Històries del Tibet (1)

El Tibet i la seva gent

bandera.jpg Fer un article sobre el Tibet és terriblement complicat si es vol d’alguna manera fugir dels tòpics i fer una anàlisi el més asèptic possible. Fer de Richard Gere no m’atrau (ja que probablement va haver de buscar al mapa on era aquesta regió abans de fer publica la seva posició més orientada a la seva imatge personal que als pobres desgraciats que pretén defensar) i preferiria ser una mica més atrevit amb l’anàlisi.

El que penso sobre el Tibet és una barreja del que he llegit (tant de les organitzacions en defensa de la llibertat del Tibet com als escrits del Govern Xinés) i el que tímidament he vist i he sentit en els meus escassos 4 dies a la seva capital, Lhasa. La meva opinió per tant és tan parcial com la majoria.

Parlar de d’història del Tibet al llarg de 20 segles és tan demagògic i imprecís com treure al Guifré el Pilós als meetings d’ERC. Deixeu-me que comenci l’història al 1950, quan en Mao va envair el Tibet diuen que per alliberar-lo de la ingerència estrangera i del règim feudal-religiós que hi regnava. medium_repression_chinoise_au_tibet_3.jpgSegons els xinesos (tal i com es diu al Museu de Lhasa) no hi va haver cap invasió sinó un alliberament de les seves gents per poder ser lliures, abolir les classes socials i garantir els drets humans (?¡). No sembla que fos tan evident ja que no va ser fins al 1959 (de nou un any gloriós) que els xinesos van poder prendre el control total sobre el territori i van donar per acabat l’alliberament, això sí, en aquest període van ser desenes de milers (milions segons altres fonts) de tibetans els que van perdre la vida, destrucció quasi complerta de monestirs en plena revolució cultural i milers els que van acompanyar al 14è Dalai Lama a l’exili. Els anys posteriors son tan esgarrifosos com els anteriors: repressió, supressió d’identitat i simbologia tibetana i política ben coneguda d’assentament de colons xinesos al territori (bàsicament amb comerços, restaurants i tendes de quincalla). Avui la població xinesa és de 7-8 milions, comparada amb els 2-3 de tibetans. Avui el tibetà (d’arrel semblant al nepalí i res a veure amb el xinés) és una llengua d’interès antropològic (per les traduccions que el sànscrit es van fer d’escriptures budistes de l’Índia) però inútil en temes administratius o comercials.

Avui el Tibet, que compleix els requisits que moltes nacionalitats amb exigències independentistes no compleixen, com és una ètnia, cultura, història i llengua diferencial amb la xinesa, és una regió que fa pena, un Port Aventura on cal anar a una àrea concreta per veure les atraccions autòctones i imaginar-se com havia de ser en el passat. Els xinesos així ho han volgut. El palau de Potala, residència dels Dalai Lama, està buit , de cartró pedra, i només serveix per putejar als turistes fent-los pujar mil escales jurant en sànscrit per la falta d’oxigen. El procés de desculturització i destrucció està perfectament dissenyat. Les properes Olimpíades senzillament han permès suavitzar la situació donant senyals de cert aperturisme del regim neo-capitalista de Beijing.

Però per què tot aquest enrenou amb el Tibet? Les atrocitats, dalai.jpgrepressió social i religiosa no han estat pitjors que a les antigues repúbliques soviètiques en període Stalin, ni que les barrabassades a l’Àfrica amb els dictadors tocats amb la mà de Déu ni amb les disputes ètniques. Les raons penso les hem de buscar amb la magnífica venda mediàtica que durant anys el Dalai Lama ha anat fet pel món (potser un tant tendenciosa).

El Dalai és la clau de tot. És el lider polític i religiós, és el Déu vivent. Totes dues coses juntes van ser un perill pels estats comunistes i ara continuen sent un perill pels interessos econòmics de la nova Xina, que necessita treure’s de sobre algunes conseqüències dels 50 anys d’estat comunista. L’aparell mediàtic xinés està treballant brutalment en aspectes de drets humans, medi-ambient i localització de nous negocis en el seu territori. El Dalai és un grà que els molesta.

Aquesta reflexió, ben simple fins ara, no m’acaba de satisfer. Estic defensant una teocràcia (a l’estil dels Ayatolahs) que proposa un estil de vida absolutament fonamentalista religiós on ‘el poble’ no compta per res i les successions dels líders (Dalais) encara es fa amb una colla de monjos que busquen pels pobles nens que parlin sànscrit als 3 anys?

No, no puc estar d’acord amb un Tibet independent si el retorn del Dalai serveix per re-instaurar una teocràcia a l’estil del sXII. Cal una transformació a l’estil tibetà, sense influència xinesa.

Ara bé, dit això he d’expressar el meu respecte i admiració pel 14è Dalai, Tenzin Gyatso, que penso que és una persona excepcional i que pot donar-nos veritables lliçons d’humanitat (i que per cert visita BCN).

La polèmica deu estar servida, no? De moment, gaudiu dels rostres del Tibet actual que vaig poder captar.

Música de Yungchen Lhamo (iTunes: http://phobos.apple.com/WebObjects/MZStore.woa/wa/viewAlbum?id=17507569&s=143454)

Us afegeixo un parell d’articles absolutament oposats:

http://solotxt.brinkster.net/csn/22tibet3.htm

http://www.embajadachina.org.mx/esp/zt/zgxz/t55562.htm i el de ‘El Pais’, curiosament aparegut avui.

Hi ha un parell de pel.lícules extraordinaries si voleu saber més del Tibet:

Peace of Tibet i Tibet- Cry of the Snow Lion

Anuncis