PRIMA LA MUSICA DOPO LE PAROLE?

 

He rebut un mail personal molt amable i interessant d’en Joan Carles, fent-me una pregunta, o més aviat una reflexió arran de la visió de La Cenerentola per la televisió del dia 5 de gener per la 2.

Primer cal dir que si a casa el JC el dia 5 a la nit es posen a discutir de si per anar a l’òpera és imprescindible entendre el que diuen o no, estan a un nivell molt per sobre de la mitjana nacional i fins hi tot internacional. No m’imagino aquesta fascinant discussió a una casa normal, per moltes pretensions culturals que vulguin tenir. Bé, Joan Carles bé, sempre m’has caigut molt bé però ara estàs assolint nivells de privilegi.

Jo, sincerament us haig de dir que em vaig apropar a l’òpera, si és que alguna vegada vaig estar-hi apartat, per la música. No va se fins bastant entrat en la dèria, que vaig començar a aprofundir en els llibrets més interessants i amb unes certes pretensions de qualitat literària.

En el ample i variat repertori operístic hi ha molt pocs exemples de llibrets de qualitat, però en qualsevol cas, els millors sempre han necessitat de la música per esdevenir magistrals.

Ara sense pensar-hi gaire i al vol, em venen immediatament a la memòria els noms de Lorenzo Da Ponte, magistral autor de molts llibrets operístics, però que principalment ha passat a la història per ser l’autor dels escrits per les tres millors òperes de W.A.Mozart, Don Giovanni, Le Nozze di Figaro i Così fan tutte, casualitat? O de Hugo von Hofmannsthal autor dels llibrets més inspirats de les fabuloses òperes de Richard Strauss, com son la Elektra, el Rosenkavalier, Die Frau ohne Schatten o l’Ariadne auf Naxos.

En l’òpera italiana ens trobem amb alguns casos extraordinaris, com és el binomi VerdiBoito, emparellats en l’Otello i el Falstaff (la revisió del Simon Boccanegra és també molt important) que tanquen magistralment el llegat descomunal de Giuseppe Verdi, o l’equip format per GiacosaIllica amb Giacomo Puccini, que ens varen regalar obres com Manon Lescaut, La Bohème, Tosca o Madama Butterfly, és a dir el bo i millor del llegat puccinià.

Els autors literaris d’aquestes obres esmentades varen provar fortuna amb altres musics i els resultats d’obra global no es varen assolir. Amb això vull dir que quan la simbiosi d’ambdós treballs es troben estem davant d’obres cabdals. Els musics cabdals en la història de l’òpera no sempre han trobat llibrets a l’alçada del seu potencial musical i no per això les seves obres son menors. Penso per exemple amb la quantitat d’òperes argumentalment banals o directament insostenibles, que estan encara en repertori per tenir músiques inspiradíssimes o extraordinàries (Il Trovatore, Turandot o La Gioconda, per exemple).

Amb tot aquest llarg preàmbul anem a la qüestió. Jo crec que si surts de casa net i polit molt millor, és a dir, abans d’anar a escoltar una òpera hem d’haver llegit el que anem a veure, saber de que va l’argument i si es possible haver escoltat la música a casa. Anar a l’òpera no ha de ser com anar al cinema, sense saber com acaba la pel·lícula i que ningú ens expliqui al final. Algunes òperes amb final sorprenent com El Cas Makropulos són l’excepció i en tot cas això tan sols val per la primera vegada. Hi ha òperes que no sabent de que va, ràpidament te’n fas el càrrec. Cal dir que l’òpera és teatre i el recolzament escènic, si es que no teniu la pega d’ensopegar amb un director escènic d’aquest que re inventen la dramatúrgia tot canviant l’essència del argument original, es prou clar i definitori per poder seguir els esdeveniments escènics.

Per anar a escoltar La Traviata, La Bohème, Carmen o Il Barbiere di Siviglia, no cal, entendre el 100% del que estant dient, tu ja veus que la Violeta Valery, tot just iniciar-se l’òpera acabarà morint com la Mimí de la Bohème, per desesperació dels Alfredo i Rodolfo de torn. En el primer acte ja tussen més per la tisi galopant que el públic maleducat del Liceu que no s’està de molestar a la resta del món amb els seus estossecs.

L‘emoció musical és molt important, de fet és la més important.

En les llarguíssimes òperes barroques, un ària pot durar 10 minuts i en canvi el text pot ser tant sols un quartet amb escassíssims versos. La importància rau en la musica i en la vocalitat del cantant.

És cert que a mida que ens anem acostant als finals del segle XIX (el cas de Mozart Da Ponte és absolutament aïllat i també per això excepcional i magistral) i durant la primera meitat del segle XX, ens trobem amb obres de gran valor literari amb músiques importantíssimes i es llavors qual cal no dissociar una del altre.

Molts teatres han incorporat els sobratítols, que no deixen de ser una mica difícils d seguir, doncs la distància entre el text i l’escena és insalvable, però en alguns casos i el Liceu és un d’ells el text el tens situat a la butaca del davant, facilitant una mica la ràpida lectura.

En les pretensioses òperes de Wagner o Richard Strauss és veritablement important seguir el text del que diuen. El coneixement del idioma per part del espectador no assegura la perfecta comprensió del que es tracta, doncs hi ha pocs cantants que posseeixin el dot de la claredat d’emissió i a vegades és difícil saber en quin idioma cantant.

Voler aproximar-se a la Tetralogia wagneriana sense saber el que es canta es pot fer feixuc. Els moments musicals son esplendorosos, però els llarguíssims soliloquis si no s’està una mica endinsat en el complex i apassionant món wagnerià poden resultar extraordinàriament feixucs.

Conclusió.

Deixeu-vos endur per la música, endinseu-vos en la proposta escènica de torn (espero que tingueu sort!) i abans llegiu el que aneu a veure i escoltar. Saber que la protagonista a part de treballar en una fabrica de tabacs, li agrada per sobre de tot la llibertat personal, davant els lligams d’una societat oprimida per les normes, ens farà veure més enllà del topic de la gitana putot.

Aneu a l’òpera, ni que sigui una única vegada, com us vaig comentar en el meu primer post i si us en queden ganes de repetir, esteu perduts!, però si feu una mica de deures, és possible que el triomf sigui total.

Per acabar us deixo el vocalise op 34 nº 14 de Rachmaninov a càrrec de la meva amiga, l’ensucrada, la Fleming, on amb la veu i l’extraordinària música, sense text, és capaç de crear els 1001 suggeriments. Properament us posaré un lied, on la simbiosi entre text i música es fonamental, tirant per terra part de la teoria d’avui.

[splashcast GTDJ3394AM]

 

Anuncis