29%, una saturació del 78% i una lluminositat del 92%. El mateix ‘color taronja’ també vam aprendre que sortia de la combinació dels tres colors additius (vermell, verd i blau) RGB, per tant també el podríem representar per RGB: 235-141-52. Aquests valors recordareu venen de l’escala de lluminositats que va del 0 al 255, per tant el taronja que he escollit és barreja del vermell de lluminositat 235, del verd de 141 i del blau de 52.

I ara ve el problema…

Al voler representar el ‘color’ en ‘blanc i negre’ de les 3 variables necessàries per representar-lo en ‘color’ només en necessitem 1 en ‘blanc i negre’, que no és més que la tonalitat que li correspon a l’escala de grisos. El problema, ja us podeu imaginar, és que més d’un color ‘real’ li correspon el mateix gris a la fotografia en blanc i negre !!! A l’esquema de dalt, el blau i el taronja escollits tenen el mateix valor en ‘blanc i negre’. Caram, vol dir que una foto en color on hi sortissin aquests taronges i blaus concrets es veuria tota grisa, sense cap diferència ni contrast? Exactament.. Ja veig, això pot ser un problema.

A l’animació que us poso a continuació podeu veure l’equivalència dels 3 colors primaris additius i els tres subtractius que representen en blanc i negre:

Aneu clicant per anar passant els esquemes. Al ‘1′ teniu els ‘colors’ primaris. Ara cliqueu i passeu a ‘2′, podeu veure l’equivalència d’aquests colors en una fotografia en b/n tirada directament amb la càmera. A ‘3′ i ‘4′ teniu un exemple de dos mètodes que podem trobar als programes de retoc si volguéssim convertir la foto en ‘color’ a ‘b/n’, us he volgut demostrar com aquesta ‘equivalència’ no és única. El pitjor mètode podeu comprovar que és el de ‘desaturar‘ el color, una de les opcions clàssiques als programes de retoc fotogràfic, ací us demostro com els 6 colors tindrien la mateixa equivalència a l’escala de grisos. Un desastre…

Tranquil, tot té solució. Simplement vull que entengueu la importància de la conversió del ‘color’ al ‘blanc i negre’:

A l’esquema de dalt en podeu veure els efectes. La gama de colors de l’esquerra (tots ells amb la mateix lluminositat) han de convertir-se en una gama de grisos, a l’esquema del centre ho podeu veure, aquest esquema central té variacions segons el mètode emprat però assegura ‘grisos’ diferents tot i venint de ‘colors’ diferents amb la mateixa saturació i lluminositat. És l’esquema utilitzat per les càmeres que tenen l’opció de tirar fotografies en b/n i de la majoria d’opcions de conversió de fotos en color a b/n en un programa de retoc digital. En canvi ‘desaturar’, o treure-li el color, és un concepte diferent, com ho podeu veure a l’esquema de la dreta. Fixeu-vos que perillós és aquest mètode, colors diferents però amb la mateixa saturació i lluminositat tenen el mateix ‘gris associat’. Per tant compte amb l’opció ‘desaturar’ dels programes com Photoshop o altres, els resultats podrien ser horribles.

Crec que ho entenc. Vols dir que hem d’anar en compte amb el mètode de conversió del ‘color’ al ‘b/n’ o contrastos que teníem a la foto en color desapareixeran a la de blanc i negre… Exactament, i això ens permet afirmar que l’actitud que hem de tenir davant d’una escena si volem fer una foto en b/n és diferent. En aquest cas la fotografia en b/n expressa el seu missatge únicament amb tonalitats de grisos, per tant haurem de cuidar expressament els ‘contrastos’ i tractament de la llum de manera diferent a com ho fèiem a la fotografia en color.

La fotografia en b/n és tot un repte. En absència de color ens les haurem d’enginyar per expressar el que volem només amb l’ajuda del blanc, el negre i les tonalitats de grisos. Per contra, aquesta absència de ‘color’ pot expressar conceptes que no serien possibles en color, no oblidem les fantàstiques fotografies que ara ens poden venir al cap en b/n, on el motiu, la composició i la lluminositat, especialment el contrast, son els elements bàsics.

Bé, què suggereixis que hem de fer?

Hi ha òbviament dues maneres de fer fotografies en b/n: 1. Fer-les directament en b/n si és una opció que ens dona la nostra càmera. 2. Fer-les en color i després convertir-les amb programes de retoc fotogràfic.

A la composició de sota en podeu veure alguns mètodes i m’he entretingut a ajuntar-los tots perquè en pugueu veure les diferències:

La segona porció ‘grey scale/càmera’ és tal i com normalment sortiría directament de la càmera si hem optat per tirar-la en b/n directament. Sol coincidir amb la típica opció dels programes de retoc que diu ‘Convertir en b/n’ o ‘grey scale’ (escala de grisos). Els efectes en un i altre cas son força similars. És un mètode, el de tirar les fotos directament en b/n, força còmode i normalment no cal retocar, però també perillós ja que diguem-ne que l’original ja és en b/n i per tant no tenim opcions a retocs de lluminositats selectius pel ‘color’ original, ja que aquest s’ha perdut.

