ELS CONTRATENORS

L’altre dia i en el foro, una mica en conya, vaig deixar un youtube de un contratenor bastant passat de voltes, però el cas dels contratenors mereix un post. Espero que us agradi.

Carlo Broschi – Farinelli, un dels castrats més famosos de la història

El contratenor és un tipus de tenor que utilitza la tècnica del falset per tal d’arribar a la tessitura més alta, no ja de la veu masculina, que seria el tenor lleuger, si no el de les mateixes sopranos. Hi ha en l’actualitat sopranistes que arriben a notes agudíssimes, tan sols al abast de les sopranos lleugeres.

Durant el barroc i fins a meitat del segle XIX, existien els castrats, que eren un altre cosa. La veu dels castrats era biológica, és a dir, amb el fet de la castració, la veu evolucionava en una tessitura de soprano, però amb un volum descomunal. Quan es va prohibir que els castrats actuessin en els teatres i en les esglésies, de fet l’escola del Vaticà disposava de castrats per cantar en els oficis i en les obres religioses, la vocalitat destinada a ells va ser ocupada per les contralts, que és la veu més greu de dona. A partir de la segona meitat del s.XIX i amb l’esclat del romanticisme, l’escriptura vocal va canviar i les coloratures vocals varen anar desapareixen de les partitures, donant pas el cant més romàntic i expressiu, deixant per l’oblit el pur virtuosisme.

Els contratenors varen desaparèixer del mapa fins a la meitat del s.XX, que el contratenor anglès Alfred Deller va començar a cantar música barroca amb veu de contratenor, despertant el interès immediatament, molt abans que comencés la moda per les versions historicistes que ara omplen les sales de concert.

En l’actualitat els contratenors han ocupat el lloc que ocupaven els castrats en l’òpera barroca, tot i que les tonalitats no siguin les mateixes. Penseu que els contratenors cantaven originalment en els cors, cantant les parts més altes, les que ara cantes les veus femenines, pero mai cantaven en els teatres els rols que ara canten.

Us vull deixar tres youtubes de contratenors.

El primer és un del fenòmens de l’actualitat, és francès i es diu Philippe Jaroussky. La seva habilitat per les coloratures vocals és prodigiosa i te un domini de la veu veritablement portentós.

El segon, és el que més m’agrada. És americà, es diu David Daniels i canta de meravella. Ha vingut al Liceu a cantar A Midsummer night’s Dream de Britten. El sentirem cantant Tancredi, una part escrita per a contralt, és a dir, Rossini no ho va escriure per a castrat, ni per a contratenor i en canvi ell és capaç de cantar-ho i de manera, absolutament brillant.

El tercer és l’alemany Andreas Scholl. Més dedicat al oratori que a l’òpera, no te la capacitat dramàtica tant desenvolupada, i potser per això les seves grans actuacions s’han fet en la sala de concert més que als teatres. Us el deixo cantant Vivaldi.

Finalment us haig de dir que les veus dels contratenors, per estar centrades en una emissió cranial, més que no pas natural, acostumen a tenir poc volum i que la seva projecció en sales o teatres grans, és més aviat conflictiva.

Espero sincerament que us hagi descobert una nova vocalitat absolutament fascinant. Fins fa poc i en els circuïts més comercials, eren considerat com “rareses”, per sort ara ja són acceptats i reconeguts arreu. És més jo diria que hi ha un boom i estan de moda.

Anuncis