ELOGI A LA BELLESA ITALIANA

 Ferrara

Heu pensat alguna vegada per que els italians tenen tan bon gust en el vestir?.

A part de la prepotència xulesca que porten a sobre, també porten gust, saben combinar coses que si ens ho posem nosaltres, quedem ridículs i horteres.

Jo per raons laborals, hi he anat molt, fins hi tot hi he passat temporades a Bologna o a Torino i és una cosa que sempre m’ha captivat. És clar que de mica en mica te’n adones que ells viuen entre la bellesa del país natural i la bellesa del país que han fet. Sempre envoltats d’art, no és gens difícil pensar que des de ben petits tenen assumida la bellesa com un fet intrínsec i vital de la seva existència.

Penso per exemple en un florentí que cada dia, quan surt de casa, ha de passar per davant de la Piazza della Signoria, un venecià que cada dia hagi de travessar el Gran Canal pel pont de Rialto o un bolonyès que treballi a la piazza San Stefano. Per no parlar d’un romà, que miri on miri, per poc que si esforci, veurà art i bellesa. Ells no en son conscients però al llarg dels anys, aquestes escenografies han anat imbuint  la seva manera de ser, de pensar, de comportar-se.

Els italians han de mostrar, si cal, d’una manera força ostentosa la seva pròpia bellesa llatina. Ningú porta la roba com ells, ningú llueix unes sabates, els rellotges o les ulleres de sol, com ho fan ells.

Les exuberants dones italianes, la majoria de vegades ho son pel que porten a sobre i no pels atributs naturals, que també, però que no difereixen gaire d’una espanyola. La diferència rau en com es posen unes arracades o com llueixen  el seu tors.

És veritat que no tot és bellesa i també hi trobem las Giovannas (versió autòctona de las Juanis) o ragazzeng (els seus nengs tunejats), que sovintegen en totes les perifèries de les grans ciutats, però fins hi tot en aquests casos, imiten amb tot el mal gust inimaginable i els resultats penosos que tots hem vist quan hem sortit a viatjar o els veiem quan ells, sorollosament es passegen per la Rambla, als models nacionals, aquells homes i dones anònims que caminen  pels carrers de Milano, Roma, Firenze, Bologna o Torino, perfectament vestits per l’ocasió i completament a joc amb el decorat que els avantpassats els hi varen anar construint.

I si a tot aquest esclat dels sentits els ha acompanyat la música de Monteverdi, Vivaldi, Scarlatti, Rossini, Bellini, Donizetti, Verdi o Puccini, ja em direu si no tenim davant el país més bell del món.

Us deixo que ho gaudiu vosaltres mateixos. Les imatges son de Bologna, Venezia, Milano, Firenze, Gubbio, Perugia, Torino, Vicenza, Verona, Ravenna, Assisi i Siena.
La música és d’Antonio Vivaldi i de la seva òpera Tito Manlio.

Advertisements