Tete, t’estimo tant….

Avui no recomano un disc , vull fer un petit homenatge amb motiu del 10º aniversari de la mort de Vicenç Montoliu “Tete”.

[splashcast c PWOK6345ZA]

n el panorama tan desolador del jazz en Espanya, el pianista Tete Montoliu ha donat una certa normalitat – <<nostre>>, músic de jazz internacional- en realitat , es deu solament a la tenacitat d’aquest músic excepcional, que ha sabut fer-se un forat en els circuits estables del jazz.

En un temps en que les circumstancies històriques ens van privar de actuacions i fins i tot de discos, on s’instituïa pràcticament el pasdoble i la copla amb la música nacional, va ser un dels pocs representants de Espanya de referència en aquest gènere.

Molta influencia li va donar la freqüent presència de Don Byas a Barcelona i els músics nord-americans que passaven pel Jamboree, a final del 50 va començar a actuar fora de les nostres fronteres, sent un referent tant a Europa com en Estats-unids, sense fer soroll pocs músic tenen un currículum tant extens i brillant com ell, actuacions i gravacions amb Chet Baker, Archie Shepp, Dexter Gordon, Elvis Jones, Ben Webster, Lucky Thompson, Paquito D’Rivera……

Pianista, delicat i sensible, de poques notes, influenciat per un post-bop molt personal, que ha donat un toc distintiu a tota la seva obra, jazz, cançons populars catalanes, boleros. De una personalitat molt particular, amb un gran sentit d’humor i la ironia per exemple ell deia “que era negre, que és el color com es veia al mirall” o “El jazz per a mi són tres coses: la primera és la manera d’expressar-me, la segona és la manera de menjar (perquè visc d’això) i la tercera Ostres! Ara no me’n recordo, de la tercera”.

En aquest petit homenatge incloc la carta que la seva dona va fer pocs dies despres de mort, de una gran sensibilitat, on mostra com era i que volia, també hi ha unes referències a articles sobre ell de Manuel Vazquez Montalban, Joan Manuel Serrat, Antonio Muñoz Molina, Arturo Cid i una petita biografia.

Tete, t’estimo tant

“A les dues de la tarda es van obrir les portes com per a un concert. I vas omplir, Tete. Aquest cop sí que vas omplir”
Montserrat García Albea de Montoliu
Vida meva, diumenge, a quarts d’una, vaig llançar la tovallola; era com si morís amb tu, i així continuar junts. Però ara no t’explicaré les meves emocions, la felicitat compartida amb tu, ni el meu dolor; això ho faré en la intimitat.
Ara que encara no sóc conscient del que ens ha passat, ara que encara crec que no te n’has anat del tot, aprofito aquesta confusió per explicar-te allò de què vam parlar en una ocasió.
Quan encara no estaves malalt, i no sé per què, vam parlar sense cap dramatisme de la mort, i novament vas estar genial; “Quina llàstima que no pugui veure el meu enterrament; m’imagino que la gent aplaudirà i dirà coses maques, perquè crec que se m’estima.”
Doncs sí, vida meva, jo t’ho explicaré perquè vegis que també en això tenies raó. Va ser preciós,Tete, preciós.
Dilluns, el Palau de la Música va tornar a obrir les seves portes per a tu. El teu respectadíssim Palau. L’indret on més t’emocionaves quan feies un concert, com l’últim que vas fer a Barcelona el 12 de març. El millor i més dolorós concert per a mi.
Va ser a la Sala de Cambra de l’Orfeó Català, amb dos mossos d’esquadra i dos guàrdies urbans, amb uniforme de gala, acompanyant-te les 24 hores. I la senyera, Tete, la senyera. I prop teu, la Medalla d’Or de l’Ajuntament i la Creu de Sant Jordi. A la solapa del teu trajo blau marí -el que duies el dia que ens vam casar-, la insígnia del Barça, com sempre. Tete, anaves molt elegant, com t’agradava a tu. I, per descomptat, amb les teves inseparables ulleres.
Entre la teva filla Nuri i jo hem intentat que tot fos com a tu t’hauria agradat. No va venir cap capellà, com a tal, no pateixis; el que no puc assegurar és que n’hi hagués algun dels que t’estimen, admiren i respecten. (Com quan anàvem a Montserrat i els esvalotaves a tots; Montserrat és Montserrat, oi,Tete? El que hem plorat junts davant la Moreneta i sentint l’Escolania.)
Segueixo, amor meu. A les dues de la tarda es van obrir les portes com per a un concert. I vas omplir, Tete. Aquest cop sí que vas omplir. Durant 24 hores van venir tots per saludar-te, acomiadar-te, honorar-te. Les teves estimades “senyores maries” que tant t’estimen, els teus amics i els meus amics, que ja eren comuns, nens, gent gran, músics -i gent a la qual el jazz potser no els diu res-, gent que em donava ànims i em demostrava la seva admiració cap a tu, sense coneixe’ns de res; el poble, Tete, aquest poble del qual tu formaves part com un més. I també van venir, Tete, el teu admirat president, el teu estimat alcalde, consellers i una representació entranyable del teu Barça. La teva família… i jo.Tots,Tete, tots.
Jo vaig pensar que no podria estar dreta ni un minut més després del que vaig passar diumenge, però la teva capacitat de convocatòria em va salvar, em va donar les forces que necessitava. Plorava d’emoció veient la cua que s’havia format al carrer per demostrar-te el seu respecte i la seva estimació.
Dimarts, a quarts d’una, després de fer-te un petó al qual em vaig sentir corresposta, es va fer una senzilla i molt emotiva cerimònia. A la sala replena i amb molta emoció continguda, Albert Mallofré et va recordar els grans moments que havíeu compartit. Després, a Miquel Jurado li va parlar el cor. No va parlar tant de la teva música, sinó d’aquest ésser humà tan gran, més gran que la teva música. I al final la Núria, la Núria Feliu. No per cantar, sinó per dedicar-te un poema molt curt i molt maco de Miquel Martí i Pol; un poema de poques notes, com t’agradava tocar a tu ara, però amb tot el contingut.
I després d’aquest concert genial, el teu concert de tota la vida, et van arribar aquells aplaudiments forts i prolongats que has necessitat sempre per viure amb el teu art. L’ovació tancada va continuar al carrer, camí de Montjuïc. Una ovació espontània, viva, sincera… Ah, me n’oblidava; ja al carrer, fora del Palau, va sonar una trompeta valenta i sentida -per mi, anònima-, que amb les notes de l’himne del Barça feia que la gent coregés: “Tete, Tete, Tete…”
A Montjuïc només hi vam anar la família, i el que va passar allà resta íntimament per al nostre record. Això sí, no vam poder evitar l’ovació demanant-te un bis, el que a molts equips de música podrà continuar sonant i que al meu cor s’anomena “T’estimo tant…”

http://www.vespito.net/mvm/montoliu.html

http://www.andaluciajazz.com/tete.htm

http://personal.telefonica.terra.es/web/joanmanuelserrat/news/abril07/serrat_y_tete_montoliu_cat.htm

http://www.apoloybaco.com/tetemontoliubiografia.htm

Advertisements