Una nit a l’òpera: Tal com esperava, La Cenerentola no decep

No sempre que tenim les millors matèries primeres ens surt l’arròs al punt, però aquest cop si, aquest cop ha faltat molt poc per ser un plat mereixedor del reconeixement de la guia Michelin de l’òpera o de la nostrada Ruscalleda.

La producció dels Comediants és lletja, pobre i molt Comediants, és a dir infantil i amb animalons corrent amunt i avall, aquest cop ratolins gegants, que distreuen molt i que no aporten gaire cosa a la trama i al desenvolupament teatral, però sembla que Joan Font no sabia que fer i ha anat a buscar la inspiració en la Ventafocs de Walt Disney i el protagonisme que varen tenir en aquella pel•lícula els ratolins, però això és òpera i els animalets són homes d’alçada i grandària normal, és a dir, els ratolins esdevenen quasi de dimensions juràssiques. És cert que el treball constant que fan està fet a la perfecció, però és la única troballa escènica a destacar, la resta és tirant al que hem vist sempre, això si, vestit amb uns colors cridaners i d’atemptat estètic considerable, amb l’ús i abús de verds lloro, roses de xiclet i grocs i vermells copiosament combinats.

Un únic decorat, molt esquemàtic i variant segons la il•luminació durant tota l’estona, és molt poca contribució a un muntatge pagat per quatre teatres d’òpera i sobretot, un cop més queden sense utilitzar les capacitats tècniques d’una maquinària escènica que es rovellarà a força de no ser mai utilitzada en aquests muntatges tan simples i fàcilment transportables.

Hi ha moments que l’enginy que es suposa que han de tenir els muntatges d’una companyia tan famosa arreu, per això mateix, brillen per la seva absència. És absolutament impresentable la solució emprada per escenificar la turmenta del segon acte o un moment tan brillant com el sextet “Siete voi?” on les troballes escèniques d’altres muntatges d’aquesta mateixa òpera, han deixat al descobert les mancances d’aquest.

Con que la companyia és molt nostrada, l’èxit va ser important quan va sortir a saludar en Joan Font. Jo em vaig quedar amb unes ganes boges de protestar, però con que la resta va ser tan important, no vaig voler fer cap numeret.

El que varen fer i com ho varen fer tant Juan Diego Flórez com Joyce DiDonato, la parella protagonista, romandrà en la meva selectiva memòria operística, com inoblidable.

No us vull atabalar més. Si voleu seguir amb la part més musical, trobareu el detall aquí.
Si us ha agafat el cuquet, aneu a veure si hi han entrades i si no, la 2 de TVE retransmetrà la funció del dia 5 de gener a partir de dos quarts de nou de la nit, és a dir amb mitja hora de diferència del rigorós directa.

BONES FESTES

PD: després d’aquesta retransmissió també se’ns oferirà la possibilitat de veure el concert de l’octogenària cantant de musical Barbara Cook, que va fer a la sala gran del Liceu la temporada passada.

Mes informació aquí

Anuncis