Estudi sociològic

lliga.jpgAvui llegia no se on que un informe sociològic apuntava que on més efecte en general ha provocat la no consecució de la lliga de futbol pel Barça ha estat en els segments de la piràmide poblacional més baixa i més alta. És a dir, que la canalla (petits i joves) i la gent gran sembla que son els col·lectius que més els hi ha costat dormir aquesta nit.

Sembla lògic. Tots dos col·lectius no tenen la capacitat d’activar mesures correctores al dolor provocat. Tots dos grups tenien una il·lusió i no comprenien com no s’ha complert. Petis i grans, òbviament de l’equip perdedor, ploraven les imatges de la televisió, les abraçades d’aquells jugadors blancs i les grades brincant d’alegria.

El que no diu l’estudi és qui realment va patir, tot i activar totes les mesures que va poder per minimitzar-ho, era el segment intermedi. La mitjana edat.

Nosaltres.

Una bona part del segment del que formem part va patir en silenci, quasi sense immutar-se aquells moments finals i ràpidament els nostres cervells, com si de Google es tractés, van buscar mil i un antídots: ‘Que si s’ho mereixia’, ‘que quasi me’n alegro que hagin perdut’, ‘que no han guanyat ells, hem perdut nosaltres’, ‘que si la culpa és de l’Espanyol’, ‘que si els àrbitres… ‘ Tot molt coherent i fins i tot verosimil.

Però no era més que una manifestació de l’impotència.

L’impotència de veure aquella cúpula feixista, empresaris poca-vergonya, exaltats al més pur estil Gaspart i jugadors de tennis (que no fa tant aplaudíem) en aquella llotja maleïda, borratxos d’excitació i abraçant-se entre ells. Crec que només faltava l’Alonso per fer un ple d’icones que no suporto.

Era el seu triomf.

Espero que continuï sense agradar-me el futbol i inevitablement passi d’ací no gaire al grup poblacional superior sense patiment.

Advertisements