Josef Flotats

Jo no sóc massa de teatre, els que em coneixen ja ho saben. N’estic tan fart de fer-ne cada dia al menys de 8 a 10 hores i no veig la necessitat de veure’n a sobre el cap de setmana.
Però potser entre tants Riveras i Boadelles vaig pensar que m’havia de congraciar amb un dels pro-homes de la nostra cultura: En Flotats. Ell també ens va escollir a nosaltres per la seva reconciliació amb BCN. Penso que uns i altres vam escollir malament.

L’obra és Stalin i es representa (no sé per quant temps) al Teatre Tívoli.

L’interès per descobrir un personatge com Stalin em va fer acudir a la cita i tot i saber el que em trobaria, la realitat va superar les expectatives. Venint com vinc del món del cinema on els personatges històrics son tractats amb cert rigor ens vam trobar un Stalin ple de tics, amanerat, sofisticat i fins i tot graciós. Difícilment podies introduir-te en un personatge que aniquilant algunes desenes de milions de persones i conegut per la seva brutalitat, vulgaritat i despotisme actués amb aquella finura, humor i ingeni.

La posada en escena és minimalista del tot, amb molts silencis que dedueixo eren per veure el seu gest a la cara, però des d’on era i sense ulleres de lluny ni li vaig veure la cara. La seva dicció és excepcional, no descobreixo res i els seus canvis de ritme amb aquella cantarella parisina son l’essència del que pots trobar d’interessant a l’obra. La Carme Conesa estava com si fes ‘Vent del Plà’, és a dir molt de telecomèdia. Bé.

El public molt fred i això que feia una calor insuportable. A l’entreacte, que ara has de sortir fora del teatre a fumar una cigarreta em vaig trobar a la nostra professora Miró que estava a punt de no tornar a entrar. El final sorprenent i inusual, un actor acabà explicant la sort dels protagonistes i ens va alliçonà sobre la figura d’Stalin (home, alguna cosa d’ell ja sabíem). Al final aplaudiments forçats per la sortida dels actors que a la que van desaparèixer de l’escenari la gent es va aixecar i allí es va acabar tot.

Tot i això només per veure a aquesta icona del nostre teatre val la pena, la llàstima que escolleixi personatges que em recordaven més a Directors Generals d’Unió que a un dels assassins més brutals de la història. Potser ho ha fet per això? Aleshores ja m’agrada més…

Advertisements