Disc de la setmana: Chet Baker & Enrico Pieranunzi “Soft journey”

La setmana passada parlàvem de un disc perdut en un calaix el de Bill Carrothers, aquesta els intèrprets son molt més coneguts, Chet Baker, poca cosa cal afegir d’ell, tant excel·lent trompetista com expert en autodestruir la seva vida i Enrico Pieranunzi (que ja vam escoltar fa un temps amb el seu àlbum “Fellinijazz”), un històric del jazz italià, magnific pianista seguidor de l’herència de Bill Evans.

 

Disc de la Setmana: Nadal…. Bon Nadal

Poca cosa avui, només desitjar-vos bones festes a tothom, que setmana darrera setmana, heu seguit les meves recomanacions, de vegades deixant un comentari, moltes altres anònimament.

Ja us ho dic ara, i no és una amenaça, em prenc un parell de setmanas de vacances, però la meva idea és continuar, mentre a la meva discoteca quedi música que poder penjar a la xarxa, això si, sempre que sigui quelcom especial, amb un minin de qualitat i que a mi particularment per diverses raons m’emocioni.

El que m’agradaria és, una mica més de participació, saber si realment les meves preferències connecten amb vosaltres o no, i de tant en tant deixar-me alguna recomanació, que a mi també m’agradaria conèixer coses noves.

 

Fotografia: “Ojos de Jazz” William Claxton

La setmana passada, fullejant un diari a la secció de necrològiques (la meva preferida, així m’asseguro que estic viu), em vaig trobar-me amb la notícia de la mort de William Claxton (1927 – 2008), qui és Bill Claxton?, és un dels grans fotògraf del món del jazz, dels famosos, del “glamur” de Vogue o Match.

Quantes vegades he tingut el seu llibre “Jazz Life”, en les meves mans, un d’aquests meravellosos llibres que edita Taschen, edicions tan bé cuidades com ens té sempre acostumats, fotografiàs de jazz, com ell sol sabia fer, però al final després de mirar-lo sempre torno a deixar-lo en la prestatgeria, possiblement era el “fetitxe” que alla, a la prestatgeria del Fnac, sempre puc gaudir-lo, i no a la de casa on pot ser  és moriria d’avorriment.

 

JAZZ de New Orleans a la Fusion – IV -

1950 – 1960 HARD BOP i COOL

Després de l’apogeu del be bop els anys 50 van sortir dues corrents hereves de la proposta formal amb diversos matisos sovint oposats. Són dos grans moviments identificats en les dues costes nord-americanes, l’oest per el cool i l’est per el hard.

El Hard Bop va ser la resposta del mon del jazz a aquest estil que trencava definitivament amb l‘era swing (via més tradicionalista del Jazz), que situava la música afro americana en un context polític de rebel·lia contra la marginació racista en els EUA. Els seus músics