D’Aides i xarops

Ahir vaig tenir la sort d’assistir a un gran concert, innovador en diria jo, típicament fet a casa nostra i que no trigarem en etiquetar-lo com a producte genuí. Va ser el Gran Concert de la Tos en 4 actes, a l’estil dels Gurrelieders de Schoenberg, de les mil veus, dodecafònic i arítmic a moments però amb gran voluntarisme per part dels intèrprets.

xarop2.jpg

El concert coral, que a no ser que els intèrprets havien d’estar asseguts ben bé el podríem catalogar d’òpera per les seves connotacions teatrístiques, va tenir 4 actes, amb els seus descansos pertinents que servien d’assaig per la perfecta sincronització de l’obra. Tossimentes de començament de segle, de senyores crepades, de senyors que ben bé podia ser la darrera interpretació de la seva vida i de directors generals amb secretària inclosa que aprofitava les 4 hores de recital per anar reservant els restaurants per la setmana vinent. Tot un espectacle digne d’una de les joies de la nostra ciutat, el Gran Teatre del Liceu.

Pel mateix preu podies veure (que no sentir) l’espectacular òpera de Verdi, Aida. Però ben bé es pot considerar aquest fet com complementari. L’interès estava amb la cadència tan ben sincronitzada dels sorolls, l’entrada magnífica del senyor del darrera tot just al moment àlgid d’alguna de les àries on la Dolora Zajick o la Norma Fantini s’havien de lliur. Em vaig d’haver de posar dret a la llotja aplaudint tan magnífica interpretació tot convidant-lo a fumar una cigarreta a l’entre-acte i esperar una entrada tan superba en un altre moment. La Zajick la vaig trobar excepcional, amb gran força interpretativa i amb un raig de veu molt per sobre del que deu ser el seu standard, buscant en tot moment l’escletxa entre soroll i soroll de les tosimentes per poder-nos demostrar que ella era una bona telonera. La Fantini també meravellosa però potser la vaig trobar una mica nerviosa davant la gran obra que estava sentint i que es tenia que acoblar.

[rockyou id=98530336&w=426&h=319]

La nota negativa la va donar un eixelebrat del segon pis cap al final del primer acte on va escridassar als actors, vull dir al public, amb un ‘a veure si parem de tossir !!!’, però com hi ha gent per tot a sobre es va emportar els aplaudiments del public, del que no tossia suposo. Però als 10 segons exactes ja li contestaven del primer pis.

És una llàstima que una tradició com aquesta estigui en perill de desaparèixer. L’afan de protagonisme de consellers i directors generals del nostre govern tripartit, que se’ls pot veure amb certa regularitat a quest tipus de representacions, acabarà de ben segur amb la publicació de mesures a l’estil de la dels pisos de lloguer o la del 80 a les autopistes de l’àrea metropolitana i ja em veig a sobre el dia on a l’entrada, mentre passes el torn el noiet o la noieta que t’agafen l’entrada aprofitaran per donar-te una culleradeta de xarop per la tos.

Aquell dia tot haurà acabat.

Anuncis