Disc de la Setmana: Ben Webster “Soulville”

10333-fc-a

Artista: Ben Webster
Àlbum: Soulville
Cançó: Time on my hands

Saxofon tenor ,de sobrenom “el granota”, pels seus ulls que li sobersortien molt, va néixer a Kansas City, la seva carrera musical va començar a prendre relleu en l’orquestra de Duke Ellington , en els temps del Cotton club, de Harlem. Després de formar part de diverses orquestres i ser sol·licitat per les big-bands mes conegudes, en 1933, Andy Kirk , el crida per a ocupar la capçalera de la seva secció de saxos, després va ser Fletcher Henderson qui es fixa en ell, i en 1934, treball amb Benny Carter. Ben Webster es va fer un lloc en l’escena jazzística americana i va aconseguir ser un dels grans saxos tenors del moment.

Acompanyant habitual de la cantant, Billie Holiday, el seu gran moment arriba en 1940 quan forma part de l’orquestra de Duke Ellington on va ser un pilar indiscutible en la secció de saxos, Després de la II guerra mundial va començar l’ocàs de les big-bands, en solitari va aconseguir els èxits que dintre de l’orquestra quedaven camuflats.

És va embarcar en l’aventura del “jazz at the philharmonic” on va romandre fins a 1959 ,posteriorment va emigrar a Europa establint-se definitivament a Copenhaguen. En 1973, actuant en la ciutat holandesa de Leyda, va sofrir un infart que va acabar amb la seva vida. Al costat de Coleman Hawkins i a Lester Young , són els tres més grans saxofonista tenors de la història del jazz.

Escoltant el disc només uns segons per a adonar-se que la música que emergeix d’aquest disc és una cosa d’altre món, d’una dimensió suau, delicada i d’un sentimentalisme, si bé una mica controlat, també paradoxalment espontani i sense artificis. Un personal de luxe: ni més ni menys que el quartet del pianista Oscar Peterson, que a més de Herb Ellis en la guitarra, inclou al contrabaix Ray Brown i al bateria Stan Levey, qui van construint un entramat perfecte perquè Ben Webster pinti una obra d’art amb cada nota del seu saxo, pinzellades precises, sense cap toc de virtuosisme – que tal vegada en un disc com aquest podria semblar excessiu -, segell que seguirà fent inconfundible a aquest músic a través de les dècades.

Aquesta producció, em fa pensar en el concepte “música per a solitaris”, tres paraules que defineixen l’atmosfera bluesera del disc, amb un resignat aire d’enyorança i esperança. Una base exquisida i suau, marcada pels precisos adorns de Peterson els dits dels quals segueixen “blueseando” delicades notes. Les entrades del saxo són triomfals, amb línies càlides, seguint un patró melòdic sense majors floretes que Webster va modificant subtilment fins que es llança a solos amb tota llibertat. Per sota a poc a poc la guitarra es torna més notòria amb juganers acords, que acaben en algun que altre sol on Ellis assumeix una actitud obertament blues.

“Time on my hands” cançó que escoltem pren un sabor intimista, frases reflexives, complementades pel piano, són la base d’aquesta balada, que acaba gairebé com un murmuri. Com és típic en Webster, ni una sola nota de més, el que sens dubte és la clau per als grans baladistas.

Advertisements