La tercera és la de ‘desaturate’. És una opció que trobem també a la majoria de programes de retoc i consisteix, com hem dit abans, a ‘treure’ el color de la fotografia original que hem tirat en ‘color’. En aquest exemple no es veuen massa les diferències però ja heu vist que és un mètode pot ‘aplanar’ els colors i colors de la mateixa lluminositat es representen pel mateix to de gris. Faig tant èmfasi amb aquesta opció per que entengueu que colors diferents, igual de saturats i amb la mateixa lluminositat donaran el mateix gris, però normalment en una escena és dificil que ens trobem amb aquesta casuística i els resultats, tot i no donar massa contrast, poden ser acceptables.

Els dos següents son ja per més avançats i son opcions que estan presents a Photoshop però desconec si també les podem trobar a altres programes de retoc, inclosos els que teniu que venien amb la càmera. Especialment vull fer èmfasi al ‘black and white‘, aquesta és una opció molt interessant de Photoshop que ens permet ‘canviar’ les lluminositats depenent del color original, Com veieu a l’exemple de dalt (porció de la dreta) he manipulat la lluminositat del verd dels arbres deixant igual la resta. Aquest mètode és perfecte per la fotografia creativa.

Per descomptat una vegada a dintre del programa de retoc fotogràfic podeu, apart de convertir les vostres còpies en b/n, colorejar-les amb el to que vulgueu, donant un aire antic o de reportatge. En teniu un exemple a la dreta.

A l’exemple de sota podeu veure, després de remenar molt per la meva fototeca i buscar una foto adient, de com la aplicació de mètodes per passar a b/n de forma incorrecta  sobre una foto en color poden ‘aplanar’ els colors i perdre contrast i textura:

La foto de l’esquerra parteix de la de color amb manipulació incorrecta amb programes de retoc mentre que la de la dreta ha estat obtinguda mitjançant l’opció de ‘convertir en b/n’ (que coincideix força amb que hauriem obtingut si directament l’ha haguessim tirat en b/n). Compte per tant en fer d’aventurers amb complexes opcions que porten aquests programes.

Us deixo un curt vídeo de les opcions que porta un dels programes que més m’agrada de retoc digital, lightzone, simplement perquè en veieu les diferències de diferents mètodes de passar una fotografia a color a blanc i negre:

L’opció ‘blanc i negre’ a la càmera La majoria de compactes i reflex tenen l’opció de fer fotografies directament en blanc i negre: Normalment aquesta és una opció que haureu de trobar en els complexes menús de la vostra càmera digital. El resultat serà directament la foto en ‘b/n’. Us recomano compareu el millor mètode. Començaria pel més senzill, el de ‘Convertir en B/N’ del vostre programa de retoc i la compararia amb la que sortiria directament de la càmera havent triat l’opció en B/N. Compareu els detalls i el que és essencial, com els diferents mètodes tracten els colors originals. Per experiència, el millor és tirar les fotos en color i convertir-les després a b/n amb el programa de retoc, sempre que el tingueu clar o que doni les prestacions que exigiu, de lo contrari, tot i que no les podreu manipular massa, tireu-les directament en b/n.

Bé amics, espero els vostres comentaris ací mateix al bloc, ara ja només us queda saltar als exercicis del taller (30) a flickr simplement clicant la icona: (aquesta setmana els exercicis es publicaran demà dimarts)

Molt bona setmana i molt bona revetlla de Sant Joan !!!!

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

Nit de revetlla, pot ser és la Festa Major del nostre país?. Nit de disbauxa, cada vegada menys amb el pas dels anys, nit de fogueres on cremar bruixes i mal presagis, nit ja d’estiu on les vacances son a tocar de la ma, nit de focs d’artifici , tots mirant al cel ben embadalits, nit de petards, sorolls i pólvora que tant m’atreien de jove i que encara m’inciten a llençar alguna que un altre “piula” o “tro”, nit de coca i cava, nit de música i ball… nit de records de molts bons records, sobretot d’una adolescència i joventut on la amistat i els primers amors, et feien sentir-te bé, important, amb una gran dosi de inconsciència que feia creure que et menjaries el mon.

Artista	Jaume Sisa
Àlbum	Nit de Sant Joan
Cançó que escoltes	Nit de Sant Joan

Han anat passant el anys i les revetlles, encara gaudim de la coca i potser dels petards, de la música i la amistat, però ja em deixat moltes il·lusions pel camí, unes complertes d’altres esvaïdes, hem caminat força i potser una mica cansats ja estem. S’acosta un altre Sant Joan, un altre nit màgica, pot ser un bon moment per renovar il·lusions, tant malmeses per la vida que portem, cremen al foc de les fogueres totes la angoixa i pors que patim, y tornem a gaudir, encara que solament sigui, d’aquelles petites coses que ens fan ser feliços.

