LA CALLAS

Pensareu que estic una mica necrològic. La setmana passada el tenor mediàtic i avui Maria Callas, però no patiu, no us parlaré d’Alfredo Kraus i de Grace Kelly, també d’actualitat er complir-se aquests dies l’aniversari de la seva mort.De Maria Callas si, doncs la Callas ha estat la veritable modernitzadora d’una cosa més aviat impossible de modernitzar, com és l’òpera.Que encara avui es parli de la Callas, després de 30 anys de la seva mort (16 de setembre de 1977) és tot un fenomen.La seva casa discogràfica, la EMI, any rere any, no deixa de reeditar les seves gravacions, ja sigui en estudi o en directe i es continuen venen.No us parlaré de tot allò que va envoltar la seva vida artística i que segurament la va perjudicar. La seva intensa vida social, i els seus “escàndols” amorosos (comparat amb el Tomate d’avui, fan riure).De la Callas cal parlar de la intensitat dramàtica i interpretativa. Del seu geni artístic, més enllà fins hi tot de la seva prodigiosa veu, que tot s’ha de dir, va tenir deu anys de glòria (1950-1960). Els primers anys era un prodigi vocal per polir, desprès, quan el mon artístic i musical es va adonar d’aquell diamant en brut, la varen envoltar els millors directors musicals i sobretot Luchino Visconti, que va saber extraure de la Callas tot aquell potencial, absolutament inaudit en els cantants d’òpera abans de la seva esclatant aparició.Els seus rols més emblemàtics varen ser la Violeta de La Traviata (Verdi), la Norma (Bellini), la Tosca (Puccini), l’Aminna de La Sonnambula (Bellini) o la Lucia de Lucia di Lammermoor (Donizetti). Tot i que el seu repertori va ser força extens i sobretot alternant els rols de soprano dramàtica i els de soprano lleugera,és a dir, els extrems de la tessitura d’una soprano. Era capaç d’arribar als sobreaguts de les lleugeres i per altra part cantar els rols dramàtics que exigeixen un registre central i greu, semblant al de les mezzosopranos. Un prodigi vocal. De fet va durar relativament poc, doncs la seva entrega i la disparitat de rols li varen passar ràpidament factura. També a totes aquelles que han volgut imitar-la.Abans de la Callas, els cantants es palplantaven a sobre del escenari feien la seva escena, movent els braços com els nens quan reciten el vers de Nadal, i marxaven. Després de la Callas això ja és impensable.Tan sols cal veure el fragment que us deixaré del segon acte de la Tosca, per veure que en aquella interpretació hi ha vida, amor, odi, por. TOT, hi es tot. Heu de pensar que la Callas era extraordinàriament miop, i que no veia tres en un burro. Doncs be, durant els assajos s’estudiava mil·limétricament el escenari, on estaven tots els mobles, les entrades i sortides, per tal de no ensopegar i fer el ridícul.Els companys que treballaven amb ella en parlen meravelles. Sempre era la primera en arribar als assajos. La seva capacitat d’estudi i de superació personal és llegendària. Encara roman en un mític secret, el seu canvi radical d’aspecte. De ser una dona grassa i sense cap atractiu físic, fins convertir-se en una veritable model, no guapa però envejablement atractiva i sensual.És una icona absoluta pel món gai, que la venera, com sempre fa en tots aquells personatges víctimes del seu destí i de la seva pròpia mitologia. Però Maria Callas es per sobre de tot, la cantant més important del segle XX. No dic la millor veu, ni la més bona, ni res de tot això, tan subjectiu. Dic la més important, doncs la seva aportació, el seu model, ha estat i continua sent, font d’estudi per tothom que vulgui ser quelcom, en aquest món de l’òpera.

Anuncis