HELP ME: s’acosta la depre

Ahir en vaig tenir la primera evidència. Estava prenent un cafè al abarrotat Zuric i de cop i volta, de reüll, vaig tenir una sensació que una espurna s’encenia a la meva esquerra, vaig tombar-me i de sobta ho vaig veure. Em vaig sentir una fredor estranya al front i unes ganes de fugir corrents.

Ahir varen encendre els llums de Nadal.

De sobte em van venir totes les imatges tòpiques que any rere any em produeixen una tristesa infinita i no parlo en conya.

Les aglomeracions pel Portal del Àngel i la batalla per passar el pas de vianants de la cruïlla amb Fontanella o del carrer Pelai, les bosses i els paquets i la visa que es fon de tan passar per l’escletxa maleïda.

L’obsessió per comprar-ho tot, per tenir-ho tot i per menjar-ho tot.

Les colònies i les corbates, els papás noels patètics oferint caramels a les portes de les botigues. Les cançons que ens castiguen des de els inicis dels temps, a tota pastilla pels altaveus dels carrers (campanilleros al paredón).

L’ornament lumínic sempre tan poc original i de disseny ranci. Els arbres sintètics i els anuncis pornogràfics per la TV. Els programes resums del any.

Les alegries o no, familiars, amb les baralles post dinars pantagruèlics, quan l’alcohol ens deixa més o menys fora de combat i l’enemic més begut que tu t’ataca per l’esquena.

La revetlla de cap d’any i el concert de Viena.

Un moment màgic, unic, en tota aquesta paranoia, la tarda del dia 5 de gener i la cavalcada. Tan sols la cara d’un infant bocabadat em pot. Pobres, no saben quina enganyifa els espera. 

Tot, ja ho albiro tot. Ja ho tenim a sobre.

Help me, please!

Anuncis