Bona revetlla.

El disc recomanat d’avui Nit de Sant Joan, no cal parlar gaire de Jaume Sisa, ja el coneixem tothom, cantautor galàctic i excèntric, amb èpoques millor que d’altres, un parell de bons discs L’Home Dibuixat,

Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol i aquest curiós Nit de Sant Joan, que en Sisa va escriure les cançons per la obra de teatre de Dagoll-Dagom. Un disc acceptable que no tindria més importància si no fos per les dates que estem, però no vindrà malament recordar-ho.

La nova vitrina del fotògraf del Palau Robert de Barcelona està dedicada a Tino Soriano, i més concretament, a una col·lecció d’una trentena de fotografies que resumeixen els deu anys de la seva continuada col·laboració amb la prestigiosa revista National Geographic.

La relació de Tino Soriano amb la fotografia es remunta a principis dels anys seixanta. “Acostumava a entretenir-me mirant la col·lecció del National Geographic -explica. Els lloms, grocs i brillants als estants de la biblioteca, eren una temptació irresistible per a un nen com jo.

Exposició: “Tino Soriano - nascut per al National Geographic”

Palau Rober (Passeig de Gràcia, 107 Barceloa)

Del 13 de Maig de 2008 al 20 de Juliol de 2009

Ja de ben petit, Tino Soriano va saber que, més aviat o més tard, es dedicaria a la fotografia; allò que posteriorment, i més que una professió, ha esdevingut la seva gran vocació. O, com ell mateix diu, “una manera de viure”. Un moble de fusta, amb l’estètica pròpia dels anys seixanta, guardava els dos ingredients que més van influir en la seva vocació fotogràfica: “les filmines que projectava el seu padrí en una atmosfera que em semblava d’encanteri, i aquelles publicacions, amb imatges de contrades remotes, que avivaren les meves ànsies de coneixement”. Ja aleshores, Soriano va decidir que treballaria per a aquella revista que el tenia captivat.

“La meva meta era força ambiciosa per aconseguir-la a les primeres de canvi -explica. Em vaig prendre els deures amb calma. Durant molts anys viatjava, i de passada fotografiava, imaginant-me un encàrrec de National Geographic. I així vaig orientar les meves recerques visuals a l’antropologia i als temes socials, inspirant-me en la tradició dels grans fotògrafs de la revista”. I va ser així també com, sense ni tan sols proposar-s’ho, Tino Soriano va descobrir el que ell mateix reconeix com una de les seves principals passions: el fotoperiodisme.

Pel que fa als continguts de l’interior de la vitrina, Soriano ha preparat un gran mural de tipus mosaic (2m x 90 cm) amb fotografies i alguns objectes que l’han acompanyat al llarg de la seva vida professional, com ara diapositives o llibretes de notes, entre altres.

Avui, potser perquè he passat pel davant del Reina Sofia, he pensat en proposar-vos que de tant en tant podríem també parlar d’art, no d’art fotogràfic, del qual n’estem servits i fins i tot una mica farts, sinó d’art en general, de pintura, escultura,…

La primera vegada que vaig veure el ‘Guernica’ de Picasso, en viu clar, crec que vaig tenir un petit cobriment de cor i molt possiblement va ser el principi del que ara he de pal·liar amb mitja pastilla per la pressió cada matí. Obra magnífica de la que us voldria fer cinc cèntims després de descobrir que algun friki l’havia refet en 3-D i ara era possible explorar-la en totes les seves dimensions. Un nou món que ens obren les noves tecnologies, ara tan de moda i que fins i tot de tant en tant ens atrevim a opinar…

Si penseu que us he de fer un comentari del quadre aneu ben equivocats, per això està Viquipèdia i altres llocs que entesos i erudits es mal guanyen la vida fent-hi aportacions. Us faré una breu introducció abans de veure aquest fantàstic viatge per l’interior del quadre:

El Govern de la República Espanyola va encarregar a Picasso un quadre que decorés el Pavelló Espanyol durant la Exposició Universal de 1937 a París, oficialment anomenada Exposició Internacional de les Arts i Tècniques en la vida moderna. Picasso va realitzar un quadre cubista expressant la seva visió del bombardeig i el va anomenar Guernica. Ha passat a ser una obra fonamental per entendre la història de l’art.
El Guernica de Picasso mostra persones, animals i edificis destrossats per la violència i el caos generats per les bombes. L’austeritat cromàtica convé al tema del quadre. La primera imatge que Picasso va rebre del bombardeig va ser a través dels diaris francesos, el que propicia la teoria que va interioritzar l’horror que això va suposar, reflectint-lo amb tons negres i blancs. llegir més

Ara sí, preparats per entrar-hi?

El quadre està en exposició permanent al Museu Reina Sofia de Madrid, des de 1992. L’heu visitat?

Podeu descriure quines sensacions vau tenir?